Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  18.01.2015  20:00

Autor/s: Bel Zaballa

Queco Novell: 'Al "Polònia" hem creat un "star system" de polítics'

El programa de TV3 celebra deu temporades d'emissió · Entrevista al periodista i humorista barceloní

Men?ame
 

Molta gent es devia quedar d'una peça dijous al vespre, quan el partit entre l'Elx i el Barça va fer que no s'emetés el 'Polònia'. Justament el dia que, després de setmanes de tensió i encallament, l'acord entre Mas i Junqueras ocupava totes les portades. Però la televisió és així, diu resignat Queco Novell des de l'altra banda del telèfon. El periodista ha format part de l'equip del 'Polònia' des del començament, després d'haver fet 'Minoria Absoluta' a RAC1, juntament amb Toni Soler i Manel Lucas; i, abans, el 'Set de notícies' a TV3. S'ha vestit de Pasqual Maragall, de Mariano Rajoy, de Joan Laporta i de Felipe de Borbó, entre molts altres. Ara que el 'Polònia' celebra el desè aniversari, hi parlem del programa i de la tradició d'humor polític a Catalunya.

—Per molts anys. Aviat és dit, però, tal com funciona la televisió, romandre deu temporades a la graella és un mèrit impressionant.
—És gairebé un miracle. Quan vam començar poc ens ho pensàvem, que deu temporades després encara hi seríem, sense haver parat en cap moment, només a l'estiu. Això és motiu d'alegria i satisfacció, vol dir que durant aquests anys hem estat fidels a una idea i aquesta idea ha agradat molt a la gent que ens mira. Per això hi som, perquè la gent ens mira. 

—Vós hi sou des del principi. Vam passar de veure-us explicant-nos notícies a l'informatiu del migdia a disfressar-vos de polítics. És una altra manera d'explicar la realitat? 
—En el fons no he deixat de parlar d'actualitat. I és això que em va atreure des del començament. 

—On es toquen i on se separen periodisme i humor? 
—A Catalunya hi ha una tradició de periodisme satíric de començament del segle XX, amb publicacions com el 'Cu-cut' o 'L'Esquella de la Torratxa'. Feien el 'Polònia', però en paper i amb un abast de lectors evidentment inferior, però la tradició de fer sàtira política a Catalunya hi és. Es feia amb els mitjans de l'època. Amb els anys, alguns altres països ho van portar a la televisió, i aquí encara no s'havia fet. Recordo que quan vam començar a fer el 'Set de Nit', on trèiem personatges caracteritzats --com el rei Juan Carlos, Artur Mas i Pasqual Maragall-- ens deien que això de la política no feia gràcia. En aquella època no passaven ni la meitat de coses que passen ara! Acabava el temps del Pujol, era un moment que no passava gaire res, i ens deien que era avorrit. Però vam decidir de provar-ho i crear un 'star system'. Amb el 'Polònia' hem fet això, hem creat una mena de 'star system' de polítics. 

—L'humor de les revistes satíriques dels anys trenta, com el 'Cu-Cut' o 'El Be Negre', era més sarcàstic que no pas ara? Ha canviat l'humor polític des d'aleshores?
—Pel que he pogut veure d'aquestes publicacions, feien bastant els nostres gags. Però passa que aleshores se'n feien vinyetes o articles. Ara, la mala bava hi era, i això ho hem heretat en certa manera. Perquè nosaltres, a banda de fer riure, que és l'objectiu principal, també volem dir alguna cosa, amb el gag. És això, que ens agrada. I penso que agrada a la gent que ens mira. A mi m'ha fet ràbia de no ser un espectador verge del 'Polònia', perquè m'agradaria molt posar-me un moment a l'altra banda i esbrinar com veuria jo el programa si no el fes. Si em faria riure o no. En un aspecte m'agradaria segur: que és un programa que diu coses. Que després de la 'gracieta', hi ha un guió que diu coses. 

—Quin balanç en feu, d'aquestes deu temporades de 'Polònia'? Els espectadors volen les mateixes coses ara que al començament?
—El balanç és molt positiu, perquè és impensable que deu anys després encara siguem aquí. I crec que els espectadors, si ara abaixéssim el nivell, ens castigarien. Potser ara peco de vanitós, però crec que hem donat una dosi d'actualitat a un nivell que si afluixéssim, ens castigarien. No ho comprarien. Demanarien la crítica i el sarcasme, la sàtira. Per mi aquest ha estat l'èxit, i l'èxit de TV3 de deixar-nos-ho fer, i de la nostra classe política d'encaixar-ho. L'èxit és una suma de tot això. 

—Us deuen dir sovint que l'actualitat política us dóna els gags mastegats. 
—Durant l'etapa Montilla va ser horrorós, perquè no passava res. L'única cosa que passava era que l'estatut era al Tribunal Constitucional i que el TC no decidia res. Així ens vam passar uns curs. Es notava, perquè els guionistes són molt bons però arriba un moment que ja s'ha fet tot. Ara és tot el contrari, fa dos anys que vivim una bogeria total. Però els guionistes s'enfaden molt! L'actualitat els dóna molta cosa, però ells ho han de transformar. 

—Hi ha realitats que semblen gags.
—Sí. Però la gràcia de l'equip de guió que tenim, que és molt bo, és que sap girar tots aquests temes que li dóna l'actualitat i convertir-los en un film, una cançó, una situació graciosa… Per mi, aquesta és la gràcia: agafar la realitat i deformar-la una mica, sense deixar de dir res. 

—'Polònia' és un programa d'humor polític amb molt d'èxit, i fins i tot molts dels que hi surten caracteritzats han volgut aparèixer en algun esquetx. Ha acabat formant part de l'establishment, malgrat fer-ne crítica?
—No ho crec. Primer, valoro molt el sentit de l'humor dels polítics d'aquí. Ja quan érem a la ràdio i els convidàvem a venir-hi, notàvem que hi havia unes ganes de venir i jugar amb nosaltres. Potser perquè ens coneixien a tots tres de quan fèiem parlament i conferències de premsa de partits, i els feia gràcia de veure'ns allà. Venien i ho encaixaven molt bé. Amb la televisió també ho ha encaixat molt bé, la majoria d'ells. Però no crec que el programa s'hagi convertit en part de l'establishment, al contrari. Som allà, som uns bufons i tenim la sort que els protagonistes volen venir a jugar amb nosaltres. Això està molt bé. 

—I no us fa patir la caricaturització d'alguns personatges? M'explico: Josep Lluís Núñez ha acabat essent per a molts un vellet entranyable que fa gràcia, tot i que és un corrupte condemnat.
—Vull pensar que l'audiència, quan veu un personatge, sap diferenciar-lo de la realitat. El personatge de Franco ens va portar molta crítica al començament. Tots sabem qui era, i no el farem sortir per fer-lo entranyable. A tu et pot acabar agradant un personatge del 'Polònia', i fer-te gràcia, i això no té res a veure amb el fet que diguis que era un dictador i un malparit. Jo crec --o vull pensar-- que la majoria de l'audiència sap diferenciar l'una cosa de l'altra. Vaja, no conec ningú a qui ara li caigui millor Franco. 

—Heu fet algun intent de dur a Madrid programes similars, però no han reeixit. Per què? L'humor és diferent? 
—Jo ho atribueixo a unes quantes raons. D'una banda, en el cas d'Antena 3 amb el 'Mire usté' la cadena no va tractar gaire bé el programa. Un programa nou no el pots anar canviant de dia i hora d'emissió, i més un programa com aquest, que no s'havia fet mai. D'una altra banda, nosaltres aleshores fèiem humor políticament espanyol, i allà era molt difícil. Fins avui, a Espanya o ets blanc o ets negre. No hi ha matisos. O ets del PP o ets del PSOE. Tot i que ara sembla que la gamma de colors s'ampliarà. Era molt difícil. Estàvem acostumats a un Parlament de Catalunya amb cinc o set grups parlamentaris, cosa que dóna molt de joc. Però si ets o blanc o negre, és molt difícil. I més en un moment polític en què hi havia molta crispació. Com va dir Carles Francino una vegada quan se n'havia anat a treballar a la Ser a Madrid: 'El més horrorós d'aquí és que quan arribes et fan posar una samarreta. O la blanca o la negra. I jo no em vull posar cap samarreta.' Gairebé t'hi obliguen. I això dificulta molt la feina. En el nostre cas, ho va dificultar el fet que la gent que ens mirava s'ho prengués realment amb humor. 

—L'atemptat a Charlie Hebdo ha posat damunt la taula, entre més, el debat sobre els límits de l'humor. En té? 
—La llibertat d'expressió té un límit, que és l'insult. Una cosa és poder dir tot allò que pensem i l'altra és que això ens faci insultar l'altre, o denigrar-lo, o fotre'ns d'una mancança física o intel·lectual. Jo crec que els límits són aquí. La paraula 'límit' és molt lletja, perquè sembla que impliqui una censura, però jo crec que n'hi ha d'haver, de límits. Per mi --i crec que per a la filosofia de Minoria Absoluta i del 'Polònia'-- són aquests: l'insult, la degradació, fer mofa d'una mancança. Aquí ja no. A més, llavors ja és molt fàcil, i la gràcia és fer humor amb coses difícils. Com més difícil, millor, i com més alt piques, millor també. 

Men?ame