16.01.2015 - 06:00
El cas 4-F és un cúmul d’escàndols i de vulneracions de drets que, a sobre, acaba d’una manera ben tràgica: el suïcidi d’una dona jove, Patricia Heras, que no podia suportar la condemna per uns fets que no havia comès. Això denuncia el documentari ‘Ciutat Morta‘, que després de mesos de polèmica s’ha aconseguit que finalment emeti Televisió de Catalunya. Serà dissabte a les 22.25 al Canal 33 i ja s’ha fet una crida perquè la gent s’aplegui als bars a veure’l.
Informació relacionada: Un jutjat obliga a censurar cinc minuts del documentari ‘Ciutat Morta’ que emet avui TVC
El film, que ha estat guardonat en una desena de festivals, és també un homenatge a Heras, retratada a través dels seus poemes i amistats. En parlem en aquesta entrevista amb Xavier Artigas, director de ‘Ciutat Morta’ juntament amb Xapo Ortega.
—Denuncieu que el cas 4-F és un dels escàndols més greus de corrupció policíaca. Tot comença el 4 de febrer del 2006, amb uns aldarulls al carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona que acaba amb un policia ferit greu, uns detinguts que denuncien tortures i amb el suïcidi d’una noia condemnada que ni tan sols havia estat als aldarulls.
—Tothom tendeix a pensar que això és un cas aïllat, però la nostra tesi és la contrària: que això és un modus operandi determinat dels nostres cossos policíacs, emparats per jutges i polítics. Parlem d’un mal sistèmic que surt a la llum quan s’equivoquen de persona.
—Què vol dir que s’equivoquin de persona?
—En el cas del Yuri, que és el noi negre que van apallissar aquell mateix any, era el fill d’un diplomàtic. Tenia recursos i es podia defensar. La pregunta és: quants negres han hagut de torturar per trobar-se amb un negre que sigui fill d’un diplomàtic? En el cas dels nois del 4-F, no tenien recursos, però sí que tenien un entorn social molt potent que de seguida va engegar mecanismes per a denunciar què passava. Però el que fa posar els pèls de punta és pensar quanta gent hi ha a la nostra ciutat en situació vulnerable i que és susceptible d’ésser maltractada o torturada i que no té manera de denunciar-ho, ja sigui perquè no té els papers en regla o perquè fa algun ofici il·legal, com ara exercir la prostitució.
—Hom no pot evitar de demanar-se com poden passar aquests escàndols a casa nostra.
—Probablement perquè tenim la tradició política que tenim. Venim d’una dictadura feixista i probablement la transició que hem fet cap a la democràcia no ha estat tan modèlica com ens han venut. Hi ha hagut un canvi de cares polítiques, però a la Guàrdia Urbana de Barcelona, per exemple, no hi ha hagut cap modificació destacable des de la dictadura; els manuals que fan servir i els responsables són els mateixos que hi havia aleshores. En el sistema judicial, tres quarts del mateix, no hi ha hagut cap gran transició. Per això és normal que encara ens trobem amb tics típics del feixisme.
—Fallen mecanismes, doncs?
—No és que fallin, és que a vegades no n’hi ha. Es van intentar posar càmeres a les comissaries de policia, cosa totalment bàsica en un país democràtic, i les van retirar perquè deien que vulneraven el dret de la intimitat de la policia a l’hora de fer la seva feina. Això és molt greu.
—Sobre el cas 4-F, els acusats sempre van negar els fets i van acabar condemnats i passant anys a la presó. Com s’arriba fins aquí? Tot ve d’un test que impacta contra un agent de policia.
—Ells no són acusats d’haver tirat el test sinó d’haver tirat una pedra. La versió inicial del test exculpava directament tots els detinguts, que no eren dalt del terrat. Però aquesta versió inicial, que és la que va donar l’alcalde i tots els testimonis, es va canviar al cap d’alguns dies a l’atestat policíac. El test i els objectes que cauen del terrat desapareixen del relat i passen a ser unes pedres que havien llançat les persones detingudes. Els policies havien tingut una actuació tan exemplar que havien agafat justament només aquelles persones que havien llançat pedres contra el policia que va acabar en coma. Totes les proves els exculpaven i la versió oficial només s’aguanta pel testimoni de dos policies. Això és l’únic que el jutge té en compte per a acceptar la versió que acaba esdevenint l’oficial. No hi ha res més que aquest testimoni. El forense dóna la raó als acusats, tots els testimonis donen la raó als acusats, tota la lògica del relat dels fets els dóna la raó. Però hi ha dos policies que diuen el contrari i el jutge es basa només en això.
—Com entra en aquesta història Patricia Heras, que ni tan sols es trobava en els aldarulls?
—La seva història és molt desafortunada. Ella havia tingut un accident de bicicleta en un altre indret de la ciutat. Va ser conduïda amb ambulància a l’Hospital del Mar i mentre esperava d’ésser atesa, un grup de policies que acompanyaven els detinguts del 4-F per fer l’informe mèdic per les tortures es va creuar amb ella. Van veure que sagnava i que tenia un pentinat curiós, una mena de quadres en una banda del cap rapat, que s’havia fet en homenatge a Cyndi Lauper. Segons el seu atestat, van veure que era una ‘antisistema’ i van dir que l’havien reconeguda pel pentinat com una de les persones que havia estat a Sant Pere Més Baix participant en l’atac contra la policia. La van acusar d’intent d’homicidi. La Patricia ni tan sols havia estat aquella nit allà.
–Amb això en va tenir prou el jutge per condemnar-la?
–Sí, perquè hi havia dos policies amb unes declaracions molt fermes que asseguraven haver-la vist. No hi ha cap més prova. Aquest és un dels problemes que dèiem: la fe cega que té el sistema judicial en els cossos policíacs. Una declaració de la policia acaba tenint més valor que no la de qualsevol ciutadà. En aquest cas, el més greu és que no hi ha presumpció d’innocència, que és una de les bases de l’estat de dret. En cap moment es dóna per suposat que Patricia Heras, el seu company i els seus testimonis diuen la veritat. És una vulneració de la presumpció d’innocència, una manca molt greu de l’estat de dret.
—I el cas acaba de la manera més tràgica: Patricia Heras va ésser condemnada a tres anys de presó i en una sortida de permís penitenciari es va suïcidar…
—…havent deixat escrit que carregava una culpa que no podia assumir. Ho va deixar escrit en uns quants poemes i en una carta de comiat. Parla d’una culpa que no li pertany, que no pot assumir, i que se la menja per dins. Havia deixat Madrid després d’haver tingut molts problemes, havia estalviat uns quants diners treballant precàriament per muntar una botiga de còmics a Barcelona i quan ja tenia els diners i el projecte, li cau això al damunt. Es va haver de gastar tots els diners en advocats. Fins que no va entrar a presó van passar quatre o cinc anys preparant el judici, fent-lo i esperant la resolució del Tribunal Suprem. Durant tot aquell temps, ella passa un gran neguit, veu que tots els seus plans se li’n van en orris, i això acaba desembocant en el fet que, tres mesos després d’haver entrat a la presó, i amb la perspectiva de passar tres anys allà dins, se suïcidi.
—Una altra de les qüestions més fosques del cas són les denúncies de tortures, que van quedar en no res.
—Els policies que són clau en el judici del 4-F van ser els qui havien estat denunciats per tortures pels tres nois sud-americans detinguts. El mateix 4 de febrer van denunciar al jutge que havien estat torturats durant la nit per uns quants policies, entre els quals hi havia els dos agents que van presentar testimoni contra ells, i també contra en Yuri en l’altre cas. Després d’haver estat torturats, els van acompanyar a l’Hospital del Mar perquè fessin l’informe mèdic de totes les lesions que tenien, però els policies van entrar amb ells, de manera que el metge va fer-los l’informe amb els policies al davant. D’aquesta manera s’asseguraven que no diguessin res de les tortures i afirmessin, de manera resignada, que s’ho havien fet ells mateixos.
—Però finalment van denunciar tortures, oi?
–Sí, i el jutge ho va arxivar automàticament. Nosaltres intentem que es reobri aquesta denúncia de tortures. Fa temps que Amnistia Internacional va denunciar que no s’havia posat en marxa cap mecanisme per investigar les tortures denunciades.
—…
—Això no surt al film per una qüestió de temps, però abans d’arribar a l’Hospital del Mar havien intentat anar a tres hospitals més. La nostra sospita és que la policia buscava un metge afí que deixés passar els policies a l’hora de fer l’informe, cosa que és il·legal. Hi ha una vulneració molt bèstia de tractats internacionals que prohibeixen aquesta pràctica. És una violació dels drets humans més bàsics.
–Els mateixos policies que no van ser processats per aquestes denúncies de tortures han estat finalment condemnats per fals testimoni en el judici de Yuri, fill d’un diplomàtic de Trinitat i Tobago que els havia denunciat també per tortures.
—Cosa que treu a aquests policies tota la credibilitat. Sembla que la història acabi en final feliç perquè hi ha dos policies condemnats a qui s’ha denegat l’indult. Això és totalment inèdit des de la transició, perquè els policies condemnats per tortures són sistemàticament indultats pel govern espanyol. Ens agrada pensar que la pel·lícula hi ha tingut alguna cosa a veure. Hauria estat un escàndol tan gran que se’ls hagués indultat, que no s’hi han atrevit.
—Quina és la part negativa?
—Malgrat aquesta petita victòria, se’ls ha concedit una jubilació que els assegura un sou vitalici d’entre 1.600 euros i 1.800. Han pogut al·legar una discapacitat del 100%, concedida per l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques i expedida per l’Hospital del Mar. Dos policies condemnats per tortures que passaran dos anys a la presó cobraran això fins que es morin, perquè han pogut acreditar una discapacitat que no tenen. Tenim sospites que no és un cas aïllat, sinó que és una pràctica sistemàtica que fa l’Ajuntament de Barcelona amb policies que s’han retirat del cos. Els concedeixen una jubilació d’or. És extremadament greu. I és l’enèsima irregularitat d’aquest cas.
—El cas ha quedat tancat?
—Ara ja no hi ha ningú a la presó i el cas està judicialment tancat. Ha arribat al Tribunal Suprem, que l’ha ratificat. Estan esperant una resolució del Tribunal Constitucional, que fa cinc anys que té la carpeta damunt la taula i probablement ratificarà la decisió del Suprem. El gran problema d’aquest cas va ser la instrucció. Per exemple, es va denegar que el batlle Joan Clos hi testifiqués. Havia dit a la ràdio que el policia havia estat ferit per un test que havia caigut, algú li’n devia informar. Però la jutgessa instructora va negar el testimoni del batlle. Hi ha moltes proves que es van denegar. S’ha demanat que es torni a fer el judici des de zero, però a l’estat això ja és impossible. L’únic recurs que queda de trobar justícia institucional és Estrasburg, però no és vinculant la decisió que pugui prendre, serà una recomanació. S’espera arribar allà, però potser s’hi triga deu anys.
—Encara es pot fer justícia?
—El que ara es busca és la justícia moral, o universal: que la gent conegui el cas, sàpiga que aquestes coses passen i queden impunes. Precisament per això volem contribuir-hi emetent el film per TV3 i per aquest motiu era tan important per nosaltres aquesta emissió.
Informació relacionada:
VilaWeb va publicar, l’endemà passat del suïcidi de Patricia Heras, aquest editorial de Vicent Partal sobre la seva mort i el cas 4-F (28-4-2011)
Vídeo: La manifestació per la mort de Patrícia Heras desafia la pluja i acaba a Wad-ras (29-4-2011)
Contra l’oblit del cas 4-F (10-11-2011)
