14.01.2015 - 06:00
‘Ull per ull, dent per dent’. Així es justificava un dels autors de l’assassinat d’un soldat britànic al barri londinenc de Woolwich, aviat farà dos anys. En foren autors dos ciutadans britànics, d’origen nigerià, que s’havien convertit a l’islam. A Europa es van encendre les alarmes per si allò podia ser una nova mena de gihadisme. Així ho va preveure aleshores el sociòleg francès Michel Wierviorka, professor de l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials de París. Ara VilaWeb hi ha parlat sobre el perquè d’atacs com aquell i com els de la setmana passada.
Pocs dies després d’aquell atac a Londres, França va viure un cas semblant: un jove, convertit a l’islamisme, agredia un soldat al barri de negocis de la Défense. I ara, avui, ‘Tout est pardonné’ i un Mahoma amb un cartell que diu ‘Je suis Charlie’ és la portada del setmanari satíric Charlie Hebdo, una setmana després dels atacs a París. Tot plegat, en una França encara sacsejada i amb una preocupació internacional creixent per aquest fenomen.
Un gihadisme en evolució
Les agressions als soldats de Londres i París anaven precedides per l’atemptat de Boston l’abril del 2013 i els assassinats comesos per Mohamed Merab, a Tolosa de Llenguadoc, el març del 2012. Tot plegat va reactivar les especulacions sobre la manera que tenia d’actuar el gihadisme. En aquell moment, el professor Wierviorka va començar a parlar d’un neoislamisme vinculat a una gihad ‘de tercera generació’. És la lluita a favor del bé, d’una idea de bé, i en contra del mal, que, en alguns corrents islamistes, es considera un pilar bàsic de la religió. És la sisena obligació que tot musulmà ha de complir per aconseguir la salvació. La manera d’acomplir aquesta lluita va des de la superació personal de les temptacions fins al martiri, passant per formes violentes d’eradicació del mal. Emparats en la religió, alguns cometen accions violentes. Darrere hi sol haver un motiu: un sentiment de desarrelament que deriva en odi. Wierviorka considera que aquest motiu era compartit pels autors dels atacs de Charlie Hebdo. Coincideix amb aquesta opinió Jordi Guiu, doctor en Filosofia i Lletres i professor titular de Sociologia a la Universitat Pompeu Fabra.
Llops solitaris
Els casos de les agressions als soldats de Londres i París, l’atemptat de Boston o els assassinats comesos per Mohamed Merab, per exemple, encaixen en el perfil dels anomenats ‘llops solitaris’, segons aquests experts. Wierviorka explica que els ‘llops solitaris’ són molt perillosos perquè són molt difícils de percebre i de preveure: calen de quinze policies a vint per saber què fa una persona que podria acabar essent terrorista. ‘Això és impossible, perquè es necessiten molts policies, molts diners i molta tecnologia’, explica.
I afegeix: ‘Aquests subjectes ja no se circumscriuen a l’anàlisi de l’islamisme, sinó a l’estudi de l’individualisme extrem producte de les nostres societats.’ Wierviorka i Guiu vinculen aquest comportament amb internet, que pot ser la base d’un ‘autoadoctrinament’ lligat als valors de la gihad. Segons el sociòleg francès, ‘internet és una eina que permet que aquests individus siguin capaços de pensar i organitzar, sols o gairebé sols, els seus atemptats’.
Ara, la realitat física també hi té molt pes. Guiu considera que es va estenent un ‘turisme gihadista’: els autors dels atacs viatgen a escenaris en conflicte per a formar-se ‘físicament, militarment…, de manera que viuen en primera persona la violència i la pràctica del terror, i això ho importen cap aquí’. Per Wierviorka, en canvi, l’element real més important és l’entorn, gent com ara els imams, que poden trobar a les presons, ‘on entren com a petits delinqüents i surten com a islamistes extremistes’.
L’evolució del gihadisme
Ambdós experts coincideixen a dir que es tracta de crims molt vinculats ideològicament amb l’islamisme radical. Ara, diu Wierviorka, lluny de la meticulositat dels atemptats d’al-Qaida, presenten una elaboració tècnica menor.
Tots dos experts destaquen que els autors d’aquests actes siguin nascuts al país on els cometen. De vegades sense tenir cap vinculació cultural ni familiar amb l’islamisme, es converteixen. Per què? Guiu ho explica així: ‘Troben en l’islam alguna cosa que dóna sentit a la seva vida, i, fins i tot, a la seva mort.’ El naixement d’aquesta violència, doncs, s’ha de vincular al ressentiment que es pot derivar de l’experiència social al país.
Són joves que se senten desarrelats, desvinculats de la societat. Wierviorka diu: ‘Hi ha una pèrdua de la capacitat de considerar-se com a subjecte, de manera que comença un procés personal que troba resposta en l’islam.’ I Guiu ho completa: ‘Passen d’una vida anònima, buida, marginal, empobrida (no tan sols econòmicament, sinó també socialment) a una vida d’alta intensitat.’
Segons Guiu, el ressentiment d’aquests joves envers els països on viuen pot ser determinant: ‘Alguna cosa fem malament aquí quan un jove de classe mitjana es converteix a l’islamisme radical, sense tenir-hi cap vinculació, i s’hi ofereix amb la vida i la mort.’
‘Odi’. Aquesta és la paraula que explica les actituds dels actors d’aquestes accions, segons Michel Wierviorka: ‘Se senten maltractats per occident, volen destruir aquest món i tant els fa si ells també acaben essent víctimes d’aquesta destrucció. Es tracta de destruir i autodestruir.’
Amb tot, Guiu i Wierviorka pensen que ara es treballa per a la gihad talment una franquícia, a diferència dels militars d’al-Qaida. ‘Són individus que executen accions “low cost”, de violència per violència, cosa que deriva en un terrorisme de proximitat i sense amplitud de mires’, diu Wierviorka.
‘El paisatge ha canviat molt —afegeix—. Hi ha estats o quasi-estats terroristes, que han motivat la diversificació del terrorisme i l’han conduït cap a una nova era.’
El ressò mediàtic i les conseqüències
‘El fet més important de l’acció és que tingui repercussió’, assegura Guiu, perquè d’aquesta manera les conseqüències negatives s’amplien. ‘Aquestes accions creen un cercle viciós infernal, perquè se’n deriven agressions improvisades a mesquites, per exemple, o restriccions per part dels governs.’
I adverteix: ‘Si els governs comencen a prendre mesures per a preservar l’ordre i el posen per damunt de la igualtat, la llibertat i la fraternitat, el model de vida europeu —de convivència entre cultures diferents, tranquil·litat al carrer, en els moviments, en les maneres de pensar…— farà passos enrere pel que fa a la democràcia. Se suposa que ho fan per la seguretat i per l’ordre, però tampoc no vol dir que sigui la fórmula que ho garanteixi.’
Charlie Hebdo
Tots dos experts creuen que els darrers atemptats a París fugen de l’estricta definició de ‘llop solitari’, però hi coincideixen totalment en motivacions i conseqüències.
Michel Wierviorka considera que, més enllà de l’etiqueta que es pugui posar a Charlie Hebdo, ‘totes les matances són la barreja, almenys, de dues lògiques diferents: la lògica geopolítica —xoc de civilitzacions— i la lògica interna de la societat francesa —crisi dels barris populars, l’economia, l’exclusió, la precarietat…’
