15.01.2015 - 10:00
Somriures i ganyotes: tot s’hi val a l’hora de mirar a càmera. Les autofotos, abans relegades a la memòria interna del mòbil, són avui en dia selfies glamouroses. Què n’ha quedat de la necessitat d’aturar un vianant perquè faci una foto? Ha estat sufocada amb l’arribada del “selfie stick”. La selfiemania inunda els carrers, domina la xarxa i canvia els hàbits fotogràfics, però fins on arriben les repercussions d’aquest fenomen?
Selfie stick, l’èxit de les festes
El selfie stick és un pal de metall, que simula una prolongació artificial del nostre braç per tal de poder-nos fotografiar, col·locant el mòbil o la càmera a l’extrem més allunyat. Aquest terme s’ha traduït al català com a pal extensible d’autorretrat. Un instrument mal·leable que permet obtenir un pla més obert i artístic dels famosos selfies. El “selfie stick” s’ha convertit en un dels millors invents de l’any, segons publica la revista nord americana Time, i el seu consum s’ha disparat. Un exemple n’és el portal Amazon que ha augmentat les vendes d’aquest producte en més d’un 301% des del novembre passat.
Aquest nou accessori que ha triomfat entre les compres nadalenques, també ho fa a les xarxes socials. Agrupades sota l’etiqueta #selfiestick, els propietaris pengen les seves creacions a xarxes com Instagram, on ja hi ha més de 130.000 selfies realitzades des de l’extrem més allunyat del pal.
Selfiemania
El terme selfie va ser escollit com la paraula anglesa de l’any 2013 pel diccionari d’Oxford. L’equivalent del selfie anglès és l’autofoto catalana. Encara que els autorretrats són un clàssic en la història de l’art i les autofotos ocupen un espai important en el desenvolupament de la fotografia el terme selfie, pròpiament dit, no s’ha popularitzat fins als inicis del segle XXI.
El fenomen selfie és una moda social relacionada amb la idea actual que només allò que apareix en els mitjans de comunicació, existeix. Aquesta tendència, tal com explica l’experta en màrqueting de consum i desenvolupament de negocis, Lola Pardo, és una forma d’auto afirmar l’existència en una societat cada vegada més exhibicionista.
Voluntat d’exhibició o necessitat d’aprovació?
Segons un estudi realitzat per la directora del Centre d’Investigació de Psicologia dels Mitjans de Comunicació, Pamela Rutledge, la necessitat de registrar la pròpia imatge és tan antiga com la humanitat. Començant per les pintures rupestres, passant pels autoretrats presents en tota la història de l’art i acabant en els selfies actuals. La psicòloga afirma que aquest no és un fenomen patològic i el que vertaderament ha d’alertar la població és l’ús que es fa de les noves tecnologies.
Els individus sempre han tingut la necessitat de veure’s com una representació gràfica, apunta Pardo, la diferència és que actualment comptem amb dispositius per explicar la pròpia realitat a base d’imatges. I la combinació de les dues anteriors és la clau per entendre perquè ha causat tant furor aquest fenomen.
Publicar constantment fotografies fetes per un mateix està vinculat a la necessitat de ser “aprovat i acceptat” per la resta segons la repercussió que puguem tenir. Aquesta necessitat de mostrar-se als altres pot ser considerada com una forma d’existir socialment però no és la realitat completa el que s’està ensenyant als altres sinó coses particulars com un moment feliç, els llocs que estàs visitant en un viatge, allò que compres o fins i tot allò que menges.
L’expansió del selfie
La història dels selfies a les xarxes socials es remunta a l’any 2000, quan van aparèixer les primeres, de poca qualitat i davant del mirall, a la plataforma MySpace. Els àlbums d’autofotos d’adolescents eren anomenats selfies a Flickr i l’any 2009 amb l’arribada de Facebook les imatges compartides a la xarxa van augmentar de qualitat. La popularització dels selfies en els últims anys s’explica per la millora dels dispositius mòbils i el naixement de plataformes com Instagram, dedicades a la imatge.
Des de fa uns anys els selfies e celebrities, polítics i anònims han estat inundant les xarxes socials i generant tot tipus comentaris i reaccions. Des de la polèmica fotografia de la cantant Rihanna fumant un porro i el famós selfie de Barack Obama al funeral de Nelson Mandela i algun anònim perjudicat, fins a autofotos d’anònims que van arriscar les seves vides per aconseguir els selfies més impactants, com el d’aquesta adolescent russa.
Els responsables som nosaltres
L’advocat, Jaume Codina, emfatitza la necessitat de distingir entre les imatges que una persona comparteix a la xarxa i l’ús que altres en poden fer. Encara que a internet no hi hagi un sistema de control definit, el responsable últim de la pròpia privacitat és un mateix. Codina defensa la necessitat d’educar la població, i sobretot les noves generacions, i sensibilitzar-los dels pros i els contres de la xarxa.
D’altra banda assenyala que tota la informació compartida a la xarxa, la majoria de forma gratuïta, és d’un alt interès comercial per les empreses que se n’apropien sense cap mena de dificultat. Destaca com les marques de roba i complements han sabut aprofitar l’èxit de joves, que compten amb un alt nombre de seguidors a Instagram, per promocionar-se.
Un exemple d’aquest èxit és la italiana Chiara Ferragni, una estudiant de dret que va passar de l’anonimat a la celebritat a través del seu bloc, The Blonde Salad, que rep al voltant de 110.000 visites al dia.
Noves fòbies
La nomofòbia és la por irracional a estar sense telèfon mòbil. Un concepte encara desconegut, però que no tardarà en popularitzar-se, segons assegura el psicòleg i director del programa Desconnect@, Marc Masip.
Aquesta iniciativa busca tractar l’addicció a les noves tecnologies que pateixen sobretot els adolescents. Masip assegura que la creació d’aquest programa respon a una necessitat social, ja que aquesta addicció és comparable a la dependència al tabac i a l’alcohol, i hauria de rebre un tractament en conseqüència.“L’educació sobre les noves tecnologies és una competència tant de les famílies com de les escoles.” Masip afirma que hi ha una falta d’informació i s’hauria d’alertar del perill d’aquests dispositius, tal com es fa en els paquets de tabac.
