Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  15.01.2015  09:00

Autor/s: Maria Oliva i Susanna Puiggròs

Dones i política: igualtat real?

Malgrat ser un món molt masculí, cada cop més dones lideren partits i institucions i s’enfronten a les dificultats i als tics del passat

Men?ame
 

El món de la política ha estat tradicionalment masculí. Els homes hi han tingut un gran protagonisme, mentre que les dones no hi han pogut accedir amb facilitat i han jugat un paper més secundari. Les conseqüències d’aquesta desigualtat estructural es continuen notant avui en dia. Però quins són els motius que s’amaguen darrere aquest fet i com està canviant tot plegat?

Les causes estructurals i històriques

Històricament, la desigualtat social entre gèneres s’ha forjat a partir d’elements estructurals i culturals. Les feines domèstiques i les tasques de cura de la família han recaigut en la figura de  la dona. En el nostre país, de democràcia recent, el franquisme va condemnar les dones a ser mestresses de casa i els va prohibir l’exercici de professions liberals.

Núria de Gispert, la primera dona que presideix el Parlament de Catalunya, confessa que li quedava molt lluny la idea de poder arribar a liderar, i encara menys aquesta institució. Considera que per entendre les dificultats d’accés de la dona al món polític és important no oblidar que “fins el 1976 no podien treballar sense el consentiment del pare o el marit, i estaven catalogades en el grup de menors i incapacitats; fins l’any 1975 no hi va haver la primera dona jutge i la primera dona policia”. “Abans teníem el pas barrat”, destaca.

Igualtat legal, desigualtat real

Malgrat que amb el pas del temps s’ha aconseguit la igualtat d’oportunitats legal entre homes i dones, encara existeix una desigualtat real. Joana Ortega, l’actual vicepresidenta del Govern de la Generalitat, afirma que “les dones estan cada vegada més preparades professionalment, però això no es reflecteix en els òrgans de direcció del món polític”.

Els límits invisibles amb què es troben per accedir a les posicions de lideratge impedeixen que el seu ascens laboral sigui equiparable al dels homes. Aquesta idea rep el nom de “sostre de vidre”, ja que els obstacles no són explícits; no hi ha lleis ni dispositius socials que els estableixin, però tot i així hi són.

Per tal de superar el que de Gispert qualifica com “velles inèrcies i prejudicis instal·lats”, caldrien transformacions socials profundes: “Quan s’assoleixi una distribució equitativa i real de les tasques familiars, el problema es resoldrà; mentrestant, hi haurà moltes dones condemnades a tenir una doble jornada laboral si volen fer carrera política”.

Malgrat tot, també hi ha qui considera que sovint les dones s’autolimiten. Per exemple, a l’hora de fer un judici de responsabilitat per decidir si acceptar o no un càrrec, hi ha estudis –i fins i tot algunes de les protagonistes– que reconeixen un accés d’autoexigència, en el sentit que els pesen moltes més coses que als homes. Joana Ortega és partidària de no haver de triar: “Jo crec que es pot fer tot”, afirma.

La difícil conciliació de la vida personal amb la vida política

Fer-ho tot, però, comporta renúncies personals. Tant homes com dones que es dediquen a la política es troben amb la dificultat per conciliar vida laboral amb vida personal i familiar, i la maternitat fa que en el cas femení sigui més complicat.

Segons Anna Simó, Vicepresidenta de la Mesa del Parlament, “potser els homes no es troben amb el fet d’haver de triar, i nosaltres sí. Quan assumeixes càrrecs institucionals, el temps s’estira com un xiclet, no hi ha dies lliures”.

Costa molt trobar el punt d’equilibri. Dolors Camats, colíder d’Iniciativa per Catalunya-Verds i diputada del Parlament, afirma que “la conciliació és molt complicada, però amb la parella és més senzill perquè ho pots racionalitzar. Amb una criatura això no passa: hi ets o no hi ets”. Tot i això, creu que ella fa el que ha escollit, i la seva satisfacció i realització personal s’acaba traslladant als seus fills: “Si hi renunciés ho notarien”.

Joana Ortega critica que la pregunta sobre la compaginació familiar i laboral sempre es faci a les dones: “En una ràdio em van preguntar si conciliava bé, i jo vaig respondre: si el President fos aquí, li faríeu la mateixa pregunta?”

Marta Rovira, actual Secretària General d’Esquerra, explica que la proposta per formar part de la direcció del partit li va arribar quan feia tres mesos que havia sigut mare. A l’hora de prendre la decisió, això li va pesar molt, i el suport de la parella, la família i el partit van ser claus: “Vaig poder escollir amb molt privilegi i moltes facilitats, i segurament moltes altres dones no ho han pogut fer”, afirma.

I és que la poca racionalitat dels horaris encara ho complica més. La mateixa Rovira explica que els actes i les reunions es fan tard: “La vida política en aquest país sovint comença a les vuit i acaba a les dotze de la nit”. Amb aquest plantejament, Dolors Camats creu que és “poc realista” pensar en una reforma horària i una transformació de rols, tot i que segons ella, seria molt necessari.

A més, moltes vegades, l’activitat política continua a través de xarxes informals, contactes i relacions interpersonals, com per exemple anar a prendre una copa després d’una reunió. “Encara hi ha una preponderància molt important de tot això, que acaba pesant més que la meritocràcia en l’ascens dels líders”, destaca Simó.

Discriminació sexista?

Més enllà de les relacions informals, la dona pateix algun tipus de discriminació sexista en política? “No recordo cap episodi; simplement, t’has d’anar guanyant el respecte dels teus companys i companyes, com entenc que també han de fer els homes”, comenta Anna Simó. Joana Ortega creu que “pel fet de ser dona de vegades et tracten amb un cert paternalisme, et fan algun comentari fora de lloc, però sense mala fe”. I afegeix que “encara hi ha una part de la societat que és masclista; hi ha gent que encara no viu la política com una relació entre iguals”.

En aquest sentit, les dones se solen dedicar més als àmbits de polítiques socials, que sovint s’anomenen “política en minúscules”. En canvi, tal com destaca Anna Simó, àrees com Economia, Urbanisme o Defensa encara estan molt reservades als homes: “Els grans temes els continuen portant ells”, diu Marina Geli, diputada i exconsellera del Govern. Tal com destaca Camats, les dones es queden més a la base: “A mida que augmenten les estructures i el poder de partits i institucions, les dones desapareixen. La política només reprodueix el que hi ha a la societat”.

De fet, dels set líders dels partits catalans amb representació, només hi ha una dona: Alícia Sánchez-Camacho, del Partit Popular. La politòloga Tània Verge ho atribueix a una estratègia per visibilitzar les dones i tapar la poca feminització de les bases d’aquest partit.

Verge també destaca que, actualment, el Govern de la Generalitat encara queda molt lluny de la paritat: només hi ha un 25% de conselleres. La institució més feminitzada és el Parlament, amb un 40% de dones. I als Ajuntaments hi ha un 32% de regidores però tan sols un 14% d’alcaldesses, comenta.

Una mirada al futur

A llarg termini, les protagonistes són optimistes. Anna Simó destaca que “no és en el món de la política on les dones estem en més desavantatge” i, a més, en el marc dels lideratges hi ha hagut canvis importants. Per exemple, dues de les entitats de la societat civil més importants avui a Catalunya, com l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, estan liderades per dues dones: Carme Forcadell i Muriel Casals.

Joana Ortega considera que “la gent ja no distingeix entre gèneres a l’hora de votar, el que vol és una persona que li generi confiança política, que li respongui, i que tingui empatia”. Tània Verge ho ratifica: “Hi ha estudis que demostren que no hi ha penalització electoral pel fet que la candidata del partit sigui dona”. Cal seguir insistint, però, per aconseguir la plena igualtat. “A les diputades joves els dic: tu ets part del missatge”, afirma Dolors Camats.

Ara bé, la societat catalana està realment preparada per votar a una dona com a Presidenta de la Generalitat? Segons Anna Simó, “la societat s’acomoda a una cosa quan es troba davant del repte d’acceptar-la. Si les dones no fem un pas endavant, mai no sabrem si la societat està preparada o no, i jo crec que sí que ho està”.

Men?ame