Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  21.12.2014  08:17

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

De la Candelera a Sant Blasi

Isidor Cònsul (1999)

Men?ame
 

La Mare de Déu del Candeler,

segon dia de febrer;

Sant Blai és lo tercer,

endevina a quin mes és?

El dia de la Candelera de 1931 va bufar llevant des de primera hora del matí i, havent dinat, el FC Ivars va visitar el camp del Bellpuig per jugar un partit que acabà sense gols. Dies després, la secció esportiva del quinzenal Lo Pregoner reportava els tràfecs d’un encontre ensopit, amb el joc torpedinat per la metereologia i amb un encontre molt per sota del que s’esperava, aquella temporada, de dos dels equips més forts del grup A del campionat de futbol amateur de la província. Tots dos clubs «continuen molt iguals de forces», apuntava el periodista, mentre deixatava la crònica d’un partit que, jugant a favor de vent, havia estat dominat de cap a cap per l’equip local durant la primera part. Però al segon temps les tornes es capgiraren perillosament: el vent d’esquena posà ales als peus dels jugadors de l’estany i els de casa van haver d’arromangar-se en defensa per no perdre el partit. I això que l’onze del Bellpuig formà al complet amb el primer equip: Solé, sobri i segur, a la porta; Ciurana, Cabestany i Montoy treballant una defensa contundent pel centre i la dreta, però amb forats a l’esquerra; Pont i Gassó, com a mig volants amb feines de desgast i de distribució del joc; i al davant Llussera i Sol, dos extrems llisquents com anguiles, Vilamajó, sempre massa individualista, Melé i Llorenç.

L’endemà era Sant Blai i els dos equips van tornar a veure’s les cares en un partit de Festa Major a Castellnou de Seana. Jugaren fet i fet amb els mateixos futbolistes, però tots dos clubs s’avingueren a canviar el nom dels equips per acabar d’engrescar l’ambient festiu de la jornada. La Penya Joventut de Bellpuig contra la Penya Malvats d’Ivars. Dos escamots que van arribar amb les genives esmolades, els nervis tibats, encara calents del partit del dia abans i amb ganes de guanyar per deixar clar quin era l’equip més fort. Ni de pensament, a ningú no se li va acudir que allò podia ser un entrenament per passar l’estona o un partit de costellada. Els únics canvis els va fer el Bellpuig amb dos teòrics reserves, Gorgues i Reig, davanters fins i difícils de marcar, per substituir Llorenç i Sol, que havien quedat tocats el dia anterior.

La ventada de la Candelera havia escombrat el cel, els blaus del dia s’hi perfilaven amb un to de delicadeses primaverals i qui volgués esbarriar la vista podia abastar amb tota nitidesa, des dels finestrals del pati del castell, els perfils llunyans de la plana. Davant per davant, Belianes, Maldà i Sant Martí; més a la dreta, Vilanova, Golmés i Mollerussa i, si t’acabaves de girar, per damunt de l’enrunat on anys després de la guerra van bastir l’edifici de l’escola de les teves beceroles, l’esguard arribava fins a les parets esquerpes i blavenques del Montsec. Per Sant Blasi, el temps es va captenir asserenat i amb una bonança que no semblava pas que érem al pic de l’hivern. Segons les cròniques, fou aquella bondat de temps la que animà «uns dos mil bellputxesos a anar a l’aplec de Sant Blasi al veí poble de Castellnou de Seana fins a deixar la vila sens que es vegés gairebé ningú fins a haver retornat». No van anar tots al camp d’esports, és clar, però déu n’hi do dels que s’hi van aplegar i com es van fer notar abans i després del partit! Primer, perquè no hi va haver cap rebaixa en el preu de l’entrada per als socis del Bellpuig, tot i que el club havia anat gratuïtament a jugar a Castellnou. I després, perquè es va perdre. Sant Blasi i l’àrbitre es van posar aquella tarda de costat amb la Penya dels Malvats, que acabaren guanyant el trofeu que oferia una de les associacions esportives locals, el CD Minerva, de tranc esquerranós. Però es va protestar de manera molt enfurismada la jugada de l’únic gol, ja a les acaballes del partit, que tots els bellpugens van veure en fora de joc. Un parell de colles d’exaltats van estar a punt d’arribar-se a les mans i els renecs, que se sentien d’un quart lluny, van fer tremolar el dedins de les majorales del Roser que, en processó, entraven a la funció de l’església per honorar Sant Blasi, protector contra el mal de coll i tota mena de pestilències:

A Vós sempre reclamem

veient-nos atribulats,

i en nostres necessitats

alivio experimentem;

de febres, aixut i fam

aquest poble haveu librat.

Dues setmanes després, el reporter «Grasan» de Lo Pregoner va immortalitzar la jugada del conflicte en una narració precisa, bo i avisant que la defensa, per la banda del Montoy, s’adormia com el guix i deixava més forats que una porgadora: «Altra volta Bellpuig ens ensenyava el seu mal: quan ataca es descuida la defensa. L’extrem dret de l’Ivars s’escapa, Montoy no el marca, Ciurana i Cabestany en lloc d’afrontar el perill es retiren cap a porta, tapant a Solé. La pilota és centrada i el davanter centre de l’Ivars logra l’únic gol de la tarda. Es discuteix entre el públic, si Ivars al fer el gol, tenia un jugador fora de joc. Tot podria ser perquè al referee Teulé se’l veia molt novell. Seguia sols el curs de la pilota, descuidant la posició dels jugadors».

Ja es veia venir que l’Ivars tenia més equip i anava amb tots els jugadors de casa que a la llarga són els que donen més rendiment. Dos mesos després, a les Borges Blanques, van proclamar-se campions d’aquest grup A de la lliga amateur de la província. Potser per aquest motiu, i fora dels quatre radicals que a tot arreu acaben fent el carallot, l’enuig i les escridassades van durar l’estona de sortir del camp fins a posar-se a badar, la majoria, davant de les parades dels torronaires d’Agramunt. Uns altres s’afanyaven per arribar al concert que ja era a punt de començar, i només els cançoners feien rotllets per rematar la jugada del gol i el penal que Ciurana havia fet a la primera part, xutat fora per l’interior dret de l’Ivars. La solana d’aquesta banda de les eres d’abans d’entrar a Castellnou era un formiguer bressolat per l’escalf de la mitja tarda. Entre la gentació s’hi trobaven i saludaven els coneguts dels pobles de la vora i es parlava del temps i altres foteses; que la bonança d’aquest començament de febrer no fos traïdora i cremés els ametllers que començaven a florir amb gelades tardanes —«si la Candelera riu, l’hivern reviu»—. També es comentava el proper tancament del canal, el dia 15, i la neteja dels marges i sèquies que s’havia de fer; i d’una manera més cautelosa, amb puntes de recel i la veu petita, es parlava d’una suposada convocatòria d’eleccions municipals que els nets de clatell, espavilats com sempre, preveien que podrien caure la primera quinzena d’abril.

Els primers que arribaren al cafè Cames tingueren notícia d’un nou accident d’auto a la costa del Pont del Rei, amb sis ferits lleus i una dona amb el braç trencat, que l’havien dut al Panxeta de Lleida, amb el taxi de l’Andreuet, a enguixar-li. Els músics de l’orquestra L’antiga Pep de Figueres acabaven d’afinar i era a punt de començar el concert amb un programa exclusiu de polques, masurques i valsos. Abans de dinar ja havien tocat sardanes i al vespre farien anar en dansa el ball fins passada la mitjanit. Enguany semblava que l’ajuntament hagués posat l’olla grossa dins de la petita per festivar amb un lluïment insòlit aquell sant Blasi. El dia abans, aquí mateix, al cafè Cames, la companyia Hernández Estany havia posat en escena tres sarsueles, i per a l’endemà, dia 4, era previst que l’elenc local representés Lo ferrer de tall, de Serafí Pitarra. Aquell fou un grup d’afeccionats de molt pit i volada, i al poble encara cuegen actors d’aquell mític grup d’artistes de la faràndula, com la tieta Dolors de cal Bergadà o el bell «guipa», Josep Tarruella, que té 96 anys i és capaç d’ensardinar els monòlegs més coneguts de la peça. Allò «d’esmola que esmola, fes dagues daguer, fes dagues que tallin les malles d’acer...» i altres endergues per l’estil. Es veu que li va bé per fer exercicis i alentir la pèrdua de la memòria i, en dies de bonior, encara el trobareu passejant a pas menut, arrecerat a les parets que hi toca el sol i mastegant els versos de Serafí Pitarra.

Els historiadors locals han provat de treure l’entrellat i el perquè d’aquell Sant Blasi tan lluït, exemple i model de festa grossa en la memòria col·lectiva dels castellnouencs. S’ha apuntat la hipòtesi que la Quaresma aquell any queia molt baixa i una tropa de jovenots va provar de lligar sense aturador la Festa Major amb la disbauxa del Carnestoltes. Estudis més recents, sobretot ara que es parla de preparar una festassa semblant per encarar bé l’entrada del nou mil·leni, fan córrer una explicació que, si més no, sembla harmònica amb el tarannà llarg i liberal, sempre un pessic esquerranós, que ha distingit Castellnou de Seana. Hi ha qui diu que fou una premonició inconscient dictada pels estels, o una intuïció telúrica que va somoure les arrels mateixes de la terra. En tot cas, no hi ha dubte que la cosa es va moure a partir de les capes freàtiques i de l’ànima del terrer. Dit sense embuts, es preparava, a l’avançada, per a un canvi històric tan transcendent com l’adveniment de la República i la proclamació de l’Estat català. Ara sabem que fou la breu foguerada d’un temps curt, però fins els conreus de tota mena ho festivaren a l’engrós. No es recorda una collita d’ametlles que fes tant de goig com la d’aquell any, ni que els ordis, més daurats que mai, anessin tan carregats de gra quan la fulla de la faç els acabava de tombar sota el foc del mes de juny.

Isidor Cònsul, «De la Candelera a Sant Blasi (quasi un conte)», dins Autors Diversos, Cop d’ull al segle xx, Lleida, Pagès, 1999, p. 11-15. Recollit a Isidor Cònsul, Tractat de geografia, Barcelona, Empúries, 2008, p. 15-20.

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.