Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  14.12.2014  20:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Toni Aira: 'Mas i Junqueras han d'abstreure's dels seus entorns'

Entrevista al periodista i professor de comunicació política · Explica qui és qui en els equips dels líders de CiU i ERC, les diferències comunicatives de sengles conferències i les escenificacions de la negociació

Men?ame
 

Vivim un període en què els detalls són molt importants per a interpretar els moviments polítics dels principals actors del procés d'independència. El president Artur Mas, Oriol Junqueras i els partits són en plena negociació per a desencallar l'embús posterior al 9-N. Qui forma els equips de l'un i l'altre? Qui influeix en les decisions que prenen? Hi ha escenificació més enllà de les posicions reals? Quines diferències van tenir les conferències de Mas i Junqueras? Quines estratègies comunicatives segueixen els principals líders? Quin significat tenia l'abraçada de David Fernàndez i Artur Mas? Tot això i més ho respon Toni Aira, periodista i professor de comunicació política (URL), que dirigeix i presenta el programa 'Els Spin Doctors', de Catalunya Ràdio.

—Hi haurà acord entre Mas i Junqueras sobre les eleccions i el tram final del procés?
—Si pensem en clau de política tradicional, seria lògic de pensar que no hi haurà acord. Però aquests últims temps hem viscut coses que tenen ben poc a veure amb allò que ha passat sempre en la política catalana. Per tant, penso que hi ha moltes probabilitats d'acord. Sobretot veig que hi ha poc marge per al 'no-acord'. Als uns i als altres els seria molt difícil de justificar que no s'haguessin posat d'acord. Especialment, a Convergència i Esquerra o a Mas i Junqueras.

—Quin pes tenen els equips o els entorns de Mas i Junqueras en la disputa que vivim?
—Seria interessant que hi hagués una certa hivernació dels entorns en determinats moments. Com deia Johan Cruyff, l'entorn pesa molt. I en política això també és cert. Els equips o els entorns dels líders sumen? Sovint sí. I en aquest procés que fem, hi ha moments que han sumat i hi ha moments que han restat. Comprensiblement, els equips miren de sobreprotegir els seus líders. I això implica malpensar de l'altre perquè és l'adversari. Implica voler tenir certeses i reduir al màxim la inseguretat en l'exposició del líder. I això és un fre en moments que cal assumir riscos i fer innovació política. L'entorn ho pot fer amb bones intencions, però pot ser un fre perquè aconsella el líder contra dels perills.

—En tenim exemples, d'això?
—Bé, recentment en la cimera de Pedralbes, quan es va acabar trencant la unitat, s'explica que Oriol Junqueras estava força d'acord amb la idea del nou 9-N durant la sessió del matí. Es va fer una aturada per a dinar i poder consultar els equips. Quan es va reprendre la reunió, Junqueras va tornar molt tancat i sense acceptar el nou pla. Va ser evident que hi va haver una influència de l'entorn que li va fer veure coses que ell no havia identificat durant la reunió amb els altres líders. Com aquests moments, en trobaríem de protagonitzats per la resta de polítics. Els entorns poden sumar, però també poden frenar. En certa manera, penso que els dos líders principals, Mas i Junqueras, han de fer ara una mica d'abstracció d'aquests entorns. Han de fer allò que s'espera d'un líder: prendre decisions i impulsar. Això, a l'hora de la veritat, ho fa l'individu davant d'ell mateix. En aquest cas, dos individus davant d'ells mateixos i de l'altre. És allò de la solitud del poder.

—Qui és la gent que influeix més aquests dos líders?
—Els grans noms a l'entorn d'Artur Mas són els que treballen amb ell a Palau. Una figura evident és Francesc Homs, portaveu i conseller de la Presidència, que sempre s'ha destacat pel fet de treballar el discurs i preparar l'estratègia. També hi ha el cap de gabinet de Mas, Joan Vidal de Ciurana, una persona molt discreta amb un protagonisme mediàtic inexistent. És una persona que per estil i ponderació suma molt en moments com l'actual. Dins el partit, Mas escolta gent com Josep Rull. Però qui hi té més influència o pes és la gent de Palau. També escolta figures com Vilajoana. I hi ha intel·lectuals a qui Mas s'escolta molt.

—Hi ha l'ombra de David Madí a Palau?
—Bé, entre aquesta gent que s'escolta també hi ha Madí. Una cosa que té Mas és que consulta molt. Escolta molt. Li agrada saber l'opinió de la gent en qui confia. Mas ha obert l'angular aquest últim temps. Veient les decisions que li toca prendre i les conseqüències que sap que tindran, ha intensificat les consultes. I David Madí sempre ha tingut molta disposició a ajudar i a dir què pensa quan algú li ho ha demanat. Però té molt assumit que va prendre la decisió de dedicar-se al món privat. Madí sap que la gent que ha de decidir és la més implicada. Si ara hi ha més contacte és perquè Mas creu que ha de consultar més. I Madí sempre ajuda si li ho demanen.

—I l'entorn de Junqueras?
—L'entorn més immediat són Lluís Juncà, el seu cap de gabinet, que l'acompanya d'ençà que era eurodiputat a Brussel·les. Té un perfil molt semblant al cap de gabinet de Mas, molt discret en la projecció pública, però amb molta capacitat d'influir el líder. El seu paper és sovint de fer-lo reflexionar. També hi ha Sergi Sol, el director de comunicació i de premsa. És una persona que coneix molt bé el partit i que ha remenat les cireres en etapes anteriors. I ara ho fa amb un entusiasme especial. També hi ha figures amb perfil més intel·lectual, com ara Joan Manuel Tresserras, que va tenir molt de pes en les decisions estratègiques de fer els tripartits. Junqueras i la seva gent se l'escolten molt. Aquest és l'entorn més directe. Evidentment, hi ha els lloctinents, com Marta Rovira, a ERC, o Rull, a CDC, que també tenen capacitat d'influir i un paper decisiu.

—Això que presenciem és una escenificació pensada en la negociació o tot allò que ens diuen és sincer i real?
—Diria que això que hem vist aquestes últimes setmanes forma part de l'esquema clàssic dels moviments previs i paral·lels a una negociació. És evident que encara no hem arribat al moment de la hivernació dels partits que proposava Artur Mas amb l'objectiu de construir un nou estat. Encara som en l'esquema típic de partits tradicionals jugant les seves cartes en defensa dels interessos propis. Els partits no actuen encara d'acord amb el moment excepcional que vivim. No dubto que ho acabaran fent, perquè no tindran cap més remei. En el cas d'una negociació política, els partits miren d'exercir el màxim de pressió sobre l'altre. És legítim que tots vulguin guanyar o imposar els seus criteris. Hem de llegir els darrers moviments en aquesta clau. És cert que Artur Mas va fer una conferència carregada de contingut propositiu. També Junqueras. Però els passos següents han mirat de complicar les coses a l'altre per acabar portant-lo al terreny propi. Hauran d'acabar fent un pacte o un acord que permeti de superar aquesta etapa.

—Quines diferències van tenir les dues conferències des d'un punt de vista comunicatiu?
—En el cas de la conferència de Mas es respirava molt sentit institucional. Un dels punts forts que té CiU i, especialment, Mas és el pes de la presidència. Mas és el 129è president de Catalunya. Això es respirava pertot arreu a l'auditori del Fòrum. No era una escenificació especialment càlida. No tan sols pels colors, sinó també per la disposició dels elements. Mas era sol enmig d'un escenari molt gran, amb un focus molt centrat en ell, la bandera, el faristol... Era semblant a les escenografies de les conferències de premsa que fa al Palau de la Generalitat. Els mateixos colors... Reproduïa molt la institució que ell representa. I aquesta era la força. No era la conferència del líder de CiU, sinó d'un president de la Generalitat que vol fer un pas endavant. No tenia un format de míting ni de conferència de tall intel·lectual.

—I en el cas de Junqueras?
—Jo he assistit en alguns mítings d'Oriol Junqueras al territori i l'esquema de la conferència era molt semblant. Tan sols hi va haver una diferència: no va baixar de la tarima mentre parlava com fa habitualment. Tota la resta era igual que en els mítings de partit. No hi havia solemnitat. Era la simbiosi habitual seva de xerrada i míting. No van posar la bandera a l'escenari i, en canvi, hi havia l'eslògan o etiqueta del nou país. Pretenia fixar el missatge per a la pròpia parròquia, però també transcendir l'esquema clàssic de les conferències.

—L'impacte d'audiència i a les xarxes socials també va ser molt diferent.
—En tot això que passa, qui aporta sorpresa és en Mas. Ell és qui diu coses diferents de les que estem acostumats a sentir. I no pas una mica diferents, sinó molt diferents de l'esquema tradicional. Qui trenca els esquemes de la política catalana és Artur Mas. I si això ho fa com a president de la Generalitat té un impacte encara molt més fort. Quan ets a l'oposició i no governes, allò que dius no ho has de traslladar en fets de manera immediata. I això resta expectació. Cal recordar que Artur Mas fa allò que no ha fet cap president des de la recuperació de la Generalitat. Ha anat més enllà que no s'esperava ningú. Amb la seva conferència va tornar a fer una cosa que ja havia fet abans, però que no és habitual: concretar escenaris i propostes. I s'hi compromet. I ho perioditza i inventa.

—I això va fer que tingués més ressò?
—És lògic que la conferència de Mas tingués més impacte. Allò que va dir Junqueras no era nou. Ja ho havia dit força tot. Sabem que vol constituir-se en l'esquerra nacional, ara sí. No en pla teòric o retòric com havien fet els seus predecessors al capdavant d'ERC. Un dels seus punts forts és que porta a la pràctica allò que els altres s'havien proposat sense gaire èxit: esdevenir el partit referent de l'esquerra del país. No va tenir impacte perquè no era un missatge en clau de país, sinó en clau d'esquerra nacional.

—Es parla molt dels indecisos... Comunicativament, com s'hi arriba?
—La gran solució per a decantar un indecís és la claredat. Si la tria i d'opcions és clara i definida, quedarà poc marge per a la indecisió. Per decantar aquests indecisos cap a la independència, has de tenir en compte que n'hi ha de tots colors. No únicament n'hi ha d'esquerres. També n'hi ha de dretes i de centre. Al final, uns i altres buscaran una opció nítida que generi el mínim de confusió sobre què pot passar en el futur. Cal ser molt propositius. Ara els partits per la independència han d'explicar amb més pedagogia que mai què proposen fer amb Catalunya. Cal concretar i saber dibuixar les visions de l'endemà.

—I això no s'ha fet fins ara?
—S'han escrit molts llibres i s'han fet estudis molt ben fets. Però cal saber-ho explicar a la gent que no se'ls llegirà i que no arriba a la independència per una lectura determinada. Cal donar seguretat i concretar. I ho han de fer aquells que seran els responsables d'aplicar-ho. I en les eleccions cal que quedi molt clar si es vota la independència o unes altres coses. En aquest sentit, la llista unitària independentista transversal ajuda a clarificar les coses. Cal tenir clar que volem construir un estat. I jo no conec estats que siguin de dretes o d'esquerres. Sí que ho són els governs un cop constituïts els estats. Si els indecisos tenen clar que voten la independència i no unes altres coses, serà més fàcil de transmetre els beneficis de decantar-se per aquesta opció.

—Fa temps que es parla de la sintonia personal entre Mas i David Fernàndez. I també d'un trencament de la confiança entre Junqueras i el president. Aquestes relacions poden condicionar els esdeveniments polítics?
—La centralitat política és on hi ha la majoria. I és evident que ara mateix l'ocupen CiU i ERC. I és lògic que aquestes dues forces mantinguin les espases enlaire. Competeixen per un electoral que ocupa aquest espai central. Des d'un esquema clàssic, és normal que hi hagi recels i una competició explícita entre CiU i ERC. I aquests recels són més grans que no pas entre CiU i CUP perquè no es disputen el mateix electoral. En el terreny de les relacions personals, Déu n'hi do què han aconseguit Artur Mas i Oriol Junqueras, especialment si ens fixem en els precedents recents entre CiU i ERC. Aquests dos polítics han fet coses que hauria estat exòtic de proposar fa pocs anys. Sabíem que això no seria fàcil.

—Però hi ha un cert grau de desconfiança...
—Hi ha molts recels i desconfiances acumulades des de fa anys i hi ha unes motxilles de records que ni els uns ni els altres no han acabat d'enterrar. Però és cert que una metàfora d'això que passa darrerament va ser la famosa abraçada de Mas i Fernàndez. Era poc imaginable veure això fa un temps. L'abraçada no és cap treva ideològica ni política entre CiU i CUP. Va fer veure que superant les diferències abismals que hi ha en la visió social, econòmica i política, la perspectiva d'aconseguir un nou estat és més real.

—El pes de la responsabilitat històrica hi deu ajudar...
—El fet que indica més clarament que tenim a tocar un moment somiat per molts i que nosaltres podem culminar és que CiU, ERC i CUP s'entenguin en algunes coses. En un esquema de confrontació política clàssica i normal, això seria inèdit. Ara no passa allò que ha passat tota la vida. I això vol dir que es va coent un moment també inèdit. El moment especial trenca el funcionament natural de les relacions polítiques i crea complicitats més enllà de les fronteres dels partits. Sense aquestes complicitats seria impossible de fer una cosa de la magnitud com la que ens proposem. Que el centre o centre-dreta arribi a acords amb l'extrema esquerra només s'explica perquè es vol fer una cosa nova que demana un compromís transversal.

Men?ame