Les llistes i el full de ruta: en cerca del desllorigador

  • Jaume Marfany, Vicent Sanchis, Vicenç Villatoro, Joan Manuel Tresserras i Francesc Ribera exploren les vies d'acord per desembussar el procés sobiranista

VilaWeb
Pere Cardús i Cardellach
09.12.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Després del 9-N el procés sobiranista s’ha encallat. El president Artur Mas i el cap de l’oposició, Oriol Junqueras, han posat damunt la taula les seves propostes per a la fase final del camí cap a la independència. Però són camins que demanen equipatges i estratègies diferents. Segons molts analistes, el procés està embussat i cal trobar-hi un desllorigador que torni a activar-lo. Llistes separades o llista unitària? Eleccions plebiscitàries o constituents? Divuit mesos de transició o independència des del primer dia? Aquests són els dilemes amb què topen ara les propostes de Mas i Junqueras. Hem demanat a membres destacats de les principals entitats sobiranistes i a veus influents dels entorns de CDC, ERC i CUP que mirin d’explorar els punts d’acord per a poder saltar la barrera actual i tornar a caminar amb el pas ferm que tenia fins fa poques setmanes el procés. Jaume Marfany (vice-president de l’ANC), Vicent Sanchis (vice-president d’Òmnium), Vicenç Villatoro, Joan Manuel Tresserras i Francesc Ribera ‘Titot’ exposen les seves propostes a continuació:

Jaume Marfany: la candidatura unitària és del tot possible i necessària

Perquè el consens sigui possible, cal començar a parlar sobre el què i el perquè d’aquestes eleccions. L’objectiu només pot ser un: obtenir una majoria àmplia de diputats disposats a portar endavant el procés de transició cap a la república catalana independent. Alhora, i perquè el resultat sigui inqüestionable, aquests diputats han de significar també la majoria absoluta de vots emesos.

Com hi arribem? Cal acordar un programa electoral i un full de ruta comuns entorn dels següents punts: declaració de sobirania, proclamació d’independència, marc legal provisional, creació d’estructures d’estat basades en els principis de regeneració democràtica i de justícia social, inici d’un procés constituent que sigui participatiu i referèndum. Aquests punts són els que permetran de bastir la majoria política i social necessària.

Una vegada s’arribi al consens entre tots els actors polítics i socials, caldrà enfrontar-se al com.

Amb un programa electoral i un full de ruta comuns la candidatura unitària és del tot possible i necessària. Només caldrà que sigui integrada per gent que representi la transversalitat de forces polítiques i socials que s’ha obtingut mitjançant l’acord previ sobre el programa i el full de ruta.

El quan és irrenunciable i ha de permetre que la primavera del 2015 tinguem un nou parlament ja constituït que pugui aplicar el full de ruta pactat cap a la independència.

Vicent Sanchis: un estudi fiable

Ha quedat clar i entès que Artur Mas i Esquerra Republicana discrepen en un punt que no permet gaires filigranes. O hi ha una llista unitària o n’hi ha tres o quatre amb marca de partit. I no sembla que hi hagi cap camí del mig que aquesta vegada, com va passar amb la pregunta i la segona consulta, permeti de conciliar les diferències. Els uns i els altres parlen d’un ‘acord’, però no sembla que ningú estigui disposat a renunciar al seu punt de partida. Quin ‘acord’ pot haver-hi sense que l’un accepti la proposta de l’altre? El procés sobiranista, doncs, ha entrat en un carreró sense sortida plausible.

I això com es pot arreglar?, es demanen els centenars de milers de catalans de bona fe que fins ara han fet miracles per arribar on som i anar més enllà. El dilema només té solució si tothom ha arribat a la conclusió a què ha arribat de bona fe. Si Artur Mas considera que cal sumar una majoria absoluta i inequívoca a favor de la independència, per sobre de qualsevol altra consideració. I si Oriol Junqueras creu que allò que realment importa és aconseguir atraure com més vots millor de l’esquerra més reticent. Si tots dos líders no amaguen personalismes ni interessos inconfessables, només es tracta de buscar una fórmula que permeti esbrinar qui dels dos té raó. Quina proposta de les dues garanteix més l’èxit. Qui guanyi que sigui generós i qui perdi que accepti l’esmena.

La millor manera de saber-ho és encarregar un estudi fiable. No una enquesta de tres rals que pregunti a menys de mil persones si votarien més a gust una llista unitària ‘de Convergència i Esquerra’ o dues llistes separades. No és això. Perquè no es tracta de sumar dues sigles sinó d’oferir als votants una candidatura amb Mas, Junqueras, dirigents dels dos partits i personalitats de gran prestigi social. Aquest país té experts en política, en sociologia i en estatística de sobres per arribar a conclusions vàlides i honestes. El resultat resoldria l’empat. Ara, això sí, la solució només és acceptable si tothom és honrat. Si només els preocupa com sumar més indecisos a favor de la causa que els uneix.

Vicenç Villatoro: un govern d’unitat sense eleccions

Entre l’opció d’una llista única i la de més d’una llista no hi ha camí del mig. Per tant, és difícil el pacte i la transacció. O cedeixen els uns o cedeixen els altres. I, segons qui cedeixi, les eleccions tindran una proposta d’interpretació com a plebiscitàries o com a constituents (o com a autonòmiques normals i corrents). Personalment, sóc partidari de la llista única i no m’imagino aquest camí del mig satisfactori.

En aquesta situació, la possibilitat de pacte seria col·lateral: no pactem allò que és essencial, perquè no és possible, però arribem a tants pactes com puguem en allò que és accessori. Que cadascú faci què li doni la gana, que cadascú respongui com vulgui a la proposta d’una llista unitària, però en tot cas evitem de fer-nos mal mútuament, perquè això disminuiria el perímetre del vot sobiranista i perquè faria més difícil l’acció conjunta l’endemà de les eleccions. Serien, d’una manera o altra, pactes de no-agressió, per a minimitzar els inconvenients de la divisió.

Hi ha, certament, una altra idea de pacte. En qualsevol situació, quan hi ha dues propostes antagòniques, el pacte pot ser buscar el camí del mig… o buscar la trobada en un altre punt exterior a tots dos, ni teves ni meves. Si no convenim com anem a les eleccions ni què han de ser les eleccions, però estem d’acord a fer un govern d’unitat sobiranista l’endemà, una possibilitat de pacte seria no fer eleccions. De moment, és clar. No és obligatori. El calendari no hi obliga. Queden dos anys de legislatura. Si les eleccions són la causa del problema, passem-lo per alt. Anem directament a la constitució d’un govern d’unitat sobiranista, amb la composició actual del parlament, que ho permet i on aquest govern tindria majoria absoluta (una majoria que no és tan obvi que tingués després de les eleccions, ni en llista única ni en llistes separades). Algú pot dir que això no és cap solució, sinó que és ajornar el problema. I tindria tota la raó. Però permetria de fer junts un tros més del camí, i vés a saber què ens hi trobarem, després d’aquest tros de camí compartit. Per tant, un possible pacte seria deixar les eleccions per a més endavant, formar immediatament un govern d’unitat sobiranista i pactar un programa de govern de gestió per a aquests pròxims mesos. No és la millor opció, al meu parer. Però tampoc la pitjor.

Joan Manuel Tresserras: Mas cedeix en les llistes i Junqueras en el ritme

En primer terme, vull dir que estic convençut que hi haurà un acord. Em sembla que la possibilitat que no es convoquin eleccions amb un component plebiscitari tindria uns efectes greus per al conjunt del procés sobiranista. És urgent que les eleccions es facin aviat i abans de les municipals. És a dir, dins el termini que més o menys va proposar la societat civil. Per arribar a l’acord, cal tenir en compte tres elements diferents. Primer, com s’hi va –una llista o unes quantes. Segon, el contingut programàtic –caràcter plebiscitari estricte o no tan sols plebiscitari. Tercer, el ritme del full de ruta fins a la independència.

Per trobar un punt d’acord entre les propostes que han fet fonamentalment el president Mas i Oriol Junqueras, penso que en la qüestió de les llistes caldrà ser molt pragmàtics. Valdrà la pena que s’atengui l’opinió dels experts. Particularment, estic convençut que, si volem sumar el màxim de vots, cal que hi hagi diverses llistes amb un element comú transversal que pugui ser compartit des de CiU fins a la CUP i Procés Constituent. Si s’ha d’obrir el ventall per sumar vot independentista, el més efectiu és oferir totes les opcions possibles. Amb alguns elements compartits, les eleccions ja tindran caràcter plebiscitari. En la qüestió de la fórmula electoral, penso que qui haurà de ser més generós serà el president Mas.

En la qüestió del contingut programàtic, penso que és bo que hi tinguin una certa participació la gent d’Iniciativa i tot aquest univers. Encara que ha de quedar clar que les eleccions són plebiscitàries, és difícil que els sectors no independentistes entenguin les eleccions en aquesta clau. Ells aniran amb programes complets com en les eleccions normals. Per tant, hi ha d’haver uns punts transversals referits a la independència i, si fos possible, en alguns aspectes més. No serà possible que les eleccions siguin tan sols la cobertura legal d’un referèndum. Perquè la situació del país presenta moltes urgències. Caldrà trobar la fórmula per a combinar el caràcter plebiscitari amb els programes socials dels partits.

Finalment, hi ha la qüestió del ritme. Per simplificar-ho, hi ha un ritme ràpid proposat per Junqueras –exercir com un estat independent des del primer dia– i un ritme apaivagat proposat pel president Mas –divuit mesos amb espai per a la negociació amb l’estat i la comunitat internacional. En aquest aspecte, qui haurà de fer més concessions per facilitar que el procés el puguin fer tots junts serà Junqueras. És a dir, tothom haurà de ser generós, però sense capacitat per a endarrerir el moment electoral. L’opció de no convocar les eleccions regalaria a l’estat espanyol una capacitat de pressió que ara no té.

Francesc Ribera ‘Titot’: la unitat, l’endemà de les eleccions

Diu l’adagi que la unió fa la força. Però si ens haguéssim de prendre els adagis com a dogmes, fent cas d’aquest hauríem de deixar de ser independentistes immediatament.

No vull llevar mèrits al fet que diverses opcions polítiques actuïn conjuntament amb un propòsit comú. Estic segur –jo, i em sembla que tothom– que la concentració de forces ofereix més garanties d’èxit. Però també veig que és preferible la unitat en l’acció concreta que la unió estable dels partidaris. Vaig teoritzar fa uns dies sobre els independentistes que no tenen la independència com a prioritat i que difícilment s’acolliran a una unió amb gent que té característiques que detesten. Crec que hi ha d’haver unitat, unitat en l’execució de la independència, no pas xecs en blanc a una de les opcions.

Desenganyem-nos, una acció pot ser compartida per gent diversa; una activitat, difícilment. Un govern, per tècnic que sigui, no és neutre. O està a favor de la sanitat pública o creu que es gestiona millor des de l’àmbit privat. I això, aquest parer, condicionarà durant divuit mesos la realitat sanitària de milions de catalans. I condicionarà per la via dels fets consumats com serà la sanitat del nou estat. L’acció, en canvi, l’execució de la independència l’endemà de les eleccions no traeix cap votant independentista i n’aplega més.

Hi ha d’haver unitat, ningú diu que no, però s’ha de fer el dia que aquesta unitat sumi més força i això no és el dia de les eleccions sinó l’endemà. Sumar la diversitat i trobar-nos en l’acció. Potser no té l’èpica d’una desfilada camí de la victòria, però sí que permet de sumar més gent. I ara cal guanyar. L’èpica, si de cas, després.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any