Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  07.12.2014  18:24

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

Bellvís, anys trenta

Vicenç Ximenis (1998)

Men?ame
 

Al món rural de l’època anterior a la República del 1931, el caciquisme era una situació natural. Recordo que a Bellvís, per exemple, tot el terme, totes les hectàrees que es conreaven eren dels de la plaça. Hi havia un percentatge molt alt, potser més de tres-centes famílies, que no tenien ni un bocí d’hort. Tothom anava a jornal, a les terres dels rics. La plaça era també el lloc on grans i petits ens concentràvem cada dia quan no teníem treball. Recordo veure-la plena d’homes, dones i nens neguitosos esperant que els lloguessin: si no aquell dia a casa no menjarien. Aquell petit espai es convertia, així, en un mercat de braços submisos al servei de qui els necessités. Un mercat de braços i també de vots. Perquè els patrons benestants, per als quals la situació política com més conservadora fos millor anava per als seus interessos, obligaven els jornalers a votar qui ells volien quan hi havia eleccions. Els pagesos s’hi jugaven, i ho sabien, la feina i el jornal i aplanaven el cap.

Recordo que el meu pare votava Esquerra Republicana perquè l’amo de la terra on treballava era d’aquest partit. Mon pare anava a votar el que li deien, com tothom. No sé realment què en pensaven ell i la mare. Suposo que a la fi ja s’havien acostumat a aquella situació i havien acabat acceptant que els altres eren els rics i manaven, i ells eren els pobres i els tocava creure. Recordo que quan jo era mosset, quan podia li canviava la papereta i el feia votar pel Bloc Obrer. Ell, pobre, no sabia de lletra i l’enganyava. Aquest petit engany interessat, però que en definitiva no era res més que contrarestar l’actuació dels cacics, el fèiem tots els joves que ja començàvem a fer alguna acció política i ens movíem al voltant dels grans del Bloc. Ells ens animaven a fer-ho, perquè així decantàvem una mica les votacions al nostre favor i ens començàvem a sublevar contra les urpes del poder establert que anul·lava totes les voluntats. Nosaltres encara no podíem votar i vigilar els vots de casa, era la nostra manera de participar activament en les eleccions.

Un fet que cal tenir en compte és que Bellvís i tots els seus habitants, grans i petits, estaven marcats pels cacics i sobretot per la religió. Marcats per aquell credo que tenia el domini dels dos termes més grans i importants de la comarca, el de Gatén i el de Safareig. Unes grans extensions de terra de la millor qualitat, propietat dels canonges de la catedral de Lleida. Ells en recollien el sèptim; els nostres pares conreaven aquelles terres i els canonges els cobraven en espècies, un tribut semblant al que es pagaria [...] al canal d’Urgell. Per això, encara avui dia hi ha gent gran que, quan arriba a un punt precís de Bellvís, diu: «Fins aquí arriba la terra dels capellans».

La situació de les propietats de les terres de conreu, la dependència del menjar de moltes famílies de la terra propietat dels capellans, la mordassa del clero, en definitiva, marcava el dia a dia. Segur que no ens n’adonàvem ni n’érem conscients per la força del costum però, com es va veure al cap del temps, tot allò anava fent forat en el sentiment col·lectiu dels treballadors. Sobretot perquè la gent progressista va saber fomentar en el poble l’esperit d’organització i de lluita per defensar ideals propis, no imposats. Perquè un que tingui la sang plena d’idees de llibertat, això de tenir amos ho posa molt en quarentena, i quan en té ocasió s’hi rebel·la.

L’escola pública, per aquell esperit de llibertat que mostrava, ens ho feia sentir tot això. Ja des de ben petits. L’educació que donava tenia un caràcter més obert, més progressista; s’hi respirava un sentiment molt republicà, molt de llibertat. Cal remarcar el tarannà dels professors; si no tots, la major part estaven implicats políticament. A l’escola pública de Bellvís, que era petita i només tenia tres o quatre mestres, el director era socialista, del PSOE, i feia conferències a tot arreu on el cridaven i parlava contra el caciquisme, contra la dictadura. Jo anava amb un professor que era requetè. D’aquesta primera època, recordo molt sovint veure en les campanyes polítiques que es feien al poble, els professors de l’escola parlant en públic i intervenint a favor de la República i discutint o plantejant el problema del caciquisme, que jo llavors tot just sabia què volia dir. Això et feia pensar.

Vicenç Ximenis, Demòcrata i socialista, Lleida, Pagès, 1998, p. 23-25 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.