27.11.2014 - 20:13
Els projectes col·lectius depenen, en bona mesura però també inevitablement de l’actitud personal dels que en formen part, especialment d’aquells cridats a tenir-hi un paper rellevant. Les persones, amb llurs virtuts i llurs mancances, condicionen el funcionament de les organitzacions i dels seus projectes, inclús quan aquests són de gran volada,. La vanitat personal pot arribar a espenyar tot els projectes. Per contra, per esdevenir aquests triomfants, es necessari que els seus protagonistes donin el millor de si mateixos.
Els projectes col·lectius depenen, en bona mesura però també inevitablement de l’actitud personal dels que en formen part, especialment d’aquells cridats a tenir-hi un paper rellevant. Les persones, amb llurs virtuts i llurs mancances, condicionen el funcionament de les organitzacions i dels seus projectes, fins i tot quan aquests són de gran volada. La vanitat personal pot arribar a espenyar tot els projectes. Per contra, per esdevenir aquests triomfants, es necessari que els seus protagonistes donin el millor de si mateixos.
Ve a compte aquesta reflexió pels esdeveniments actuals en el món sobiranista. A Catalunya assistim ara a una disputa entre els dos actors polítics més importants (i això val tant pels partits com pels seus líders) que pot fer trontollar el procés sobiranista si s’anteposen els interessos particulars als col·lectius, la vanitat a la generositat.
A ca nostra, hem assistim també a un enfrontament entre alguns actors polítics arran de les primàries de MÉS que si no s’acaba arreglant es pagarà a les urnes (per part de tots). I ara, per no ser menys, també sembla que les coses pinten igual al País Valencià amb les disputes pel poder a Compromís. I, tanmateix, si una cosa sabem és que sempre es poden trobar solucions si s’actua amb intel·ligència política i pensant sempre en el bé col·lectiu, en comptes de fer-ho amb criteris egoistes. Cal ser generós i tenir altura de mires per a què el resultat final sigui millor per tots.
Normalment, en política, qui, per qüestions personals, tria fer el seu camí aquest sol ser curt. En trobam un caramull d’exemples: D’Esquerra Republicana, per qüestions bàsicament personals, se’n varen anar Àngel Colom, Joan Carretero o Uriel Bertràn; de Convergència, Alfons López Tena; de Solidaritat, Joan Laporta, etc, I, en cap cas, els ha anat millor després que abans. A Mallorca tenim el cas, per exemple, d’en Ramon Aguiló, qui després d’intentar en va liderar el PSIB, per orgull i vanitat personal, el va deixar i no ha acabat -després de festejar inclús amb UPyD- de trobar el seu lloc.
La Història també ens mostra molts d’exemples. Així per exemple, les disputes partidistes i personals varen esdevenir una de les causes principals de la desfeta de la II República (enfront de la unitat mostrada pels nacionals).
Per contra, tenim casos on un partit petit ha anat de la mà amb un de més gran i n’ha obtengut millors resultats, tant pel país com pels seus interessos partidistes, Així per exemple, tenim el cas d’Unió Democràtica, amb qui s’ha estat generós en el repartiment de quotes, inclús se li ha permès encapçalar algunes candidatures municipals relativament significatives, com per exemple a Vic. Altrament és evident que, tot i la seva posició diguem que poc lleial, Duran i Lleida sap que no pot demanar a Convergència més del que aquesta li pot donar. I així ha estat més de 30 anys a primera línia de la política, quan tot sol segurament no n’hi hauria estat ni cinc minuts.
Els projectes polítics molt sovint depenen malauradament de qüestions personals, de misèries personals inclús. Però del que es tracta finalment és de mirar pel bé dels projectes, es a dir, de reforçar el vot sobiranista, de treballar per l’èxit de la nostra causa, del nostre país.
Què és més important, la glòria col·lectiva o la vanitat personal? No hi ha cap dubte de quina és la resposta.
