Junts o separats? Els arguments clau de les eleccions plebiscitàries

  • Analitzem els pros i contres de la llista unitària i de les candidatures separades en les eleccions avançades que han de servir de consulta definitiva sobre la independència

VilaWeb
Pere Cardús i Cardellach
15.11.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Superat el dia D del procés sobiranista —el 9-N—, totes les mirades són posades a les eleccions avançades que han de permetre la consulta definitiva per donar el mandat democràtic que necessiten les institucions per declarar la independència. Aquestes eleccions, apuntades com a consulta definitiva pel president Mas el dia que va anunciar el procés participatiu, poden esdevenir plebiscitàries si els partits s’hi presenten d’una manera que les diferenciï d’unes eleccions ordinàries. Abans del 9-N ja es va encendre el debat a favor i en contra de la ‘llista de país o unitària’ i sobre quan s’havien de fer.

Què diuen els partits?

De moment, Convergència és l’únic partit independentista que es mostra partidari de la llista de país. La CUP descarta absolutament una candidatura conjunta. Mentre que ERC prefereix les llistes separades, però no ha tancat la porta a una candidatura unitària si s’acorda la manera d’accedir a la independència. Iniciativa, que no es defineix com a independentista, no vol ni tan sols que es facin eleccions i demana que s’esgoti la legislatura. Unió, que viu una disputa interna entre partidaris i contraris de la independència, també prefereix que no s’avancin les eleccions.

I les entitats cíviques?

Per la seva banda, Òmnium Cultural no té una posició presa sobre la fórmula de les candidatures en unes eleccions avançades. Tanmateix, Muriel Casals ha demanat als partits que ‘deixin clar’ quin és el bloc del sí a la independència. ‘Com més unitat, millor’, ha apuntat. En canvi, l’Assemblea (ANC) és partidària de la llista unitària de país, tal com marca el seu full de ruta aprovat en l’última assemblea aquest abril. A més, Carme Forcadell ha deixat clar que pressionarien els partits per la llista unitària a les eleccions avançades, que vol que es facin a principi del 2015.

Vist el mapa d’intencions dels partits i les principals entitats cíviques independentistes, cal posar damunt la taula de debat els principals arguments a favor i en contra de cada opció. O, si més no, quins són els punts centrals que poden orientar la negociació entre els partits.Vegem-los a continuació:

La llei d’Hondt

El sistema electoral vigent a Catalunya és el que marca la llei electoral espanyola per inexistència d’una llei pròpia. I aquesta llei aplica en el repartiment de diputats la fórmula d’Hondt amb una barrera electoral del 3%. Hom ha dit que la fórmula d’Hondt afavoriria una llista unitària, que aconseguiria un repartiment més bo d’escons. Els càlculs fets sobre els resultats d’eleccions anteriors o de sondatges indiquen que la suma de CiU i ERC en una sola llista no els donaria més escons de forma automàtica. És a dir, que si CiU per una banda aconseguís 35 escons i ERC 35 més, la suma dels vots i l’aplicació de la fórmula d’Hondt contiuaria donant 70 escons a la candidatura. En algun dels càlculs la variació és mínima, amb un sol diputat més per la llista conjunta. En conclusió, la raó estrictament matemàtica no afavoreix la llista unitària, però tampoc no la perjudica. No hi ha efecte multiplicador, ni càstig.

El mandat democtràtic

Un altre element que forma part d’aquest debat és quina és la millor forma per visualitzar el mandat democràtic, que és un missatge intern però, sobretot, de legitimitat de cara a la comunitat internacional. En aquest sentit, cal veure quina fórmula és la que pot emetre un missatge més clar de mandat democràtic. Els detractors de la llista unitària apunten que amb un punt programàtic comú de compromís amb la declaració d’independència ja n’hi hauria prou. Però a l’hora de mirar el resultat de les eleccions, quin missatge donaria un parlament amb dos partits pràcticament empatats, lluny de la majoria absoluta, més alguna altra candidatura encara més allunyada de les primeres posicions, tal com indiquen totes les enquestes?

Hom ha considerat cal que una llista independentista superi la majoria absoluta perquè el missatge sigui incontestable entre la comunitat internacional, encara que després la majoria es pogués ampliar amb formacions que han anat separades i que també estiguin disposades a aprovar la declaració d’independència. Cal aquesta majoria absoluta d’una mateixa candidatura? O amb el punt comú al programa electoral n’hi ha prou?

El factor il·lusió

Entre els defensors de la llista unitària, s’ha apuntat que la llista unitària de país, amb candidats que vagin més enllà dels partits, generarà una onada d’il·lusió en veure que els polítics han superat les seves diferències en favor de la independència i s’han unit. De fet, la unitat ha estat un dels valors intocables i més aclamats d’aquests últims anys de procés. Segons aquesta idea, la llista unitària, que comptaria amb dirigents de les entitats cíviques i personalitats de prestigi de la societat, hauria trencat l’esquema clàssic de partits i les seves lluites d’interessos. D’aquesta manera, s’aconseguiria el vot d’aquells que s’han allunyat dels partits i del sistema polític vigent.

L’impacte del factor il·lusió és impossible de mesurar perquè no hi ha cap precedent des de la Solidaritat Catalana de principi de segle XX. Aquella candidatura del moviment unitari català encapçalada per Enric Prat de la Riba va aconseguir el 67% dels vots a Catalunya i 41 escons dels 44 que s’elegien.

El factor recel

En contraposició al factor il·lusió, a l’altra plat de la balança, hi ha el factor recel. Els detractors de la llista unitària consideren que un gruix prou important d’electors no acceptarien votar candidats que no representen fidelment la seva opció ideològica o els seus interessos socials. És a dir, per dir-ho simplificant, electors d’esquerres no voldrien votar Artur Mas o el conseller Mas-Colell i optarien per opcions coherents amb el seu perfil ideològic encara que no tinguessin un compromís amb la independència. I a l’inversa, electors de dretes no voldrien votar Oriol Junqueras o Lluís Llach perquè no s’ajusten al seu interès ideològic i preferirien votar partits de dretes contraris a la independència o no votar.

Igual que passa amb el factor il·lusió, el factor recel és impossible de mesurar perquè no hi ha casos precedents ni contexts com l’actual en la nostra història recent.

La candidatura ‘cistella’

Precisament per evitar els perjudicis de l’efecte recel, es dóna per fet que hi hauria una candidatura majoritària amb CDC i ERC al tronc central, amb els candidats independents que s’hi afegissin, i una segona candidatura de l’esquerra rupturista o anticapitalista amb la CUP, Procés Constituent, el sector independentista d’ICV i EUiA, i els candidats independents que s’hi apuntessin. D’aquesta manera, no hi hauria vots independentistes perduts a opcions no independentistes per raons ideològiques.

Els defensors de la fórmula de les dues candidatures de país consideren que és la manera de donar un missatge contundent al món —amb el resultat de la primera candidatura que hauria de superar la majoria absoluta— sense perdre vots ideològics. Cal dir que aquesta proposta evitaria la pèrdua de vots independentistes d’esquerres, però que no donaria solució als votants de dretes renuents a votar candidats d’ERC.

Iniciativa i Unió

Enmig de tot aquest debat hi ha un gran interrogant. Què faran ICV i Unió davant d’unes eleccions que es presentin com unes plebiscitàries i que demanin que els partits es defineixin a favor o en contra de la independència? El format de consulta ha permès que aquestes dues formacions hagin aplicat aquella fórmula de la ‘llibertat de vot’ en la segona part de la pregunta del 9-N. Totes dues direccions han evitat una votació entre la militància o als consells nacionals per definir el suport a la independència.

Si es va a unes eleccions, Unió estarà obligada a decidir-se. Perquè si no opta per la independència, no es podrà presentar conjuntament amb CDC, que portarà l’estat independent al programa. Per tant, ja sigui per anar a una llista unitària o per continuar l’aliança amb els convergents, Unió haurà de votar per quina opció es decanta.

Per la seva banda, Iniciativa podria optar per una solució indefinida perquè, si es presenta en solitari o amb EUiA, pot fer un programa que tingui en compte els diferents escenaris del procés. Aquesta possibilitat dependrà de la pressió que facin els sectors interns en un moment tan excepcional com el que es donarà si es convoquen les eleccions que hauran de determinar el futur de Catalunya per molts anys.

Ara és l’hora

Un altre dels aspectes a tenir en compte és amb quin format de candidatures es podria aprofitar més la força que té el moviment popular independentista, liderat per l’ANC i Òmnium amb la campanya ‘Ara és l’hora’, en el moment de la campanya electoral. Els defensors de la llista unitària consideren que aquesta fórmula possibilitaria la continuïtat de la campanya popular i el manteniment de les estructures territorials i municipals creades. Així es podria aprofitar la inhèrcia del moviment de cara a les eleccions.

Cal no oblidar que en les assemblees locals de l’ANC i Òmnium hi ha militants dels partits sobiranistes. La transversalitat del moviment de base pot ser molt útil en una campanya electoral si pot empènyer a favor d’una llista que també representi l’ampli espectre de l’independentisme.

Canvi de lideratge

Finalment, alguns opindors, com Ferran Requejo i d’altres, han alertat sobre les conseqüències negatives d’un canvi de lideratge en la projecció internacional de l’independentisme. El món entendria com un suport a la independència que les eleccions convocades per a obtenir un mandat democràtic portessin a la derrota al president que ha estat la cara visible institucional del procés? Què passa quan en una negociació, a mitja partida, et canvien l’interlocutor?

Aquests dubtes raonables formen part dels arguments que aporten els partidaris de la llista unitària, que consideren que tan sols la visibilització clara d’un augment de vots de la llista encapçalada pel president Mas donaria un missatge d’estabilitat i confiança a la comunitat internacional, poc amiga de la independència d’una part d’un estat ja constituït.

Evitar la brega

A favor de les llistes separades també s’ha exposat l’argument que diu que una negociació de llistes entre partits ara mateix portaria més disputes, retrets i maldecaps que res. Probablement, el procés de configuració de la llista entre partits i entitats cíviques i independents podria ser un caos més o menys considerable. Tanmateix, en contra d’aquesta por, hom considera que és millor que les disputes es facin ara, que no pas durant la campanya que hauria de ser la més engrescadora de la història. O, segons com es miri, també seria millor que la brega passés aviat i no pas l’endemà de les eleccions, amb un parlament ben fragmentat i amb una gestió del resultat prou complicada. L’endemà de les eleccions, si es fan en clau plebiscitària, seria el dia 0 i pot ser molt perillós estratègicament deixar l’escenari tan obert en un moment tan transcendental.

De raons i d’arguments, com es pot veure, n’hi ha per parar un carro. I n’hi ha per tots els gustos. En qualsevol cas, després de la gran demostració democràtica i cívica del 9 de novembre, cal esperar que els partits trobaran la manera més encertada de culminar el procés cap a la independència. Ara tot són dubtes i disputes, però aquesta situació també es va viure abans de la declaració de sobirania, de l’acord de la data i la pregunta i del procés participatiu del 9-N. I tot plegat ha anat fent el seu camí sense aturar-se ni un sol instant. No és arriscar massa pensar que abans d’un mes tindrem totes les respostes.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any