Pilar Rahola: ‘Per primera vegada, Catalunya no pensa com un país derrotat’

Hem entrat en la fase decisiva del procés d’independència. Avui fa un any i un mes que vam entrevistar la periodista Pilar Rahola per parlar de la transició nacional i els seus avenços. Hem volgut actualitzar aquella conversa ara que s’ha superat, i amb bona nota, el dia D del procés: el 9-N. Segons Rahola, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, després del 9-N el moviment independentista és imparable. L’estat ja no ens pot aturar. Però nosaltres podem espatllar-ho. I explora els aspectes més importants que cal assegurar per arribar fins al final. En l’entrevista, parlem de la seva última novel·la, ‘Mariona‘ (la Magrana, 2014), una història que ens trasllada a les convulsions de la Catalunya del segle XIX. I hi parlem també de les llistes unitàries, la data de les eleccions, Guardiola, el punt d’inflexió del 9-N, les coses que fan pànic a Madrid, la transformació del mapa de partits català, els atacs cibernètics, el futur del president Mas, la guerra bruta de l’estat i l’estratègia dels somriures de la revolta catalana. Rahola no té pèls a la llengua i parla amb contundència i claredat: ‘Si no veiem clar que l’estat espanyol ens vol destruir, no hem entès res.’

—Per què recupereu el segle XIX en aquesta novel·la?
—Tinc la convicció, que verbalitza molt bé en Sánchez Piñol, que els pobles han de tenir el propi relat literari de la història. Més enllà de la càtedra universitària dels historiadors, que són els qui marquen les pautes de la història, tots els pobles tenen el seu relat de ficció. Quan em vaig proposar de fer literatura, amb tota humilitat, vaig pensar que volia ser dels qui escriurien aquest relat. Per fer-ho, cal mirar enrere, cap al passat. Els segles hi són per a posar-hi la mà i la ploma!

— El XIX és un segle oblidat?
—Al ‘El carrer de l’embut’, la novel·la anterior, m’interessava molt parlar de l’any 23 al 37 del segle passat, perquè volia parlar del bullici social i les misèries que es van viure. I no vaig anar més enllà perquè penso que ja hi ha molt relat escrit. La història del XVIII la tenim explicada per la meravellosa mà del Sánchez Piñol. O comencem a tenir-lo escrit. Fa pocs anys tampoc no l’hi teníem. Però el XIX és el gran segle oblidat. Tenim el Marià Vayreda, hem llegit ‘La Punyalada’… però no teníem relats amb una certa vocació de mirar el segle amb perspectiva històrica i mirada catalana. El segle XIX és tan desconegut com espectacular. ‘Mariona’ és la història que sempre he volgut escriure: la mirada catalana d’un segle atzarós i complex.

—La Mariona… humil, anònima, que creix al llarg de la història i es va fent forta. Per què un personatge com aquest?
—M’interessava molt que la mirada fos petita. Els drames, les repressions i les pors d’un segle tan brutal com el XIX —no oblidem que Barcelona va ser bombardada tres vegades i hi va haver unes lluites terribles contra de les lleves, les carlinades, la repressió permanent, la revolta de Gràcia i les bombes que van caure al barri…—, tot això em portava a voler-ho explicar a través d’algú que no formava part directament de la història. Algú que no era ni un gran intel·lectual, ni un gran empresari, ni un revolucionari, sinó senzillament una dona petitona que tan sols volia sobreviure i que els seus sobrevisquessin enmig de tot aquell terrabastall. No sabia ni llegir ni escriure, vivia fora muralles, a la vila de Gràcia… Reconec que m’agrada molt aquesta mirada a l’estil Rodoreda d’amor pels personatges petitons, però que creixen.

—És anar massa enllà en la interpretació pensar que la Mariona és una metàfora de la Catalunya actual?
—No és cap metàfora. No ho he pretès. Aquesta tesi també la comparteix en Toni Soler, que la va llegir així. La cosa bona de les novel·les és que cada lector en treu les seves conclusions. Però no era la meva intenció. La Mariona no és cap metàfora del segle XIX ni de Catalunya. És la mirada d’un català del poble menut —com en deien aleshores—, des d’arran de terra, d’un segle tan brutal que els obliga a créixer. La Mariona comença volent tan sols sobreviure en el seu castell protegit —casa seva— amb el seu príncep blau —el seu marit— i els seus fills, i el segle li destrueix el castell i el príncep blau i la devora. I ella tan sols té dues opcions: desaparèixer o créixer per mirar de sobreviure.

—Les dues opcions del nostre poble des de fa segles.
—Aquesta voluntat de créixer i de sobreviure fa que l’èpica del XIX sigui l’èpica del poble menut. És l’èpica de les Mariones. Al segle XIX tenim grans personatges, com Valentí Almirall, Abdó Terrades, Narcís Monturiol, i més, que són els pensadors lliures que fan d’avançada. Però el protagonista real del XIX són les Mariones. Milers de dones i homes que anaven a les bullangues, als avalots, que van morir sota els cavalls, afusellats a l’esplanada de la Ciutadella, a les barricades de Gràcia i de Sants… Per mi, la Mariona és el personatge del segle. Homes i dones petits que es fan molt grans. I hem de saber que no passa res al segle XX que no hagi començat al segle XIX.

—Ens ho expliqueu?
—És el segle de les idees. És quan esclaten les idees de la modernitat. La meva teoria —i no sé què en pensen els historiadors— és que el segle XIX va ser quan vam tenir més risc de desaparèixer com a nació. El català ja no és l’idioma de les administracions, ni del món polític, ni del notarial, ni econòmic… Fins i tot hi ha lleis que arriben a prohibir el català als epitafis de les tombes. El nivell de la repressió identitària és molt minuciós. L’estat és fort. Tot comença malament. Però acaba amb la Renaixença. El segle sobreviu i Catalunya, també. Era molt important per al relat de la història de Catalunya explicar que hauríem pogut desaparèixer. I no va passar.

—Amb aquesta novel·la heu volgut recordar la capacitat de resistència dels catalans?
—Sempre escric sobre el passat per poder entendre el present. I sobretot, tant com sigui possible, per ajudar a construir el futur.

—Quan parleu de les petites Mariones que van aixecar el segle XIX, penso en els milers de Mariones que van omplir la Via Catalana, la V i les urnes del 9-N.
—Absolutament. Si tinc tant d’interès a ajudar a construir el relat del XIX és perquè estic implicada en la primera línia de lluita en el segle XXI. Les Mariones del XIX van permetre que ara fem això que fem com a país.

—La capacitat de resistència dels catalans va esclatar més que mai el 9-N. Quina conclusió n’heu extret, d’aquella jornada?
—Hi ha moltes conclusions possibles. Veient la reacció d’Espanya també tenim moltes coses per a explicar aquí. Per concretar: primer, l’èxit que ens va sorprendre a nosaltres mateixos. Com deia la Carme Forcadell, el dia abans hauríem plorat per tenir aquest resultat. És un miracle. Un èxit que tan sols pot ser negat des de la propaganda més barroera. És brutal que, malgrat la pressió d’un estat, que es va fer notar amb soroll de fiscals, de policia, d’amenaces amb sancions cautelars, sense garanties i sense cap valor jurídic, el país fos capaç de mobilitzar dos milions i mig de persones que havien d’ensenyar el DNI i identificar-se, cosa que activava les pors històriques del subconscient col·lectiu català. No era gens fàcil, fer això.

—Encara cal mobilitzar més gent?
—Si el dia abans ens haguessin dit que hi aniria un milió i mig, hauríem signat com bojos! Mobilitzar dos milions i mig ha estat l’acte de desobediència d’un poble contra la imposició d’un estat més gran de la història que jo conec. Parlem d’una desobediència col·lectiva colossal. Hem fet grans manifestacions i grans moviments de protesta. Però això de diumenge va ser un acte de desobediència conscient. Cadascun dels ciutadans que van anar a votar —també els que van votar que no— van dir a l’estat ‘nosaltres volem votar, i volem fer-ho quan tu ho prohibeixes de la pitjor manera’. El balanç tan sols pot ser reeixit, emocionat, esperançat.

—Va ser un punt d’inflexió històric?
—Estic convençuda que això és imparable. La segona conclusió del 9-N és que aquest moviment d’independència és imparable. Ja hi ha centenars de milers de persones que viuen desconnectats d’Espanya i això és una cosa molt grossa. No ens havia passat mai. Per primera vegada, Catalunya ja no pensa com un país derrotat.

—La dificultat ara és traslladar a les institucions, en forma de mandat, el clam popular expressat el 9-N i en les mobilitzacions prèvies.
—A mi em consta (perquè per bé o per mal tinc molta relació amb el món periodístic de Madrid) que la cosa que fa més por a l’estat —por no, pànic!— és la unitat catalana. La possibilitat que les forces polítiques del sí trobin la manera d’articular-se de la manera que sigui en una opció conjunta i un missatge conjunt al poble de Catalunya per trencar. Aquesta possibilitat és el que preocupa més els serveis d’intel·ligència, la classe política i el món periodístic. No hi ha res que preocupi més. En conseqüència, tal com va dir el president Mas, això ja no ho pot parar Espanya. Només ho podem parar els catalans si ho fem malament. Per tant, ho hem de fer bé.

—Què és fer-ho bé?
—Sóc partidària absoluta d’accelerar el ritme perquè la tensió emocional i política del país no dóna per a més. Les eleccions s’han de fer al febrer. Cal anar-hi amb una llista compartida de societat civil i partits polítics, amb un paper destacat i central per a Convergència i Esquerra. Potser no tothom hi seria, aquí. Entendria que la CUP i aquests sectors volguessin donar suport al procés des de fora d’aquesta llista. Però crec que seria molt estrany que no ho féssim de manera conjunta.

—I si no hi ha llista conjunta?
—Si no pogués ser, almenys tenir la garantia d’un acord programàtic i parlamentari que fes possible de continuar el procés. Però insisteixo que tot allò que no sigui la llista conjunta ens resta forces. Sé de molt primera mà que si alguna cosa aterreix l’aparell de l’estat espanyol és aquesta unitat catalana que sempre miren de trencar. La meva aposta és ‘Entesa dels catalans’, que és el nom que més m’agrada, i eleccions al febrer. Tenim uns terminis molt curts. S’han de posar a treballar de seguida. Si volem les eleccions abans de les municipals, han de ser al febrer, a tot estirar. Si volem que hi hagi acords rotunds i clars, s’han de tancar aviat, perquè s’han de convocar al desembre. Els partits tenen menys d’un mes per a posar-se d’acord.

—No ho veieu molt difícil?
—La crònica del procés és una cadena de miracles. Cada cosa que ha passat aquests últims anys i que ens ha fet avançar, uns dies abans semblava impossible. És com si el país travessés una gran bassa per una passera de pedretes. Excepcionalment, hem anat encertant totes les pedres i avançant sense caure de cul a l’aigua. Vull creure que ara això no canviarà. També en la decisió sobre les eleccions avançades. És això, que ens dóna tanta força.

—La llista unitària pot ser un bon salvavides per al president Mas, tenint en compte les previsions que fan les enquestes…
—Sentir aquest argument em fa molta pena. El president Mas no es vol salvar de res. És un senyor que ha cremat les naus, el seu projecte únic és el de la sobirania de Catalunya, i no es vol perpetuar en la política. Això ja ho ha dit. Culminarà el procés i se n’anirà. El president sap que el mapa polític tal com l’hem conegut fins ara ha arribat a la fi. I sap que qualsevol elecció implica que algunes opcions polítiques desapareguin tal com les hem conegudes. Pels cops que hi he parlat i per tot allò que en sé, a Mas el preocupa poquíssim què li passi a ell. De fet, pensa que molt abans que pugui perdre políticament, pot anar a la presó o pot ser inhabilitat. Ja em direu si ha de pensar en el seu futur… Pensa en un procés que el vol culminar. Crec que és de justícia reconèixer-li que és al capdamunt de tot del procés i se l’ha jugada per poder-lo acabar.

—Pot haver de plegar abans d’hora si perd?
—És impensable que ell deixi de formar part d’aquest procés a la primera línia. Mas fa pànic a Madrid. És allò que en diuen ‘la revolució de la corbata’. I té una intel·ligència política indiscutible. Hi ha una cosa que no sé si ERC l’ha pensada. I entenc Esquerra, que pot tenir també els seus interessos de partit i alguns dubtes i pensament crític. Han pensat que en el cas de fer una llista de país, amb un nucli del sector cívic —espero que aquesta llista la tanqui Guardiola, per exemple—, qui es fusiona en un mapa nou és Convergència? En una formulació com aquesta, ERC és el partit fort. És a dir, qui s’ha de pensar molt si té interès en aquesta llista és CDC. Al capdavall, no es tracta de qui podria obtenir més vots o menys. En un projecte d’independència no importen dos diputats o tres més. Importa la força parlamentària per a fer-ho. Si es fa una llista conjunta i s’ho endú tot, el mapa polític català canviarà completament.

—El mapa polític ja ha començat a canviar d’uns anys ençà.
—Anem al procés constituent i tornarà a haver-hi esquerres, dreta i centre i totes les opcions que calgui. Tindrem un nou mapa i tothom s’haurà de reinventar. I és molt possible que ERC acabi essent l’eix central d’aquest nou mapa. Però això serà després. Per arribar-hi, cal anar junts. Quan fem anàlisi, massa sovint la fem sobre el mapa vell. El mapa nou serà molt diferent. O no ens creiem que comencem un procés constituent? I Mas ja ha dit que plegaria després de tot això. En privat ho explica d’una manera molt rotunda.

—Heu dit que la llista l’hauria de tancar Guardiola. Us agradaria ser-hi també?
—No. No, no, no, no, no, no. No hi aniria. Ja fa temps que vaig dir que el meu pas per la política s’havia tancat i ara el meu paper és ajudar a fer-ne la crònica. Jo vull viure en primera línia això que fa el país. I he tingut l’honor de ser membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Tinc la sort de poder expressar la meva opinió i que molta gent m’escolti. Aquest és el meu paper. Quan acabi el procés, vull explicar en un llibre la lletra menuda que no s’ha explicat. Però no en vull formar part des de la perspectiva política. Ara ho faig com a ciutadana. Ja vaig fer política i vaig patir molt. No tinc ganes de tornar a patir la part millorable de la política, que a vegades pot ser molt desagradable. Ara vull fer una crònica compromesa i implicada. No sóc neutra. Vull que s’acabi bé. No vull ser a cap llista electoral. Queda escrit, queda dit i queda clar que quan demano una llista que inclogui sectors de la societat civil no m’hi compto per res del món.

—Heu apuntat que el president podria acabar inhabilitat o, fins i tot, a la presó. Això seria molt gros, eh?
—Ho he dit com a hipòtesi perquè en aquest estat espanyol no es pot descartar res. Seria una autèntica bogeria política. Però Espanya és governada per advocats de l’estat. Qui governa són els advocats, els guardians de la unitat. Els qui lluiten a cop de reglament i de llei per imposar el seu poder. Els veritables guardians del Sant Greal espanyol són els advocats de l’estat. Saben perfectament que no poden enviar l’exèrcit en ple segle XXI perquè formem part de la Unió Europea, però poden enviar dues menes d’exèrcits alternatius: el legal per espantar, amenaçar i segregar i, si calgués, mirar d’apartar de la vida política els actius catalans més importants; i els serveis d’intel·ligència, amb la guerra cibernètica.

—Aquest és un camí perillós, oi?
—Recordem els atacs que va rebre la Generalitat els dies 8 i 9. Van ser brutals i van fer perillarf coses tan bàsiques com el bon funcionament dels serveis d’emergència sanitària i les farmàcies. Hem de tenir en compte que la guerra cibernètica pot destruir el procés. O, si més no, fer-li molt mal. I ens hem de felicitar perquè el país va aguantar. Hem de felicitar el Cesicat, que va aconseguir repel·lir l’atac informàtic més important de la història de Catalunya. Això ha estat un tast d’allò que pot passar més endavant.

—Aquesta serà l’estratègia de l’estat a partir d’ara?
—Els advocats de l’estat ens massacren amb les lleis i els serveis d’intel·ligència actuen amb les seves estratègies de boicot tecnològic. Si no som conscients i no veiem prou clar que el procés és un xoc contra un estat que vol destruir-nos —i que utilitza tots els mecanismes que té a l’abast per fer-ho—, no hem entès res. Això no serà una cosa fàcil ni màgica. Com que hem decidit de fer una revolució de somriures, ens pensem que hi arribarem somrient. I sí que hem de somriure fins al final, però això no fa gràcia. Això és molt gros.