Vora el canal en sortir de la discoteca

Aquest cotxe circula per un camí ample, de tractor, vora el canal. El talús hi és molt baix, sembla que, si es produïa una misteriosa i impossible puja sobtada del cabal, el camí seria immediatament un bassal. És de nit, hi ha mitja claror, bona lluna entelada per núvols prims. El cotxe duu poca velocitat, i fa l’efecte que l’alenteix. Finalment para del tot. Treuen el contacte i, al cap d’uns segons, apaguen els llums. El mussol de l’enforcat de l’oliver acluca els ulls, aprovatiu.

El xicot surt del cotxe i fa unes passes: s’omple els pulmons d’aire, després deixa caure les espatlles i orina.

A la discoteca no ha trobat el pla que desitjava, no ha sabut substituir-lo satisfactòriament, i ara sent a la boca de l’estómac aquella buidor de les nits perdudes. Falten dues hores per a la primera lluor. Ha decidit d’anar-se’n sol i aviat ha deixat la carretera per endinsar-se per aquell camí, tot i que no té cap necessitat de fer drecera, ni l’espera ningú en aquella hora a casa seva.

Viu a Barcelona, on acaba els estudis, si tot va bé, entre el juny i el setembre vinents. No tots els caps de setmana torna al poble; de fet, està molt desvinculat de tot això del món rural. De vegades s’ho retreu fugaçment, de vegades és un seu oncle que li recorda la importància del camp. Tot amb tot, ell pertany a la branca de la família que ja fa una generació que n’ha desertat. El seu pare va acabar posant un taller mecànic al poble mateix, i sempre té feina entre tractors, sembradores, gavelladores, recol·lectores, cultivadors i mules mecàniques. Li queda un xic de terra, però és un afer secundari. La hi mena un dels seus germans.

Ja estava previst que el fill estudiés. El que no s’haurien pensat a la família és que el noi girés de tal manera l’esquena a la vida del poble, a les olors del poble, a les tasques dels convilatans. Per no tenir, no té interès ni per les collites, que en definitiva van permetre el grup familiar d’arribar on és avui, i al seu pare, per exemple, ajudant-se de la venda d’una finca, muntar el taller. Els seus oncles, tots, viuen de la terra, del reg, i aprofiten tant les aigües de la sèquia com les del pantanet de reserva que n’acumula de nocturnes. Un dels oncles és president de la col·lectivitat i està al corrent de tots els avatars, trenques d’aigua, tanques del canal, torns de reg, i del que passa a Mollerussa, a la Casa Canal. Sap, ell i tots al poble, afinar determinades sembres per regar més eficaçment quan arriben les tanques de l’hivern. Ni parlen del reg per goteig, si no és els qui tenen hivernacles al secà.

De vegades, aquests caps de setmana, a taula, se susciten converses entorn de la situació agrícola, o es comenten, més faceciosament, evolucions de preus i anècdotes del passat. De com el padrí Tal va regatejar tres dies i tres nits per obtenir a més bon preu el tros del camí de les Comes, de com el besavi, al tombant de segle, pacientment, amb tragella d’animal, va replanar-se tot l’Empriu Baix per regar més bé. De com el rebesavi havia freqüentat homes dels que havien treballat en les rases de la construcció del canal. A casa dels pares sempre es parla, un moment o altre, del canal.

I ell se’n va a la discoteca la nit del divendres i la del dissabte.

Ara, romancejant, ha acabat enfilant-se al talús, i mira, entre els xops i els verns, les aigües del rec. Llueixen a estones, esdevenen opaques d’altres. Del fons de l’aigua sembla pujar a glopades el glatir d’un cor estrany: hom el percep, bo i en la mitja llum lletosa que s’insinua i tempteja els caires del paisatge imprecís. Les aigües avancen, indeturables, com si al mateix temps que dominen fossin dominades per una força que surt de dessota d’elles mateixes.

Sí: unes escasses generacions enrere uns homes astorats i no ben segurs de l’abast del que estaven fent, van cavar, palejar, treure a carretons la terra, la grava, el guix, el cervell de gat i l’argila, de vegades entre el fang, altres voltes obrint-se pas pels estrats eixutíssims. I altres vegades, sobretot en els primers recorreguts de la rasa, topant-se amb roques que calia esberlar i amb turons que calia foradar. Potser les dues foradades del començament del recorregut no haurien justificat tant d’esforç atesa la relativament minsa superfície que als inicis irriga. Però és que, després de salvar les serres de Montclar i d’Almenara, aquella rasa irrompé en una plana que semblava que no havia d’acabar-se mai. Ja l’havien precedida els predis entre les dues serretes, però ara la terra a conquerir era immensa. D’Agramunt cap al sud i cap a l’oest tota l’estepa esdevindria terra de promissió.

Ara la rasa es feia amb més facilitat, la comunicació entre els escamots era més fàcil i s’havien deixat entre les ominoses i accidentades tragèdies de la construcció de la Foradada de Montclar. I els patibularis que hi havien deixat la pell.

Patibularis no és pas exactament el mot que convé: gent penada, sí. Segons conta la família, els penats provenien de les presons de Tarragona i de Burgos. Vora mil presos foren instal·lats als vorals de Montclar, al cim de la serra en un campament que custodiaven forces de l’exèrcit. La cosa va durar molt temps, i per tota la comarca eren referides les situacions dramàtiques que els penats vivien mentre obrien la foradada o túnel de Montclar. Baralles, irritacions, violències contra —i de part de— guardians, i algun assassinat, a banda els qui van morir-hi per accidents, en un temps on la seguretat en el treball era mínima.

Mil palmos debajo tierra

madre me encuentro metido

aquí me hallo recluido

arrastrando mi cadena.

Las Coplas del Canal, anònimes, són d’un realisme i al mateix temps d’un expressionisme penetrants. Les va escriure un dels treballadors, i a fe que devia tenir temps per fer-ho, perquè les obres del túnel van durar vuit anys i la pólvora esmerçada formaria, ella sola, una muntanya.

Excavaven, ara més fàcilment, ara mitjançant explosions; però calgué perforar pous tant per extreure runa com per buidar d’aigua tal galeria, que s’inundava fins a obligar, en les temporades més humides, a buidar molts metres cúbics d’aigua diaris.

El noi, evocant aquest episodi dels presidiaris, s’ha enervat. La seva generació, feta d’objectors, insubmisos, independentistes i opositors de tota mena, no pot arribar a comprendre que per fer aquell canal s’haguessin hagut de viure escenes que semblaven només reservades als films sobre la Guayana.

I tot, per què? Ell no entén com és que els seus s’aferren a venerar aquesta aigua, a voler viure de l’agricultura. Per a ell, que serà persona que tostemps viurà vinculada als serveis, el tant per cent de benefici que fins l’agricultura de reg produeix, és migrat, descartable. És tot un altre plantejament, el seu, tot i que no té res de frívol: simplement, no ho entén, li resulta incomprensible. El seu concepte de la producció agrícola i ramadera, en tot cas, té a veure amb les teories que li infonen a la facultat, eminentment mercantilistes. Alts rendiments en plantacions despersonalitzades. La proximitat de l’home al terròs deu ser cosa del passat…

Descendeix altre cop al camí. Ara ja ha crescut la claror, i es comencen a apreciar els colors, modestament, i el groc encara verdós dels préssecs alterna amb el verd molt clar, a penes separable de les fulles, de la pera. Més enllà, uns escandalosos panissos mouen els plomalls a la brisa que la proximitat del sol produeix, com ballarines d’òpera xinesa.

Un braçal, ple de fosca. El clapoteig d’un animal, una fotxa, una polla d’aigua, o simplement una granota. En les hores que el camp està proveït del brogit de les màquines, com ressonen i són amplificats els més nimis sorolls! Una granota, qui ho diria; o per ventura una rata. No, que les rates i les serps són, a l’hora de penetrar a l’aigua, bèsties de silenciosos moviments.

Hi ha un minúscul marge, en aquest indret. A deu passes d’un revolt del camí estret, que deu menar a una qualsevol cabana, el noi descobreix una pedra vertical, amb aspecte de làpida, desgastada. És una raresa enmig d’aquest paisatge de terra i herbei, de solc i parada d’impecable horitzontalitat artificial. La llum ja és, diríem, total, i les primeres motos i tractors remoregen o espeteguen no gaire lluny. La llosa és com una estela rústega, de pedra tova, i duu una inscripció dessota una creu. El temps ha esborrat en bona part el text. Si ens hi apropem podrem, però, encara llegir:

Aquí murió

de mano airada

ra… es…da el

2… de set…re

de 189… cuya

alma…

Els successius propietaris del tros, tot i el regadiu, han conservat en una punta del camp aquesta mostra de pietós record d’un pagès assassinat en aquest punt, segurament a final del passat segle, quan el canal i les seves aigües, superats els desànims inicials derivats de la salinitat, el paludisme, l’escàs rendiment de les collites i la poca preparació de camperols i terres, començava a rendir, i es preveia més futura prosperitat. En aquells temps, una pórca més de terra volia dir, almenys en expectativa, molt. I es disputaven els límits de les finques, el pam de terra linial del peu d’una espona divisòria, o l’ús d’un torn de reg fins a extrems de recargolat odi i cega irritació. De vegades ni el sequier ni el jutge de pau no podia posar pau entre dos litigants, i si aparentment es dictava sentència acceptava verbalment per ambdós rivals, en la pràctica continuava covant-se el desig de venjança de part de qui es considerava les, i amb el furor encegat i primari amb què la concentrada bilis pot manifestar-se en els humans, sorgia un dia fatal la violència.

Ha sentit contar diverses històries de fets criminals d’aquesta mena, sense considerar ara els que protagonitzaven els lladres de camí ral o saltejadors ocasionals. L’extrema pobresa acumulada durant segles atorgava valor excepcional a una fanga, un carretell, un podall, que podien ser furtats de qualsevol cabana. Amb més vehemència es desitjava un pam de terra o el millor indret per bastir-hi l’estellador o presa d’entrada de l’aigua a la finca. Una de les històries referia la lluita de dos pagesos a cops d’aixada per una qüestió que els enfrontava. Vés a saber —pensa—, si aquest pobre Ra(mon) de la pedra no en fou la víctima. Pensa, també, que tan erosionat com està, aquest monòlit no durarà gaire més temps en aquest indret i, llevat que al poble del terme hi hagi un petit museu i l’hi portin aviat, qualsevol dia el tractorista clavarà la tragella o la cullera excavadora per dessota, i desapareixerà la llosa per sempre, trossejada. En el millor dels casos, bolcada, farà de pedrís.

Sent sobtadament un clàxon. Retorna apressadament al camí de vora el talús on havia deixat el cotxe, que ara fa nosa a una furgoneta de paletes. Fa un gest de disculpa amb la mà i es posa al volant. La furgoneta espera que la pols es dissipi un xic i arrenca igualment.

El camp, ara ple de llum, queda sobtadament immòbil. L’oratge que el sol ixent havia aixecat s’ha adormit, i tot sembla un quadre a l’oli, de colors contrastats i clars i ombres. Ja al canal els arbres de la vora projecten un joc de foscos entrellats. Només a set quilòmetres aigües amunt, ja hi ha arribat el revestiment del canal, n’han desaparegut els arbres de la vora i el ciment domina totalment la situació.

Del típic canal de les ombrejades vores, amb els petits parcs —ben pocs, certament—, que a cada salt d’aigua s’havien, quasi de forma natural, dibuixat, aviat no en quedarà res. Una cinta de ciment, una trinxera feta amb peces angulars ajuntades al fons, inacabable, de vora 150 quilòmetres, i res més. Utilitarisme, eficàcia, modernitat. Més aigua. Menys naturalesa.

Els pous havien estat, abans del canal, la solució parcial i la garantia d’un mínim de regadiu, majorment en predis de petita extensió. En queda el record en denominacions topogràfiques i en identificacions localitzadores. En poblacions que després de la construcció del canal es van veure trastocades en possibilitats de regadiu, cal fer la història dels pous, car es van deixar perdre, es van tapar, o d’alguns quasi se n’ha perdut el record. Val a dir, tanmateix, que avui dia l’extracció dels pous continua al secà, però el brutal augment de consum d’aigua en tots els sentits i per a totes les necessitats, ha fet minvar els nivells. Oblidem sovint que ens trobem en un país mediterrani, on l’aigua del cel és escassa, els rius sotmesos a estiatge, i on la pressió de l’home sobre el medi esdevé cada dia més ofegadora.

On no arriba el canal, doncs, reguen de riuets petits, com el Corb, l’Ondara, les clamors diverses o els meners, on incomprensiblement brolla aigua vinguda de qui sap on i conduïda en viatge misteriós per mil capes freàtiques. […]

Josep Vallverdú, «Vora el canal en sortir de la discoteca», dins Jaume Mateu, Josep Ripoll i Josep Vallverdú, El tresor dels Canals d’Urgell. L’aigua com a factor transformador d’un territori, Lleida, Pagès, 1996, p. 157-169 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.