A la nit, tots els gats són ‘pardos’

Ara fa deu anys, el Nostre Institut celebrava el seu 40é aniversari amb una publicació on la major part dels col·laboradors —un d’ells qui redacta aquestes línies— posaren de manifest la importància cabdal de l’Institut d’Albaida en la formació dels fills del proletariat rural i industrial de la comarca de la terra blanca, a partir de la dècada dels seixanta del segle passat. Vivències, anècdotes i experiències que aleshores encara pervivien i perviuen a hores d’ara en qui tinguérem la sort de trepitjar les seues aules.

L’Institut d’Albaida començà a transitar pel món de l’ensenyament el 1962 oferint la modalitat d’estudis de diürn. Però molt prompte completaria la tasca per a la qual havia sigut concebut oferint també la modalitat d’estudis nocturns.

Des dels seus orígens, la modalitat d’estudiar a la nit anava dirigida prâcticament a persones adultes que, en un moment determinat de la seua vida, havien abandonat l’educació primària i s’havien incorporat al món laboral. Un decret promulgat el 25 de maig de 1900 pel ministre d’Instrucció Pública (ministeri que havia creat el conservador Francisco Silvela) referent a les classes nocturnes d’aplicació en els instituts deia que servien per a ‘… facilitar a les classes treballadores, que no disposen de mitjans per a obtenir, per si mateix, una cultura sòlida que forme treballadors aptes i intel·ligents, que contribuïsquen al desenvolupament i progrés de les arts i les indústries del país…’

En el temps que es crea l’Institut d’Albaida, les desigualtats socials i la penúria econòmica eren patents en moltes famílies de la Vall d’Albaida i, en conseqüència, l’Institut que D. Víctor Àrias impulsà va ser consegüent en les necessitats educatives d’una població que no havia pogut iniciar els estudis de grau mitjà en el moment que tocava.

Efectivament, molts han sigut els jóvens i altres no tant que abandonaren prematurament l’escola a causa de les estretes condicions socials de la família. Aquests jóvens es beneficiaren dels estudis nocturns, que en certa manera venien a emplenar un buit important en la necessària justícia social i igualtat d’oportunitats pel que fa a l’educació d’aquella perllongada postguerra, tot i que encara vivíem en un dolorós i cruel règim polític totalitari.

Imma Descalç narra molt bé les característiques de l’alumnat del nocturn de l’Institut d’Albaida en l’article titulat ‘I a poqueta nit, l’institut’ , publicat en la revista que commemorava el 40é aniversari: ‘… L’alumnat no era molt nombrós, però sí molt variat: era difícil classificar-los per cursos. Perquè en cada curs hi havia de totes les edats, llocs i oficis… Hi havia qui feia un curs en dos anys per poder compaginar millor el treball i els estudis. D’altres, penedits de no haver aprofitat el temps quan tocava, tornaven a intentar-ho… Hi havia qui anava a la fàbrica, o a un magatzem de fruita, o treballava el vímet, o repuntava tovalloles…’.

El que sí que és cert és que per poder seguir els estudis de nocturn es necessitava fer un gran esforç, molt de sacrifici, tindre tenacitat i constància, a més de responsabilitat i compromís. Ho afirme des de la coneixença en primera línia ja que vaig realitzar dos cursos, quint i sext de batxillerat, a la nit, en el nocturn.

Com va ser la meua acampada en el nocturn? De seguida us la conte.

Corria el curs 69-70, complia 14 anys, la sang em començava a arrencar el bull i, com és evident, la primavera de la vida es va deixar notar. Fou un curs mogudet on l’interés per l’estudi quedà en segon lloc, en tercer o no sé quin. Algunes malifetes em portaren al despatx del cap d’estudis que era, si no em falla la memòria, D. Manuel Tamborero. Enfrontaments amb el professor de matemàtiques, d’aquest no en recorde el nom, això sí, que em va fer passar el trill per l’esquena no se m’ha oblidat. Finalment, no podien faltar unes quantes fugines per completar el catàleg del curs.

En acabar, mon pare em va fer la reflexió que corresponia, però la cosa no es va quedar en una simple reflexió i ja està, no, va anar acompanyada de la mesura psicopedagògica corresponent tot i que mon pare no tenia coneixements de la disciplina en qüestió. Em va dir: – si vols seguir estudiant a l’any que ve ho hauràs de fer a la nit i durant el dia aniràs a treballar igual que fa el teu germà. La decisió era presa i no calia apel·lar.

D’eixa manera va començar la meua experiència com a estudiant en el nocturn, al temps que m’estrenava en el món laboral fora de l’àmbit familiar. Van ser dos anys, quint i sext de batxillerat, els que vaig fer en el nocturn. Dos anys intensos en tots els aspectes, dos anys que sempre m’han acompanyat en moltes de les decisions preses en el transcurs de la vida.

En eixos anys s’estaven obrint els carrers del poble (la Pobla del Duc) per construir la xarxa de clavegueram, es necessitava molta mà d’obra i mon pare m’hi va portar. Una aixada i un cabasset, quasi més grans que jo, foren els nous instruments de lectoescriptura. Dins del vall que feia la màquina, cabasset ple i fora, i un altre i un altre… un tema superat.

Venia la poda de la vinya i s’havia d’eixarmentar encara que la gelada fóra blanca i les puntes dels dits de les mans se’t quedaven ertes. A l’ombra del remolc, un entrepà per a esmorzar remullat amb un traguet de vi —això de l’edat no es tenia en compte— i de nou feix de sarments i a la foguera… un tema resumit.

També he d’esmentar el treball de manobre. Els dits, menuts com els tenia, dins dels forats de les rajoles del 9, o del 7, o del 4, no importava el número, l’argila els arrapava com si volguera alletar-se’n… un tema per a repassar.

Per l’estiu, al magatzem de raïm de la Cooperativa. La Pobla del Duc i la Cooperativa al front s’hi convertiren en els primers productors i exportadors de raïm de roseti de la comarca. Tot el dia amunt i avall pel magatzem, ara posant caixons de raïm brut a les dones perquè el netejaren, ara llevant caixons on es dipositava el raïm quan ja estava net.

Arribava la tardor i la campanya de la Cooperativa havia acabat, un comerç de Benigànim llogava el magatzem de la Cooperativa per treballar el raïm de la varietat Aledo que es portava de la zona d’Elda, Novelda… Començàvem la jornada a les 6 del matí, a les huit i mitja es parava a esmorzar fins a les 9. Després, a la una del migdia, a dinar, una hora. A les dos ja estàvem posats. Faltant un quart per a les sis de la vesprada, una nova aturada de 15 minuts, ara per a berenar. Aquest era el moment en què jo abandonava la jornada laboral per anar-me’n a l’institut, així ho tenia acordat amb l’encarregat del magatzem. Llavar-se, canviar-se i, sense perdre temps, a l’autobús. Mitja hora que durava el trajecte i aprofitava per repassar les matèries del dia. A les set i quart començaven les classes i acabaven, en teoria, a les deu i quart, però sempre s’allargaven quasi fins a les deu i mitja. L’arribada a casa era, aproximadament, a les 11 de la nit. El sopar en taula, en un plat tapat amb un altre que t’havia deixat la mare. Sopar i dormir. I l’endemà igual, i a l’altre així fins a les portes de Nadal… programació complida sense desviacions.

Així dos anys, dos cursos. Treballant i estudiant a estones perdudes, robades als anys d’adolescència. Dos anys ben aprofitats en l’Institut, bones notes, bon comportament, ben espremut el temps. Nous companys, noves amistats, la majoria d’elles més majors que jo, algunes de les quals han sigut de per vida. Dos anys que m’obriren camí. Naturalment que en un primer moment vaig trobar la decisió de mon pare injusta, però, en passar els anys, vaig comprendre que, d’injusta, en tenia poc, tot el contrari, seguisc pensant que va ser molt encertada. I encara com l’Institut tenia la modalitat del nocturn!

Passats els cursos de quint i sext de batxillerat vaig demanar a mon pare tornar al diürn. Va acceptar la proposta i el curs que preparava per a la Universitat el vaig fer amb la llum del sol.

Del treball de la fàbrica, del camp, de l’oficina… a ser metge, advocat, psicòleg, professor… tot gràcies al nocturn. Per això pense que la dita de ‘a la nit tots els gats són pardos’ no queda molt clara, perquè la nit de l’Institut ha donat molta llum…

La Pobla del Duc, maig 2014