Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  17.10.2014  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Cal una llista unitària de país? Tretze respostes des de la societat civil

En parlem amb Toni Soler, Marta Rojals, Miquel Calçada, Isona Passola, Antonio Baños, Francesc Canosa i Liz Castro, entre més

Men?ame
 

El nou rumb cap al 9-N marcat pel president Artur Mas ha obert una capsa de Pandora que fins ara estava desat al magatzem sobiranista: les eleccions amb caràcter plebiscitari. Mas va dir que després de la consulta del 9 de novembre, la independència es decidiria de manera vinculant en unes eleccions convocades amb normalitat. I va afegir que els partits serien els responsables de convertir-les en unes plebiscitàries, amb una candidatura conjunta que obtingués un mandat inequívoc per a preparar la declaració unilateral d'independència. El debat s'ha obert entre els dirigents dels partits, però també entre la societat civil, la principal impulsora del procés d'independència al Principat.

Per obtenir un tast o una mostra d'aquest debat, hem demanat a diverses personalitats de la societat civil que ens hi donessin l'opinió. N'han parlat els comissaris del Tricentenari per la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, Miquel Calçada i Toni Soler, respectivament; els periodistes Laia Altarriba, Francesc-Marc Àlvaro, Antonio Baños, Francesc Canosa i Jofre Llombart; la productora Isona Passola; l'escriptora Marta Rojals; l'empresari Joan Canadell (Cercle Català de Negocis); l'editora Liz Castro; el professor i sociolingüista Isidor Marí; i el politòleg Josep M. Reniu.

Laia Altarriba, periodista

«Entenc que una llista de país s'hauria de fer sobre la base d'un programa de mínims que inclogués el desafiament de la independència dels Països Catalans; una proposta concreta per avançar en el procés sobiranista que viu Catalunya; posar l'economia al servei de les persones i no dels interessos privats; desobediència a la 'troica', als mercats i a la dictadura del deute: no pagament del deute; un pla de xoc per a garantir que tothom gaudeixi d'unes condicions de vida dignes (feina, habitatge) i la defensa dels serveis públics universals i de qualitat; i eines reals de participació de la població en les decisions col·lectives.

Aquestes propostes impedeixen que en pugui formar part CiU i les forces polítiques que han participat en els darrers governs que han gestionat aquest sistema injust i excloent. Per tant, concebo una llista d'unitat popular amb la participació de la CUP i dels moviments i organitzacions populars, independentistes i transformadors. En tot cas, tots els partits compromesos amb la independència podrien concórrer a les eleccions amb un punt comú.»

Francesc-Marc Àlvaro, periodista

«Sóc partidari de fer una llista de país que tingui com a programa clar i pautat assolir la independència. No parlo d'una coalició de partits sinó d'una plataforma molt àmplia sense sigles, molt vinculada a l'esperit de l'ANC i d'Òmnium Cultural. Aquesta candidatura hauria d'incorporar, al costat de Mas i de Junqueras, personalitats provinents d'uns altres espais polítics (com ecosocialistes, socialistes i demòcrata-cristians sobiranistes), a més figures representatives de la societat civil i professionals de prestigi en diversos camps.

Una opció transversal d'aquesta mena convertiria les autonòmiques en plebiscitàries i generaria —em sembla— il·lusió entre la majoria social mobilitzada des del 2012. També asseguraria una majoria absoluta folgada, més clarament que diverses llistes separades. Però tot això no sortirà bé si no hi ha intel·ligència, generositat i visió del gran objectiu que tenim davant.»

Antonio Baños, periodista i membre de Súmate

«Jo no crec en l'efecte mític de la 'unitat'. A l esquerra precisament, el mite de la unitat ha estat força nociu. Jo crec en la unitat d'acció. És a dir, mantenir els espais de cada opció però actuant en bloc.

Feta la reflexió prèvia, sóc contrari a una llista unitària perquè, precisament, el projecte de país és plural i fins i tot contradictori. Amagar el conflicte i els antagonistes sota una llista ho trobo una mica infantil. Tothom sap que hi ha un projecte de dretes, un de socialdemòcrata i un d'esquerra transformadora. I no passa res. Coordinats, però no subordinats. Junts, però no units. Com més projectes de país, millor. No és més confusió, és més llibertat i més debat.

En el meu cas, no vull renunciar a exposar un projecte de Catalunya inequívocament independent i sobirana, però també independent i sobirana del deute, la 'troica' i el capitalisme extractiu actual.

És qüestió de maduresa política i de perdre la por a la diferència i la confrontació política lleial i franca. I, òbviament, en el moment de votar la declaració unilateral d'independència. Tots prement el botó del sí. Llavors junts, això sí.»

Miquel Calçada, periodista i comissari del Tricentenari per la Generalitat

«Sí, crec que hi ha d'haver una llista unitària de país i que ha de ser tan transversal com sigui possible. És important que integri el màxim de sensibilitats.

M'agradaria que els partits polítics favorables a una Catalunya independent veiessin molt clar que aquestes eleccions plebiscitàries seran excepcionals.

Caldrà tota la generositat del món. Després, quan hàgim aconseguit l'objectiu comú i prioritari, ja ens barallarem... o no.»

Joan Canadell, empresari i dirigent del Cercle Català de Negocis

«La batalla interna, dins l'estat espanyol, ja la tenim guanyada. Els catalans hem superat la por i anem plegats (1,8 milions reunits per un objectiu ho demostra). Ara cal guanyar la batalla internacional, que només es vencerà amb la democràcia en l'estat més pur possible. La constitució és un símbol democràtic a molts estats, excepte a l'espanyol, on actua de gàbia.

Una llista de país és una manera de demostrar al món l'element més pur de la democràcia: el poble és qui pren les regnes juntament amb la classe política per fer una legislatura constituent.

Un cop aprovada la nostra constitució, entrarem en l'avorrida vida política d'estats democràtics com els nòrdics, on els representants polítics es creuen i actuen en defensa del seu poble, per sobre dels interessos personals. Aleshores tornaran els partits de sempre, però amb un marc democràtic molt més pur.»

Francesc Canosa, periodista

«Crec que una llista de país seria una bona opció. La llista que m'imagino hauria d'anar encapçalada pel president Artur Mas, acompanyat d'Oriol Junqueras. Veig bé que pugui incloure personalitats de la societat civil, però sobretot crec que aquesta llista hauria de tenir noves cares polítiques, que ja facin visible el nou país. Si hi ha una llista de país també s'ha de mostrar el rostre de futur. Per a mi aquest factor és necessari, fins i tot si no es fes llista única i l'objectiu fos el mateix. Cal veure les noves cares del nou país.»

Liz Castro, editora i escriptora

«Vaig conèixer Catalunya via Orwell, i la seva descripció de l'esquerra esberlada i autodestructiva el 1937 la tinc ben gravada. Quan els partits independentistes van ser incapaços d'ajuntar-se per les eleccions del novembre del 2012, o per formar una candidatura unitària a les europees aquesta primavera, se sentia una frustració molt gran, fins una resignació, com si ja se sabés que la unitat era impossible.

Una de les raons que fan la unitat tan important ara és acabar de treure's aquesta espina: que la Catalunya política no pot unir-se amb un objectiu comú. I tant si pot. Un reguitzell d'experts i líders cívics al capdamunt d'una llista unitària en unes plebiscitàries podria ser la carta perfecta —i a més a més servir de base d'un procés constituent fort d'un estat nou de trinca.»

Jofre Llombart, periodista

«No sé si 's'ha de fer' una llista de país com a imperatiu, però sí que és allò que més m'agradaria. Seria un fet excepcional en una situació excepcional. Crec que hi hauria d'estar representada la societat civil, ja ens entenem. I quan dic societat civil hi incloc els principals dirigents polítics que han capitanejat el procés, que de fet no deixen d'emanar d'aquesta societat. A més, no crec que sigui prudent de despullar el parlament de les persones que coneixen les bambolines de l'estat que es vol desafiar. Per tant, polítics, sí, i a partir d'aquí la resta del mosaic de la societat catalana.

Això diluirà les ideologies? És clar. Però, com he dit, es tracta d'un temps excepcional on s'haurien d'apartar debats secundaris fins d'aquí a uns mesos. Crec que el país s'ho pot permetre. Culmino amb un exemple que intenta resumir tot això que dic: el moviment sobiranista ha de ser prou fort i elegant per a posar, en una mateixa llista, una infermera que hagi estat víctima de les retallades en sanitat amb un gestor responsable d'haver-les executat. Si s'és capaç d'arribar a aquesta entesa es transmetrà un missatge molt potent de transversalitat, generositat i fermesa.»

Isidor Marí, professor i sociolingüista

«Crec que una sola candidatura sobiranista clarament majoritària amb un programa únic és un ideal difícil. Segurament és més viable pensar que una candidatura així, tan àmplia com sigui possible, integrada per polítics i representants de la societat, pot anar acompanyada d'alguna altra llista amb programa propi, però que comparteixi el compromís d'accedir a la independència. Això facilitaria que alguna formació política sumés majoria.»

Isona Passola, productora de cinema

«La llista unitària que seria idònia per la es eleccions plebiscitàries hauria de ser formada per gent de prestigi indiscutit, molt bona professionalment, de sectors diversos, com menys polítics, millor. I al capdavant, això sí, els caps de llista dels partits i associacions de la societat civil que ens han permès d'arribar fins aquí. Alerta, però, que la gent es confon. Aquesta llista de gent no seran forçosament els que governaran el país independent, són els que proclamaran la independència. Un cop proclamada, s'han de fer les eleccions normals per decidir qui seran els que es faran càrrec de les negociacions que la faran efectiva d'una manera pràctica.»

Josep M. Reniu, politòleg

«A hores d'ara crec que hi ha dues opcions: A) Candidatures dels partits en solitari, confluint en una posició clara, nítida i contundent sobre la independència. És a dir, assumint de manera clara i indiscutible l'objectiu central de la generació d'un mandat democràtic per iniciar el procés de secessió de Catalunya. Desaconsellaria una candidatura unitària de partits perquè no és cert que 2+2=4, atès que les diferències ideològiques evidents entre els potencials socis podria generar massa fàcilment pèrdues electorals. B) Configuració d'una 'llista unitària de país', on els partits quedessin 'difuminats' en una oferta transversal indiscutiblement sobiranista. No tan sols s'hauria de comptar amb personalitats representatives de la societat catalana sinó que també hauria d'incorporar representants dels partits, atès que entre el procés electoral i la culminació de la secessió no solament se n'han de negociar els termes sinó que també s'ha de governar el dia a dia del país.

En resum, si bé l'opció de confluència programàtica podria esdevenir un recurs raonable, no és menys cert que és l'hora que la societat civil que ha generat aquest procés i que el manté vigent amb tota plenitud entomi també el repte de corresponsabilitzar-se en l'àmbit institucional dels passos que s'han de continuar fent per a assolir l'objectiu de la independència del nostre país.»

Marta Rojals, escriptora

«Sense tenir-ho gaire meditat, tiraria per la solució que fos més fàcil, si més no de cara a la societat civil, que ja està prou marejada: candidatures separades per a arreplegar el propi electorat estalviant-li disjuntives ideològiques o contradiccions morals, i de cara als partits, la inclusió del famós primer punt idèntic en què es comprometen a declarar la independència l'endemà de les eleccions. Amb aquests mínims crec que ja ho tindríem.»

Toni Soler, periodista i escriptor

«La meva opinió és que una llista unitària hauria d'incloure ICV i la CUP, i això ara mateix és impossible. Si ens referim a una llista amb CDC i ERC (perquè no sabem si a hores d'ara CiU continua essent una marca electoral), igualment és una opció que presenta molts inconvenients, sobretot per la desconfiança recíproca i el temor que genera entre els republicans l'horitzó del cas Palau.

Malgrat tot, la llista unitària s'hauria de fer, si realment garantís un resultat global millor de l'opció sobiranista. Si fos el cas, la llista hauria de tenir un programa electoral explícit en els termes i en el calendari, cosa que avui sembla poc probable; i seria preferible que es presentés com una llista cívica i no pas com una coalició de partits.»

Men?ame