14.10.2014 - 06:00
El 16 d’octubre de 1945, representants de trenta-quatre nacions van signar la Carta de l’Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura de les Nacions Unides (FAO). John Boyd Orr, científic escocès amb experiència en polítiques d’alimentació, va ser nomenat el seu primer director general. Havia estat ‘Carnegie Researcher’ en fisiologia i durant la I Guerra Mundial va lluitar contra la malnutrició, la fam i el deteriorament físic dels soldats com a metge de l’exèrcit britànic. Després de la guerra va fundar el Rowett Institute a Aberdeen, dedicat a la fisiologia experimental de la nutrició. En els anys 1920 va viatjar per Àfrica, Orient Mitjà, Nova Zelanda, Austràlia i l’Índia interessat per l’alimentació animal i les polítiques agrícoles. Les seves investigacions culminaren amb la publicació de ‘Food, Health and Income’ (1936), un informe de gran impacte on revelava que un terç de la població britànica mostrava signes de desnutrició crònica. Els seus informes i arguments sobre els efectes negatius per a la salut d’una dieta deficient es van convertir en fonament de la política alimentària britànica durant la II Guerra Mundial.
Boyd Orr va proposar la creació d’un World Food Board (WFB), Consell Mundial d’Aliments, per regular els excedents i evitar el desproveïment, però la seva proposta va ser rebutjada el 1947. El WFB tenia per objecte evitar una dramàtica caiguda dels preus agrícoles i dels salaris, una crisi econòmica general i un ràpid augment de la desocupació. Els aliments són més que una simple mercaderia, i per això el WFB havia d’actuar com a regulador del comerç internacional i eradicar la fam mitjançant crèdits als països per incrementar la producció d’aliments, la regulació dels preus dels productes agrícoles i la distribució d’ajuda contra la fam.
Una política a llarg termini havia de conciliar els interessos de l’agricultura, el comerç i la salut pública, la qual cosa només era possible si la producció es coordinava a escala mundial. El WFB acceleraria l’expansió agrícola, la mecanització i ampliaria el mercat d’equipaments, adobs i instal·lacions vinculades a la conservació i el transport, el que contribuiria a la consecució dels objectius humanitaris proclamats per les Nacions Unides.
El WFB podia haver estat un excel·lent instrument d’estabilització mundial. No obstant això, la Conferència de Copenhaguen no va donar suport a l’ambiciós projecte de John Boyd Orr, i la proposta de crear un WFB va desaparèixer de l’agenda i no es va tornar a reprendre mai. Actualment som testimonis impassibles de la pervivència de la fam, fins i tot ara, quan hi ha aliments per a tothom.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Josep Lluís Barona. Catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València.
Enllaços
Array
