Pregó de la Festa Major de Miralcamp

Senyores i senyors, distingides autoritats que representeu, pels vots democràtics rebuts, tot el poble de Miralcamp. Bon dia a tothom!

Podria dir que és un honor per a mi fer el Pregó de la Festa Major, però jo no puc utilitzar cap formulisme i aquí a Miralcamp només puc parlar amb el cor a la mà.

Jo he fet de Miralcamp el meu món mític, el refugi de tots els sentiments més nobles. I suposo que si seguiu el record dels anys de la meva infància, que és la del Ramon, ara alcalde, o de la Pepita del Centro, o la de l’Antònio del Ferrer Vell (no puc dir-vos-ho de cap més manera), m’entendreu i em dispensareu de la nostàlgia i enyorança d’un temps que se n’ha anat per sempre més! Prou que em dol!, però que mantinc força viu en el record. Així estan en mi el record dels de cal Moreta, els de cal Ton del Beà, cal Llec, cal Marrinxa, cal Joan del Ferrer, cal Federico, o tants i tants d’altres de tot el poble.

Us vull parlar dels anys que van del 1953 a la tardor del 1966, els anys que canvien la fisonomia rural que ho omplia tot i on el món industrial i els seus derivats cada cop s’anaven fent més i més presents. Un món que aniria enfonsant la pagesia de sempre. Aquest fou el món de la meva infància a Miralcamp.

Era una època d’homes rudes, de mans grosses i rugoses, caps amb moltes boines i barrets. Pagesots, els deien aquells que solament els hi veien els pantalons de vellut que en caminar cantaven rítmicament, amb pedaços al cul amb forma de llibre obert, on no hi havia llibres, pantalons aprofitats una i vint vegades i amb un peus enormes, enemics a mort de tota mena de sabates.

Uns pagesos orgullosos de menar uns carros que omplien de soroll i moviment els vespres en tornar del trot, dels ingrats trossos de la plana o de Bellfort, de tot el dia de doblegar el llom de tant fer anar el xapo la pluma en deien rient o l’aixada o de llaurar una terra sempre assedegada d’una aigua que, de forma humil i modesta, donava la sèquia B3. Una terra que havien heretat de pares a fills, que havien convertit el groc desert de l’Urgell, que es perdia en la nit dels temps, en una plana verda.

Un món de carros i de mules on el ferrer era una peça clau, de cops de mall per adobar eixos o per ferrar les mules i cavalls. Era un espectacle fabulós veure-hi collar aquells exemplars de quatre potes que eren la companyia de per vida dels homes. Tot es movia en un fons ple de renecs i mecagons; tots els sants del cel eren citats de forma ingènua, encara que forta. Era com la demanda d’uns testimonis per una queixa d’uns crits que sortien de la profunditat d’una vida de treball d’abans de sortir el sol fins que es ponia. Pagesos de treball de sol a sol, gens, però, reconeguts per gairebé ningú, quan no motiu de burla i befa.

En aquest món els forasters no existien. Era una vida secular comunitària on les estacions se succeïen de la mateixa manera que les partides de botifarra, el truc o el set i mig al cafè del Pampa, o al del Centro. Només el capellà, el metge i els mestres feien una feina no directament relacionada amb el camp.

La feina de les dones a casa: de la cuina al safareig, a posar llenya a l’estufa, després a fer herba per als conills, estar pendentes de les gallines, dels ous i del porc, de l’hort i de fer la partida d’escambrilla al mig del carrer els diumenges a la tarda. L’hort és el jardí dels pagesos: enciams, tomàquets nosaltres sempre n’hem dit col·loquialment «tomates», cebes, pebrots, els cavallons i l’aixolet.

La continuïtat de la feina dels homes, regar, entrecavar panís, segar i batre i quatre feines, «feinotes» que mai no faltaven ni a l’estiu ni al fred hivern. Un hivern que trencava una mica la festa major casolana, familiar, modesta, un lleuger descans entre freds i boires, llargues estones d’uns cafès plens a arrebossar de fum de caliqueño i hores d’anar fent i anar esperant que d’una vegada acabés de ploure de veritat, fes bona saó i no gelés a última hora i s’ho endugués tot.

Un hivern que tenia uns dies meravellosos quan els matacotxos avançaven amb els seus estris màgics, on l’olor forta a socarrim i els crits del porc s’unien en una operació que era l’avantsala d’unes xulles insuperables, unes bufetes que substituïen les pilotes de trena i cuiro que no tenien, ja que només eren per als grans. I així anar i anar passant.

És en aquest món de pagesos on la Senyoreta, la meva mare, va venir destinada com a mestra; i després el meu pare, el senyor Solé. Pares només a casa, perquè a l’escola i a tot arreu el senyor Solé i la Senyoreta aplicaven la teoria que nosaltres havíem de ser els primers a ser educats en l’exemple d’un món sense malícia, on les bufetades no feien massa mal, encara que piquessin. Així ens passava als meus germans i jo, sobretot al meu germà i jo, els futurs homes educats com aleshores amb algun revés perdut de tant en tant, que evitàvem tot el que podíem.

En aquesta comunitat tancada en si mateixa, on la frontera del nostre i del més enllà començava a la Torreta Blanca o al Molinet, vam ser com tots els altres veïns de Miralcamp i, per tant, «cabilenyos».

I de l’escola amb el senyor Domènec, «Mostatxo de rata», i el seu Mosquito, una de les primeres motos que veuríem a la vida fins a la llet i el formatge dels americans. Al matí bastants xiquets que anaven a fer de pagès o de «mossos», com havien fet pares i avis. Qui s’havia de pensar que estàvem a final d’un model de vida que mai més es repetiria? Xiquets, deia, que faltaven a l’escola al matí, però a la tarda tots a estudi a beure llet dels americans, plena de grumolls, però que s’acabava, i uns trossos de formatge que eren repartits per dur-los a les cases de cadascú. El meu pare, mestre per antonomàsia, feia repassos a tort i a dret i s’implicaria totalment en la vida del poble.

Els dies de cada dia els meus pares es passaven la vida a l’escola, fet que em permetia viure la llibertat més absoluta. Els diumenges duien els nens i les nenes a Missa. Allí el meu germà, i jo molt més, set anys, seríem escolans. Un escolà que amb mossèn Ramon, el capellà, va aprendre la missa i el rosari en llatí, va assistir a tots els oficis que a l’època preconciliar es feien. Un escolà que, entremaliat, feia anar més a poc a poc o més de pressa la processó on tothom anava. Només els meus admirats pagesos, que parlaven i parlaven de la Batalla de l’Ebre, es mantenien ferms davant un mossèn Ramon del nacionalcatolicisme, de qui no he entès per què mai, mai, no em va tenir ni una engruna de simpatia. Sempre he pensat que em veia com fill dels mestres rivals de les monges. També hi feia d’escolà el dimecres al matí; i, fins i tot la germana Carmen, que feia emmudir els renegaires més rebecs, em demostrava afecte.

Un escolà que s’adormia a la Missa del Gall, que anava a tots els enterraments i extremauncions com si fos el més natural del món i que, amb la mort del noi del Ramon de la Pilara, va començar a veure que la vida de vegades es trencava injustament també per als joves.

Un partícip privilegiat de batejos i casaments, potser algú de vosaltres pot veure’m en les seves envellides fotos aleshores gairebé ningú tenia màquina; un escolanet baixet, pelat a l’u i que duia sota la sotana un tros de samarreta que volia semblar l’uniforme del Barça. Tots somniàvem per emular el Gensana, després el Ribelles i encara més el Fusté, que era de Linyola.

Uns batejos on els confits i les peladilles produïen esgarrinxades i polseguera, I també alguna estirada de cabells. Unes bodes on, a més de parar la mà quan els nuvis tallaven la cinta i provocar l’alegria pel batallar joiós de les campanes, ens era possible veure des de dalt d’un campanar, sempre de prohibit accés, tot el nostre petit món en la seva màxima extensió. Davant la Plana, al fons, Vilanova de Bellpuig; enllà, el terme d’Arbeca i Puiggròs, i, ençà, la inevitable Mollerussa. La petita capital, un poble polsegós que començava a arrencar fort cap al progrés, pas obligat de cita tots els dimecres pel mercat comarcal, també per la Fira de Sant Josep i quan calia anar al tren. La resta, el de sempre, d’anys i anys de córrer pel terme. De les muntanyetes a les coves, a la gravera, al camp vell de futbol i, en acabar la volta al terme, a la plaça de Sant Jaume, l’àgora dels xiquets els dies feiners. Els diumenges, voltar més pels cafès i a la tarda, a les escales de Missa, com dèiem, on jugàvem amb pedretes als tres en ratlla i anàvem a doctrina.

A l’estiu de pèl a pèl per la Comporta i darrere d’alguna fruita madura: cireres, magranes, melons, préssecs; i, si calia, verda encara, com és el cas dels ametllons.

Un estiu, en què la migdiada era sagrada, sense cap mena de soroll, primer arribarien unes motos Guzzi llampants de vermell que començarien a trencar un silenci que se sentia per tot arreu. Un silenci prepotent que dominava la petita família desavinguda que formàvem. Després arribarien les Vespes, Lambrettes i, a poc a poc, el sacrilegi del soroll deixaria de ser pecat mortal.

Uns estius que van veure la primera canalla enviada a campaments de muntanya, no sabíem que arribava el món de les vacances fins i tot per als pagesos. I què altes que ens semblaven aquelles muntanyes del Pirineu per qui només veia el vast horitzó de l’extensa Plana d’Urgell! I després veiérem com eren de rosses les rosses de la platja de Salou, aquelles estrangeres descocades que van posar fora d’òrbita els ulls dels intrèpits motoristes que, en colla, preludi humil de les caravanes del futur, arribarien a mullar-se a la platja amb banyador de peça única de pantaló i samarreta per quedar de la part del poc cos que quedava lliure més cremats que una gamba. Intrèpits motoristes de setanta quilòmetres per hora.

Uns estius on vam veure les primeres traïcions, així ho digueren als que començàrem a anar amb biclicleta al cine a Mollerussa «i amb el sol que cau» deien fent el carajillo amb una senyoreta fumejant als llavis els jugadors d’aquelles partides de botifarra, partides que eren, per a jugadors i badocs, de tots els jocs el que més s’ajustava a la mentalitat del pagès. S’havia de ser murri, perspicaç, amb una mica de memòria i còmplice del company o de la parella rival, enfortida per la relació de sempre, començada d’anys i seguida per tots els rituals de la vida del poble. Eren traïdors perquè no anaven al cini del poble, a cal Bep o al Casal Parroquial. Al Casal quan les coses es posaven bones hi havia uns talls que feien més verdes del que eren les pel·lícules més roses. Un cini on les butaques de fusta de conglomerat semblaven llotges davant els taulons de fusta de cal Bep, el cini de debò, on la canalla saltava fins blegar els taulons quan l’Alan Ladd hi perseguia indis i comanxes. Un cine on el nodo i dos pel·lícules se’ns feia curt; era l’única finestra a l’exterior d’un món petit, tancat i ple de rancúnies d’una guerra passada massa present.

La vista grossa per colar-se a cal Bep facilitava el poder veure les aleshores escabroses 3R, companyia adequada per a les parelles de nòvios que anaven al galliner o s’ajudaven de la foscor per omplir el desig que tenien d’afecte i carícies.

Les lluites de la pantalla continuarien als reals teatres de guerra de la canalla, sobretot a les «muntanyetes», uns petits tossals d’argila que es convertien en territori comanxe, apatxe o rostro pálido com la pel·lícula del dia anterior, amb uns forts de troncs de pomeres que ens costaven alguna garrotada, que si bé feia mal per força, les mans del pagès eren immenses, no ens dolia perquè al cap i a la fi no teníem raó, i ho sabíem.

Els primers tractors, el Pony del Marrinxa, o el del Jan, que s’havia primer d’escalfar amb flama per davant i, de cop i volta, imparable, la tele. Unes primeres proves al Casal Parroquial que trencarien les barreres aixecades l’any 1936, i és que jugava el Barça. Llavors ja no era anar al Casal Parroquial amb els de la crosta, sinó anar com de tribuna a un camp somniat. Posteriorment arribarien els partits al cafè. Renoi, redéu millor, quins crits!

La no comprensió de la repetició de la jugada del gol que al partit Barça-Madrid marca en Bustillo. Dos gols només deia el locutor del Madrid, és clar. Ho he explicat a mig món. Tot plegat era la irrupció d’una tecnologia sofisticada i d’un llenguatge que ens entrava pels ulls i per les orelles, però que el cervell no acceptava. No podia pas ser que s’arribés a la Lluna i anéssim curts d’aigua per regar o que la carretera l’evitéssim per anar a Mollerussa i per tot arreu la gent viatgés a tort i a dret. La televisió va obrir-nos un món nou, alhora que ajudava a esllanguir fins a desaparèixer un d’arrelat a la llunyania del temps.

Els pedrissos de prendre a la fresca anaven sent cada cop més escadussers i les converses seductores i secretes del veïnat en la foscor de la nit, només combatuda per unes bombetes de quaranta, objectiu de tots els xiquets entremaliats del poble, van anar ensopint-se.

Els tractors inundarien el poble, a tot arreu n’hi hauria. Serien des de l’escola de conducció de carnets, donats sense gaire miraments i coneixements teòrics, la pràctica ja n’ensenyaria, de vegades tràgicament. Fins i tot els tractors serien l’instrument de repartir dels Reis d’Orient, els Reixos, aquells personatges fabulosos cavalcant damunt els cavalls i mules que coneixíem de memòria de tant haver-los vist tirant dels carros. Uns Reis de somni, uns reis negres de betum que recordaven cares vistes una i mil vegades. Ara ja no serien els carros, els repartidors de la il·lusió infantil i de les joguines i carbó, molta il·lusió i poc de la resta; ara repartirien els tractors: era el progrés.

En nom d’aquest progrés i aquesta tècnica, em durien a estudiar a Lleida. Però jo, entossudit de ser de Miralcamp, estranyat que tothom no sabés on parava. Encara ara m’estranya, he de confessar-ho. I explicava com el meu pare era el secretari tècnic i l’entrenador, i qui ens feia fer treneta amb vencills a tots els nens del poble en acabar l’escola per les xarxes del Camp Nou de Miralcamp.

Explicava que anàvem a treure pedres del camp per deixar-lo en condicions, i, quan es reien de mi amb crueltat infantil per voler fer un camp de futbol a una gravera, reptava a tots els nens interns com jo de tots els pobles de pagès de Lleida dient-los, encara que falsificava totes les fitxes del futbol, que guanyàvem els «paperines» de Mollerussa o els equips de Golmés, Torregrossa o Alcarràs. Era la defensa dels meus ídols, de la meva gent, l’Adrià de l’Arbequina, de qui no recordava el segon nom que a la fitxa falsificada li havia posat el meu pare, que no va voler anar a provar per cap equip perquè ell era de Miralcamp, o lo Salvador, lo Mílio i lo Matacotxos o lo Panxeta o lo Llarg. Tots ells mites per ser jugadors d’una samarreta que em semblava insuperable, bé només pel Barça, i, a més a més, pagesos. El record de l’equip, l’enyorament d’aquell poble enfilat dalt del turó que veia fer-se petit quan l’auto de línia s’allunyava camí de Torregrossa, em feia sospirar i parlar del meu poble sempre i més. I no parava, ara tampoc, de parlar d’aquells pagesos, superhomes.

Els veia i recordo de Miralcamp, els pagesos que eren del coro «La Miranda d’Urgell», que anaven a treballar a jova, és a dir, gratis pel bé de tothom; la festa de les coques, tan dolces, que les dones feien per subhastar-les per a fins benèfics; com n’eren, de valentes, les dones del meu poble. Les veia marxar orgulloses dalt del carro o posterioment del tractor a collir olives a l’hivern i m’extasiava a l’estiu quan feien d’espigadores; com al quadre de Millet, però jo les coneixia en persona. Dones que batien a l’era, o mataven conills i gallines i no eren com les llepafils que em començava a trobar. Era tot un conjunt de gent amb personalitat pròpia concreta i diferenciada, amb una forma molt seva de ser. I parlava de qui parlava de la Batalla de l’Ebre i així m’anava col·locant al cantó dels republicans o també, sense saber-ho, em devia entrar el meu interès per l’estudi de la guerra i del franquisme. I quan amb el temps em feren estudiar literatura, història o psicologia posava el Pauleta fent de «Fugitivo», el Pueyo enfrontat valerosament davant d’un malcarat foraster inoportú, el Ramonet o el Tatit entre els meus particulars personatges singulars. Parlava de les lluites a cops de pedra i cos a cos entre els xiquets del Pla, la part baixa del poble, contra els del Castell, els de la part alta. En els cinc llargs anys d’internament, els períodes de Nadal, Setmana Santa i l’estiu tornava a fer realitat el meu món mític. Altre cop esdevenia real.

A l’hivern, els Reis i el caliu d’uns cafès atapeïts de gent i la visita obligada als pessebres. Per Setmana Santa, el soroll de fusta dels carraus, els passos i les processons. I a l’estiu, a somniar amb la Festa Major. I així els balls al ras a la plaça de Sant Jaume amb les pomposament en deien orquestres de Torregrossa o Juneda, o bé amb la gramola, si no hi havia res més, em feien sospirar en aquelles noies que eren la joventut del meu món, del qual em sentia que formava part de manera indestructible.

L’arribada de les cordes i tots els atuells de l’envelat ho envaïen tot. Res guanyava l’encant de les seves teles. Ens oblidàvem des dels partits de futbol fins de la fruita robada amb infantil desig. Era el triomf de la il·lusió: l’examen de melòmans de secà de l’orquestra que vindria, des del vocalista o la cantant al partit de futbol, de les forasteres al ball de nit. Era un gaudi de tot, dels vestits nous i les sabates lluents, dels menjars més quantiosos i selectes, més el primer que el segon, dels concerts al mig del carrer. El color dels dies de Sant Ramon, dels dies de la Festa Major, eren l’èxtasi col·lectiu de Miralcamp.

Quan l’orquestra donava pas al pupurri per cloure el ball de nit del darrer dia, la nostàlgia m’embargava.

Tot tornava al seu ritme habitual: la gent ventava cigrons aprofitant l’airet de la marinada aquell airet de què de petits ens deien «si respires el primer cop de vent sentiràs l’olor dels pins que du l’aire», els dies s’escurçaven, començaven a fer-se presents aquelles polsegueres que eren preludi dels freds. La gent començava a recloure’s a casa seva. Jo veia cada cop més i més que els amics de la infància, dels jocs, s’anaven fent pagesos; alguns, primer tímidament, anaven a la paperera de Mollerussa o a fer de mecànics; a poc a poc, jo em sentia diferent. Jo mai no seria pagès.

El meu futur estava d’anys predestinat fora del poble; el voler ser del coro, el ser de l’equip de futbol de Miralcamp, el seguir les sardanes o l’anar a jova o ser del sometent i, encara més, ser home als 17 o 18 anys em seria vedat fins que no acabés els meus estudis. Aquests em durien lluny del meu poble per sempre més.

Arreu vaig mantenir la meva identitat. Els meus valors són nascuts en aquest poble. Com més temps passa, i aquest és immisericordiós, més veig que el meu interès per la guerra, per la postguerra, per la història, neix a partir dels recels profunds de poble que volia interpretar. M’adono que tot va evolucionar i canviar, però he de proclamar que els valors més purs els vaig aprendre en aquell poble aleshores més aviat pobre, més aviat lleig, però ple de noblesa d’esperit.

Tot va esvair-se, però el meu Miralcamp és més ric, la gent viu millor. És un error enyorar temps molt més durs que els presents, però seria bo que ningú no oblidés que darrere aquesta millora general hi ha generacions i generacions de pagesos que han treballat de sol a sol per millorar aquesta terra no sempre agraïda a l’esforç que s’hi fa. Els pagesos van donar durant anys i anys les bases i la identitat d’aquest poble de la Plana d’Urgell.

La meva identitat, personal i catalana, me la van transmetre aquelles dones, aquells homes de què jo, ingènuament, creia que algun dia seria el seu relleu generacional. No ha estat així. És llei de vida. L’ímpetu anorreador del progrés ha dut altres activitats de treball que han arraconat molt les més seculars; però la identitat que jo vaig heretar d’aquells superhomes és la que em fa recordar l’expressió del poeta alemany Rainer Maria Rilke: «La pàtria d’un home és la seva infància».

Fent-la meva afirmo: «La meva pàtria és Miralcamp».

Josep M. Solé i Sabaté, «Pregó de Festa Major», inèdit, datat a «Miralcamp, 28 d’agost de 1993».

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.