Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  02.10.2014  16:00

Com Espanya parasita Catalunya, a la Harvard Political Review

Contundent article a la revista dels estudiants de la prestigiosa universitat de Harvard

Men?ame
 

La Harvard Political Review és la revista sobre política dels estudiants de la prestigiosa universitat nord-americana de Harvard. Fundada l'any 1969, entre els seus membres hi ha hagut polítics com Al Gore, i la revista es llegeix als campus de les universitats d'elit dels Estats Units. A través de la seva pàgina web, arriba arreu del món. En el seu darrer número hi ha un contundent article titulat 'Catalonia in contention' (Catalunya en disputa) escrit per Ali Hakim. Aquí es pot llegir sencer en anglès.

L'article se centra sobretot en els aspectes econòmics, però avisa que no són els únics. N'hi ha d'altres, 'com la llarga història de la regió com a entitat sobirana, la seva llengua pròpia, parlada juntament amb el castellà per una gran majoria de la població, i la seva cultura única que per exemple denuncia 'per 'inhumanes les conegudes 'corrides' de toro de la cultura espanyola'.

La revista, diem, se centra en els aspectes econòmics de la relació entre Catalunya i Espanya: 'Si Catalunya fos un país sobirà, amb els seus 7,5 milions d'habitants, seria el 99è país del món en nombre d'habitants. El Producte Interior Brut (PIB) de la regió -314 mil milions de dòlars- seria la 34ena economia més gran del món, amb un PIB superior al de Portugal, Hong-Kong i Egipte, per citar-ne uns quants. El seu PIB per càpita, de 35.000 dòlars, és superior al de Corea del Sud, Israel i Itàlia. Per tant és probable que una Catalunya independent se'n sortiria millor que molts altres en l'escena internacional. Però aquest fet, per si sol, no és suficient per a justificar directament la independència. La qüestió rellevant és si la relació fiscal entre la regió i la resta d'Espanya és més perjudicial que beneficiosa'.

I aquí l'article explica la relació fiscal entre Catalunya i Espanya en un apartat titulat 'Una relació parasitària': 'El sistema actual', diu l'article, 'sembla injust i irònicament castiga els catalans pel seu èxit relatiu. És fàcil de veure perquè el 60% de la gent de la zona vol marxar.

'El govern central inverteix sense tenir en compte l'economia exportadora catalana, que en gran part es basa en la petita i mitjana empresa. L'economia de la resta d'Espanya, exceptuant el sector agrari, en general depèn de grans empreses amb forts llaços amb l'estat. Per tant, homes de negocis de Barcelona diuen que la política d'inversions espanyola té un rerefons polític i no econòmic. Un exemple conegut és el rescat de 41.000 milions d'euros de Bankia, una entitat que es va crear a través d'una fusió beneïda per l'estat (...) Desafortunadament els catalans ja no poden confiar més que el govern espanyol inverteixi de manera responsable en la seva regió, ja que el govern espanyol es mou per uns interessos polítics i econòmics diferents dels seus'.

L'article també té un apartat dedicat a la qüestió europea que se centra, sobretot, en els problemes que tindria no Catalunya, sinó Espanya, en cas d'una negativa de l'estat a reconèixer la independència de Catalunya. 'És precisament aquesta co dependència la que impedeix a la nació ibèrica blocar l'entrada de Catalunya a la Unió Europea. Llevat que una Espanya ja en crisi financera estigui disposada a pagar més aranzels per als béns que passarien a través d'un membre de fora de la UE, Espanya no tindria més remei que acceptar el nou país dins de la Unió. A més, si Espanya es negués a reconèixer oficialment Catalunya, aquesta ja no tindria cap responsabilitat d'assumir la seva part del deute espanyol (com fan actualment altres nacions de la zona euro). Sense el seu motor econòmic, Espanya no tindria gairebé cap esperança de reduir els seus mil milions de dòlars de deute. En cas que la separació es produís és crucial, i per interès propi, que Espanya pogués transferir algunes de les seves obligacions financeres envers Catalunya -reconeixent així el nou estat'.

'D'altra banda', continua l'article, 'moltes altres potències de la UE tenen interès en una entrada ràpida de Catalunya a la Unió. Més de la meitat de la inversió d'Alemanya a Espanya, per exemple, és a Catalunya. Segurament Berlín voldria evitar les despeses de canvi de moneda en la seves transferències de capital cap a Barcelona (...) No obstant això, la possible pertinença de Catalunya a la Unió Europea no està garantida ni de bon tros. L' aplicació a la Unió Europea requereix l'adhesió a un complex conjunt de normes polítiques i econòmiques, així com l'aprovació unànime dels estats membres'.

El darrer paràgraf de l'article és, potser, el més contundent: 'La multitud de catalans no van ocupar els carrers de Barcelona l'11 de setembre passat per a fer teatre. És cada vegada més clar que el moviment independentista que s´ha anat consolidant durant molt de temps al nord-est espanyol està arribant al seu punt d'ebullició. En els darrers mesos, els líders de la regió han demostrat concentració, determinació, i raons de pes. Un dels pilars bàsics de la democràcia liberal és el dret de la ciutadania a abandonar un govern que no pot servir els seus interessos i construir-ne un altre de més eficaç. Pocs exemples contemporanis trobarem d'aquesta situació que la desigual relació econòmica entre Catalunya amb el govern central espanyol. Tant si es volen quedar com si volen marxar, els catalans com a mínim haurien de tenir el poder de decidir el seu propi destí'.

Men?ame