29.09.2014 - 00:04
A través del balcó m’arriben les veus de les dones del veïnat. Una la imagine amb la granera de palma, replegant les bonyigues d’una mula que acaba de passar; l’altra amb la ruixadora de llanda, dibuixant sanefes d’aigua sobre el carrer polsegós. Parlen del pescater, que vindrà d’ací una hora i durà llucet i sardina fresca, i potser rajada i tot: ah, la rajada! L’àvia m’acaba de cridar pel buit de l’escala: tinc el temps just per a vestir-me. És hivern, i duc, sobre el pijama, un jersei de coll alt de mil colors fet dels remitjons de madeixa.
Un got de llet m’espera sobre el banc del guisador, al costat hi ha una botella verda amb la boca ampla: llet condensada el Castillo, resa l’etiqueta. L’àvia embolica l’entrepà en paper de diari i em dóna tres duros per al viatge (l’autobús costa 14 pessetes). Miquel, Pep i Vicent, arriben per la costera amb la bossa ben agafada per l’ansa.
L’autobús té la parada en l’encreuament de Beniatjar, cinc-cents metres més amunt de la darrera casa: els carrers del poble són massa estrets i no s’hi pot girar. Per les antigues eres de batre, on ara s’amuntonen canyes i sarga per a folrar garrafes, amenaça la tramuntana. Ens acostem a les garberes i prenem un feix de materials de rebuig. Farem una foguera en la parada: una xamerada, més aïna, amb grans flames que s’extingiran de seguida sense arribar-nos a calfar. Tino se n’allunya de seguida. Farem olor de gitano, ens adverteix. A nosaltres, més petits, no ens desagrada l’olor de fum.
La tartana de morro llarg arriba fent bots per la carretera de terra. Abans ha replegat els xiquets i les xiquetes del Ràfol i Beniatjar. M’assec al costat de Pep: parlem d’envisc, de xenes, de pinçans, de lluerets i, sobretot, de tords. El conductor, Olegario, s’ha tret un puro de la butxaca i demana a Carles que li sostinga el volant mentre l’encén. L’elegit es gira cap a la galeria amb gest desvanit: ell, i només ell, conduirà. Ajupit sobre el volant, es concentra de seguida en les revoltes de la carretera. Maneja el volant amb serenitat impròpia d’un xiquet.
A Carrícola només hi pujarà Tere Losada. Felip diu que li agrada. I a qui no? Ell s’ha posat al costat de la porta i estira les cames. A ella no li quedarà més remei que passar-li per damunt. Felip es mou maliciosament i Tere hi entropessa. De seguida s’ha girat i li ha somrigut.
1a hora. Francés: donya Elena s’ha xafat el dit volent tancar la finestra. Al principi ha dissimulat el dolor. Quan hem esclafit a riure, ens ha mirat amb ressentiment i gairebé li han vingut les llàgrimes als ulls. Se n’ha anat de classe i no hi ha tornat fins al cap d’una estona, els ulls enrogits. No havia conegut mai una dona com ella.
2a hora. Educació Física: el professor ens ha fet posar-nos els pantalonets curs, amb aquell fred que carpeix. A les eres de darrere de l’Institut, formem en dues fileres i ens crida: firmes, derecha, izquierda, a cubrirse… i així durant deu minuts. Encabant ens ha donat un baló mig esventrat i diu que podíem jugar a futbol. Els més grans s’han repartit en dos equips i els més petits ens hem hagut de conformar.
Almorzar: em menge l’entrepà de sobrassada. Miquel du la navalla en la mà i hi talla el pernil a bossinets, tal com ho ha vist fer al pare al bancal. Hem baixat el carrer empinat fins a una llarga font. Hi bevem aquella aigua que ix fresca i abundosa de la boca del peix monstruós, i tornem a pujar la costera. A la porta de l’Institut, el tio Quico, amb el seu carret de mà, ven xiclets, caramels, regalíssia i pilotes de drap. Un grupet juguen al frontó en la paret lateral d’una d’aquelles finques barates amb rètols ostentosos i àguiles imperials. Amb la pesseta que m’ha sobrat del viatge de l’autobús, compre dos xiclets.
3a hora. Història: donya Mari Paz és molt baixeta, i bona persona: amb aquella veu dolça, ho havia de ser necessàriament. Mai no crida, ni s’enutja. És la nostra tutora. No sé ben bé què vol dir això, però es veu que els tutors s’encarreguen de fer excursions amb els alumnes. Ens ha preguntat si algú no havia vist mai el mar. He alçat el braç de seguida, innocent. Com que havia estat l’únic, totes les burles han caigut sobre mi. He sentit una gran acalorada, i em dec haver fet roig com una tomaca. M’ha costat d’aguantar-me les llàgrimes. Donya Mari Paz ens ha parlat de Dénia i de Xàbia, els pobles que havíem de visitar. Ja tinc ganes de tornar a casa i explicar-ho a l’àvia: no s’ho creurà, que veurem el mar. Ella l’ha vist unes quants vegades, i me n’ha explicat coses fantàstiques. Al port de Montevideo, uns xiquets de pell bruna se submergien en l’aigua bruta i en sortien al cap d’una estona amb una moneda entre les dents. Hi devia haver xiquets com aquells al port de Dénia?
4a hora. Matemàtiques: don José Mateu és un senyor de la Pobla amb vestit de jaqueta i corbata. No sé per què, em fa l’efecte que corbata i la Pobla no s’adiuen. Quan ens fa eixir a la pissarra a practicar divisions, tothom s’espanta. Don José ha assenyalat un xiquet que viu a una de les cases barates amb rètols i àguiles. És un dels més maleïts, d’aquells que m’atemoreixen amb tirar-me pel buit de l’escala o llevar-me els pantalons. Ara, però, l’espantat és ell. Mira don José, i la pissarra, i el clarió li tremola en la maneta. Al professor se li ha acabat la paciència i li ha ventat un calbot que l’ha fet vacil·lar. El pobre s’ha recolzat en la paret i ha acabat caient estirat en terra. Don José no s’ha apurat gens, l’ha alçat per davall dels braços i l’ha acompanyat al pupitre. A mi m’agraden les matemàtiques. El professor ens diu que hi ha divisions que no s’acaben mai, ho trobe fascinant.
5a hora. Lengua española: Lapiedra no fa por com don José Mateu, només una mica de respecte, perquè és alt i prim i té la mirada trista. M’agrada com explica les coses, amb una veu castellana que em recorda la dels hòmens que parlen per la ràdio. Ens ha fet comprar un llibre molt divertit: els objectes es converteixen en lletres i a l’inrevés. Com ara: l’essa de la paraula serpiente és una serp, la b de bastón és un garrot girat cap per avall. Se’m fa estrany, però, que s’encabote a fer-nos distingir la b de la v o la ll de la y: no sabia que es podien confondre.
De tornada quedem per a enviscar el barranc del Palauet, o potser la font de l’Abella. A primera fila, Carles reülla tota l’estona per si a Olegario encara li vindran ganes de fumar i el necessitava. Però es veu que té pressa, o potser és que no li queden puros.
Ens acostem a Suagres: el penell del campanar emergeix lentament sobre el bancal d’albercoquers. M’imagine, sobre la taula del guisador, el plat d’arròs caldós tapat amb un altre plat del revés perquè no es gele. Mentre dine explicaré a l’àvia l’excursió a Xàbia i Dénia, i ella em mirarà amb una barreja d’orgull i recança. Per a postres, una tallada de meló de tot l’any, d’aquells que l’avi penja en el sostre de la cambreta. A la vesprada seurem a prendre el sol en la pallissa, l’àvia sargirà descosits i jo faré els deures mentre escoltem la novel·la en el nou transistor.
