Un dia amb els partidaris del no

  • Andreu Barnils recull veus del no molt crítiques amb la posició espanyola

VilaWeb
VilaWeb
Andreu Barnils
17.09.2014 - 21:22

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Enveja. La sana enveja de trobar a Edimburg els sensacionals demòcrates del no. Quina gent. Quin goig, parlar amb ells. El primer que em trobo, caminant ahir al matí per la vella Edimburg, és en Ryan, un jovenet amb la clenxa al mig que orgullosament porta el no a la solapa. A tots els pregunto la mateixa cosa. Què en pensen, de la posició de Mariano Rajoy? En Ryan ho diu clar: ‘Els catalans hauríeu de poder votar. I com més aviat millor. I així ja no hi hem de pensar més, en aquesta qüestió. Jo és clar que crec en el dret d’autodeterminació. Entenc que en segons quins casos és difícil, com el d’Irlanda del Nord, on s’interfereix la violència. Però vosaltres, els catalans, heu demostrat ser pacífics.’

Minuts després em trobo una de les poques paradetes del no que he vist a Escòcia. És literalment a deu metres d’una paradeta del sí. Parlo amb un voluntari del no, Brian O’Neil, psicòleg. D’uns seixanta anys, molt net de cara i amb uns pocs cabells blancs, aquest escocès ha viscut quinze anys a Anglaterra i vint al Canadà. Ara, bo i retirat, viu a Escòcia, a diferència dels seus germans, que viuen a Anglaterra: ‘És difícil de parlar d’un altre país. Però per a la democràcia seria millor que poguéssiu votar, sí. I després negociar amb el resultat damunt la taula. Si el Regne Unit m’agrada, i m’hi vull quedar, és perquè fa centenars d’anys que votem. I perquè m’estimo més formar part d’un país gran i influent com el Regne Unit que no pas d’Escòcia. Jo encara tinc fe en Espanya. Espero que la història no li jugui una mala passada. Votar és la millor solució.’

Ens escolta atentament Vince Maple, d’uns trenta-pocs anys. El senyor Maple és nascut a Anglaterra, és membre del Partit Laborista i regidor de la ciutat anglesa de Midway. Pinta de ‘hippy’, cabells llargs i una mica grassonet, ha pujat aquests dies a ajudar. Més aviat discret i callat, no m’acaba de dir què opina de Rajoy, però amablement s’ofereix voluntari per a portar-me fins a la seu de la campanya del no. ‘Els he de portar una mica de llet per al te. Vols venir?’ Pugem junts a l’autobús 45. A la segona parada, una senyora veu la insígnia del no de Vince i amb la veu molt baixa li diu: ‘Perds el temps. Guanyarà el sí.’ I baixa a corre-cuita de l’autobús sense esperar resposta. Més tard, quan baixem nosaltres, en canvi, una senyora s’atansa a Vince. ‘On sou, que no us veu ningú? Necessitem més presència del no al carrer. No us amagueu!’

El local de la campanya del no és més aviat petit. Massa petit, de fet, i per això me n’emporto dos voluntaris al bar del davant a xerrar una estona. Un és Chris Gobey, soldat de la marina de Sa Majestat la Reina d’Anglaterra. El soldat Chris és anglès, però fa més de trenta anys que viu a Escòcia i és seguidor de la selecció escocesa de rugbi. Cara-rodó, cabells curts i aquest punt de galtavermell que tanta gent gasta a l’illa, en Chris també es mulla. Tots es mullen, de fet, si furgues una mica: ‘Que no us deixin votar és lleugerament sorprenent. Es pot entendre, veient la història dels bascs. Però vosaltres… Mira, jo crec que no és gens bo, això de prohibir de votar. Hi haurà molta agror. Suprimir no és mai, però mai, la resposta.’ Aquesta frase m’ha costat deu minuts de cafè, perquè la primera resposta, sempre, és: ‘Això és un afer intern vostre.’ Però, a còpia d’estona, tots acabem xerrant més. I es deixen anar.

Al nostre costat, David Berton, d’uns cinquanta anys. També anglès, el senyor Berton no té cap relació amb Escòcia. Com en Vince, simplement ha pujat a ajudar a la campanya del no. És músic, diu, i la seva melodia fa així: ‘Mira, Rajoy crec que s’equivoca. David Cameron, amb raó, va dir fa dos dies a la televisió que si s’arriba a prohibir el referèndum els partidaris del sí haurien augmentat. Jo crec que val més votar i que el joc sigui net. Tenir el màxim d’informació, això vol el votant. Jo sóc partidari del no, i em sabria molt greu que Escòcia s’independitzés. Però molt, eh!’ I m’ensenya el fulletó que reparteix pels carrers, on es veuen clarament uns avions de la RAF dibuixats sota aquest lema: ‘Vam guanyar la guerra junts. Quatre països, un Regne Unit!’

Ja només falta citar Iain McGill, que sembla que és la persona encarregada de l’operatiu. Sant tornem-hi: si colles una mica, al final xerra: ‘M’emprenya quan la gent ens diu des de fora què hem de fer i què no. No voldria fer-ho jo, ara. Però si em demanes la meva opinió personal, crec en el dret d’autodeterminació. Jo votaré no i un altre votarà sí. I ja està. No sé si m’entens.’

I tant si l’entenc. Ara, no sé del cert si a mi se m’ha notat l’enveja, la sana enveja de trobar a Escòcia els sensacionals demòcrates del no. Quin goig, parlar amb ells. Quina lliçó, aquesta gent.

Pensatiu, torno a la biblioteca des d’on escric la crònica. Obro l’ordinador i llegeixo a Twitter que tenim molta sort de no fer el referèndum català aquesta setmana, perquè la meitat dels independentistes som aquí dalt a Escòcia i no podríem votar. Doncs a mi em sembla que aquí dalt hi haurien d’haver pujat els unionistes catalans. Sobretot els unionistes catalans. Potser viatjant haurien après que hi ha un altre unionisme possible. I que si volen ser ibèrics, no cal que siguin cabres. Ho dic perquè aquesta classe de cabra, a Europa, es troba en perill d’extinció. I si no s’ho creuen que viatgin una mica, que prou falta que els fa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any