Giuseppe Catozzella: ‘La de la Samia és una història de coratge’

La joveníssima atleta Samia Omar, nascuda a Mogadiscio (Somàlia) el 1991, una ciutat en guerra d’etnies i amb l’integrisme islàmic que havia pres el país, es va convertir en un símbol quan va aconseguir participar en els Jocs Olímpics de Pequín el 2008. De tornada a casa va continuar lluitant per superar nous reptes i alimentar el somni de poder participar en el Jocs Olímpics de Londres. Però la Samia, que ho va intentar fins al final, va perdre la vida al mediterrani l’abril del 2012, quan intentava arribar de Tripoli a l’illa de Lampedusa en pastera. D’aquesta història, l’escriptor i periodista Giuseppe Catozzella n’ha escrit la novel·la ‘Córrer sense por‘, arrapada als fets reals, que edita en català l’editorial Sembra Llibres i que ha traduït Anna Casassas. L’autor ha passat per Barcelona i l’hem entrevistat.

—Què us va fer escriure, novel·lar, la història de la Samia? Us ho pregunto perquè aquest llibre conté molts conflictes contemporanis, que s’esdevenen avui dia: el drama de Somàlia, el drama de l’integrisme islàmic, el drama de les dones africanes, el drama de la immigració il·legal i dels traficants de persones… 
—Certament, la història de la Samia és una història de coratge que conté un univers increïble. L’espurna que em va fer decidir a escriure va ser conèixer aquesta història lluminosa, de coratge, emotiva, de la Samia, que se’m va ficar tan endins que havia d’escriure-la, peti qui peti. Després em vaig adonar que contenia tot això que deies (bé, la immigració sí que era un tema que sabia que hi seria molt present): la guerra de Somàllia, l’integrisme islàmic, la situació dramàtica de les dones somalis… Però de tot això no en vaig ser veritablement conscient fins que em vaig posar a escriure.

—Aquesta història només la podia haver escrit un escriptor que també és periodista?
—No ho sé. Potser sí que és així.

—Per què vau triar la ficció i no el reportatge periodístic, a l’estil de Ryszard Kapuscinscki?
—Perquè jo sóc més escriptor que periodista. Sempre he buscat les històries a partir de la realitat per fer-ne fets universals i això només ho pots fer amb la literatura. El periodisme s’atura abans. Ep! Kapuscinscki era un mestre d’una altra manera. Ara, és cert que per fer la recerca prèvia a l’escriptura, cal tenir esperit de periodista.

—Vau optar per la primera persona, per posar el relat en boca de la Samia. És una decisió de risc. Per què aquesta opció?
—Penso que el relat a l’estil Kapuscinscki o a l’estil Emmanuel Carrère potser és més fàcil. De fet, vaig començar-lo a escriure d’aquesta manera, explicant el que jo havia viscut. Era un relat més immediat i contenia aspectes sociològics i antropològics. Però em vaig adonar que fent-ho així no rendia tribut a la història de la Samia. Era una història tan poderosa, que era ella qui havia de ser la protagonista, qui l’expliqués, i jo havia de desaparèixer del relat. Certament, la primera persona era una decisió molt arriscada, perquè si no me’n sortia podia convertir el llibre en no creïble. Però per a mi era l’única manera d’escriure el llibre. Em van ajudar molt els documents que vaig poder consultar, com els xats que la Samia havia fet amb la seva germana Hodan, tot i que al final el que va fer possible aquesta primera persona fou la màgia de la literatura. Ara, també et diré que, una vegada visitant un institut, un alumne em va fer una pregunta que em va sobtar: ‘Què seria el primer que diries a la Samia, si te la trobessis? No vaig saber què respondre. Després, a vespre, havent-hi pensat, em vaig adonar que li demanaria perdó per haver-li donat una veu que no era la seva sinó la meva.

—La Samia era molt jove quan es va morir, només tenia vint-i-un anys. Per això us concentreu sobretot en la infantesa? O també ho feu per poder parlar per la família excepcional que tenia la noia?
—Per totes dues raons. Tenia un pare que era un veritable revolucionari. No revolucionari de les armes, tot el contrari, revolucionari perquè va ensenyar als seus fills la llibertat intel·lectual. En un context de guerra d’ètnies, que després passa a ser la dictadura dels integristes, aquest home tenia per millor amic un home d’una ètnia rival, i totes dues famílies vivien de costat. Aqeust pare estimava i donava llibertat a dues filles que en aquell context eren boges: una corria i l’altra cantava. A Somalia no es podia ni cantar ni córrer. Tot prohibit.

—Us va costar explica com es viu en una ciutat en guerra? 
—Per fortuna no visc en una ciutat en guerra, tot i que a Itàlia hi ha guerres subterrànies. Però vaig intentar transmetre de quina manera la guerra et canvia la vida. Per fer aquesta novel·la m’he passat moltes hores escoltant històries, moltes històries de testimonis de nois i noies somalis. I he mirat de trobar els fets que marquen haver nascut en un país en guerra. ‘Córrer sense por’ és una novel·la oral a la qual li he donat forma escrita.

—Hi ha un moment que la Samia diu: ‘La guerra no ens espantava, era la nostra germana gran’.
—Si has nascut en un país en guerra, al final vius la guerra com una cosa normal.

—Sí però en el cas de la Samia la situació es va fer insostenible d’un dia per l’altre: arriben els integristes al poder i ho prohibeixen tot a les dones. Un dia vius d’una manera i l’endemà no pots fer res i has d’anar amagada sota un burca negre.
—Aquest moment me’l va explicar molt bé la Zahara Omar, mediadora i intèrpret, que el va viure: de cop, les dones no podien fer res. Somàlia havia estat un protectorat italià. En aquella època les dones vivien amb gran llibertat, en el vestir portaven minifaldilles. Després va arribar la dictadura i es van haver de tapar amb els vels. Però eren vels de colors bonics i cridaners. Quan va prendre el control Al-Shabaab, l’integrisme islàmic, va imposar el burca negre. I les dones van perdre tota la llibertat.

—El fet que Somàlia hagués estat un protectorat italià, us va influir a l’hora d’interessar-vos per la història de la Samia?
—Sí. Però ara t’ensenyaré l’embaixada italiana a Somàlia, una metàfora del poder d’Itàlia al món.
(Guiseppe Catozzella agafa el mòbil i m’ensenya una fotografia: un descampat amb una bandera d’Itàlia clavada a terra i un cartell en anglès que ho anuncia. L’entrevista s’acaba amb somriures).