15.09.2014 - 06:00
Celdoni Fonoll canta, recita, compon i escriu des de fa una pila d’anys. Amb la seva veu ha divulgat l’obra dels principals poetes dels Països Catalans, i també ha fet anar la ploma poètica amb escreix. Després d’haver publicat l’any passat ‘Ales i pètals’, l’últim volum d’una extensa obra de poesia naturalística iniciada el 2000, ara presenta ‘Versos, versets i versots’ (Cossetània). En aquest nou llibre hi trobem el Fonoll reflexiu, el satíric i el patriota, el Fonoll que canta a la natura, a l’amor, i a la vida. Parlem amb ell d’aquesta obra, que presenta aquest vespre a la Casa del Llibre de Barcelona acompanyat del periodista Pere Cardús, i que clourà amb un breu recital.
—En aquest llibre us presenteu en versions molt diverses. Llegim des d’una tristesa dolça fins a la sàtira passant per cants al país. És el volum més complet i complex de la vostra obra?
—Sempre he tingut registres prou diferents, però potser sí que aquest és el meu llibre més, diguem, ‘integral’. Vull dir que hi ha una mica de tot, és com un calaix de sastre però ben ordenat.
—Ordenat i estructurat en deu parts. En la primera, ‘Suite estroncada’, hi trobem poemes escrits entre el febrer i el juliol del 2001. Què s’hi estronca?
—S’hi estronca la ‘Suite’. Jo volia que fos més llarga però tot d’una vaig acabar els torrons prou abans de Nadal, qui sap si per algú que se’n va anar sud avall… Va quedar estroncada amb 6 ‘moviments’ i 29 versos alexandrins.
—En la segona part hi ha poemes aplegats sota el títol ‘Sàtira, humor, erotisme’. És una de les temàtiques més característiques de la vostra poesia. Per què?
—Sense humor i sense saber-nos riure de nosaltres mateixos no aniríem pas bé. ‘La ironia ens salvarà’, tinc escrit en uns versos. I barrejar erotisme, humor i tendresa és una cosa que m’agrada i que ja fa anys que practico.
—Si parlem de poesia eròtica ens és inevitable pensar en Vicent Andrés Estellés. Ha tingut en vós alguna influència?
—Jo sóc estellesià, i no solament pel seu erotisme. Una de les primeres cançons que vaig fer i una, diuen, de les que m’ha sortit més bé és ‘Papers inèdits/Cançó de bressol‘ (‘La mort petita’, tal com molta gent l’anomena familiarment, perquè la ‘Cançó de bressol’ repeteix a l’inici de cada estrofa, excepte a la darrera, ‘Jo tinc una mort petita’). Però, és clar, l’erotisme sense pèls a la llengua d’Estellés sempre m’ha agradat.
—Quins poetes d’humor i d’erotisme ens recomanaríeu?
—El nostre poeta irònic i satíric per excel·lència és Joan Oliver (Pere Quart). Un home que era tan humà i tendre com ‘llengut’, i un gran poeta. Miquel Desclot també s’ha endinsat una mica en el terreny humit de l’erotisme. I en Desclot tot el que fa ho fa bé.
—Passem a ‘Horabaixes i nits’. Són els poemes més profunds?
—Sorgits en moments una mica espessos o lànguids, tot i que no pas tots, potser sí que són els més melancòlics, nostàlgics, de reflexió, de tristesa… Hi surten també uns quants ponents, perquè la balconada de l’estudi mira des de prop del parc Güell cap al Putget, la torre de Collserola, l’observatori Fabra, el Tibidabo. I de postes, en veig més que un foc no en cremaria, si se’m permet de dir-ho així.
—Dividiu els poemes de natura en tres fragments (Ocells, Bolets, Diversos). No hi deu haver ningú que tingui un poemari sobre aquest tema com el vostre. Com sorgeix la idea de retratar la natura a través dels poemes?
—Com gairebé tot en mi, va sorgir sense proposar-m’ho. Jo sóc originari de pagès i això fa que conegui la natura de prop. Tot d’una vaig començar a fer versos d’ocells, Lynx Edicions me’n va publicar l’any 2000 el primer llibre, ‘Veus d’ocells’, que va tenir força èxit –se’n van vendre set mil exemplars– i ja no vaig parar. N’he publicat dotze volums amb un total de 600 poemes d’espècies diferents d’animals, plantes i fongs. De moment, vaig tancar-ne l’aixeta amb el llibre ‘Ales i pètals [Ocells, papallones, flors]’ que Cossetània Edicions em va publicar l’any passat. Cal dir que aquests llibres, a part dels versos, contenen fotografies o dibuixos i informació científica i de cultura popular i literatura de cada espècie versificada. Els versos de natura que hi ha al llibre ‘Versos, versets i versots’ són noves versions d’espècies ja publicades als dotze volums i aquí només hi ha els versos.
—Dediqueu un recull de versets al parc Güell. Què té d’especial?
—Fa més de vint anys que cada dia hi vaig a fer esport, a caminar a marxa lleugera. El parc Güell és un bon pulmó per a Barcelona, on hi batega l’esperit d’aquell geni que es deia Antoni Gaudí. Llàstima que estigui tan ple de turistes, de top manta (que em sembla que ara en diuen ‘manters’) i de músics sorollosos. T’asseguro que per mi és vital anar-hi cada dia i tot sovint escric coses que hi veig, com la florida de l’arç, de les glicines, de les grogues bignònies o, ara mateix, de les figues de moro dels nopals, que són ben rogenques, o de l’arribada tardorenca de la cotxa fumada i del pit-roig que no trigarà pas gaire. Escric d’això i també d’altres coses.
—Al llibre hi trobem els decasíl·labs ‘La Lloll’. D’on surten?
—Els vaig escriure per a l’espectacle ‘El xou de la Lloll. 25 anys’, dels quals n’estic especialment content. La Lloll Bertran els deia al final de l’espectacle i eren prou ben rebuts pel públic.
—Heu dedicat un poema a la Patum, al qual també li heu posat música. Em sembla que aquests versos tenen una història…
—Cada any a Berga, una setmana abans de la Patum, es fa un concert dirigit pel mestre Sergi Cuenca –un gran músic que és també director dels músics que toquen a la Patum, a més de ser director de grans musicals que es fan a Madrid, on actualment dirigeix ‘El rey León’–. Ja feia temps que els organitzadors intentaven que la Lloll participés en aquest concert i l’any que es va veure que la Lloll tindria la temporada lliure vam posar fil a l’agulla: uns bergadans van escriure i musicar dos contes que ella va interpretar parlant, cantant i transformant-se, amb la banda del Memorial Ricard Cuadra. Jo vaig escriure el poema ‘La Patum’, en Sergi Cuenca el va musicar, i al concert jo el vaig llegir i la Lloll el va cantar amb la banda dirigida per en Cuenca. Aquest concert es va fer tres vegades: la preestrena al CAT de Barcelona el dia 23 de maig de 2013; l’estrena a Berga dos dies després; i, degut a l’èxit, es va repetir a Berga el 8 de setembre. La partitura és inclosa al llibre, i a la presentació, la Lloll la cantarà acompanyada al teclat per Sergi Cuenca. Ja ho espero!
—Finalment, tanqueu el llibre amb l’epíleg ‘Set haikús santjoanencs’, amb un subtítol: ‘Solstici de Càncer’.
—El maig passat, després d’una úlcera sagnant, em van diagnosticar un càncer d’estómac, un linfoma, i el 2 de juny (el dia de la dimissió del Borbó ‘mataelefants’, entre altres coses més lletges) van començar les sessions de quimioteràpia. Ara sóc a la cinquena, me’n queda una i el metge que em porta, el doctor Josep M. Martí Tutusaus, després d’un control que es va fer a la tercera sessió, va enviar un WhatsApp a mitjan agost que deia: ‘Ni rastre del linfoma’. No vull cantar més victòria del compte, però estic content perquè representa que anem per bon camí. Arran d’això del linfoma, pels volts de Sant Joan vaig escriure aquests haikús i va passar una cosa curiosa: el dia del Solstici d’Estiu anàvem amb la Lloll en cotxe cap a Igualada i en passar per sota de Montserrat alguna força misteriosa –potser l’esperit de la muntanya, potser el del Solstici, potser tots dos, segurament només el meu cervell– em va empènyer a musicar-los i en aquell mateix moment vaig començar a cantar en veu alta els haikús. Al cap d’un parell de dies els passava a l’Isaac Fonoll, el meu músic de capçalera. Vam veure que la cosa rutllava i els estrenaré com a cançó, acompanyat per l’Isaac, a la presentació de la Casa del Llibre. Cal dir que a la presentació també m’hi acompanyarà musicalment la violoncel·lista Gemma Ferré. I, deixa-m’ho dir, hi parlarà tota una eminència: en Pere Cardús, jove escriptor, periodista i amic que els lectors de VilaWeb coneixen prou bé.
