13.09.2014 - 06:00
Ara que commemorem el Tricentenari dels fets del 1714 convé recordar que en plena guerra de Successió Francesc Amat i Planella va adquirir la finca de Ca les Monges, una antiga masia situada a la Coma Clara que fins llavors havia acollit una petita comunitat religiosa i que el nou propietari es va afanyar a reformar per convertir-la en una finca consagrada al gaudi dels sentits, d’acord amb el gust aristòcrata de l’època. Francesc Amat era noble: senyor de Sant Miquel de Castellar, a la Segarra. El 1706, el rei Carles III va distingir-lo amb el títol de comte pels seus serveis a la causa austriacista en el plet dinàstic que confrontava aleshores els partidaris de l’arxiduc i els de Felip de Borbó.
Entre les obres fetes a la masia hi havia el pavelló de la Font de la Salut: un brollador d’aigua de mina que alguns creuen que ve del Montseny. L’indret es va fer popular pels berenars i balls que s’hi feien. Aquests plaers –a més de divertiments i afeccions del comte, com els toros i la cacera– van quedar immortalitzats en els plafons ceràmics que decoraven el templet:es tracta d’una edificació aïllada situada a la part posterior de la masia que s’obre en forma de porxo i és coberta amb una volta de creueria, a la clau de la qual hi ha esculpit l’escut del llinatge dels Castellbell, que van succeir els Amat en la possessió de la casa.
La deu pròpiament és al peu de la paret frontal, en posició central. Al damunt hi ha un petit conjunt de trenta rajols que representa la Mare de Déu de la Salut, amb el nen a coll i els símbols del Sol, la Lluna i la Santíssima Trinitat. Als flancs hi ha dues composicions més de mida mitjana: Els grassos i Els prims, farcides de personatges grotescs i d’un seguit de detalls que magnifiquen encara més les diferències entre totes dues, com ara el costellam dels quissos, el paisatge en ruïnes i la verdura i el bacallà com a úniques viandes que adornen el plafó dels prims. Per alguns, els obesos representen les èpoques d’abundància, i els denerits, els moments de vaques magres. Tanmateix, sembla més versemblant que es tracti d’un retrat de les desigualtats socials de l’època i que calgui fer-ne una lectura simultània, com es desprèn de la presència d’un intrús famèlic en l’escena dels grassos. Es tracta d’un captaire, un músic que és foragitat del quadre a garrotades pel seu atreviment: som a l’Antic Règim i la societat s’estructura en estaments. Hi impera l’anomenada ‘cascada del menyspreu’: cada grup social s’identifica amb el superior i mira d’allunyar-se al màxim de l’inferior. El personatge en qüestió duu un sac de gemecs a l’esquena, qui sap si amb finalitat irònica per allò de ‘qui gemega ja ha rebut’.
Dos plafons coronaven les parets laterals: ‘La xocolatada’ i ‘La cursa de braus’, composts de dues-centes peces cadascun. Tots dos es conserven avui perfectament restaurats al magatzem del Museu del Disseny de Barcelona, que obrirà la porta a la plaça de les Glòries Catalanes el 13 de desembre vinent. Hi han arribat procedents de l’antic Museu de la Ceràmica de Pedralbes, on han passat el darrer segle des que van ésser arrencats pel marquès de Castellbell el 1888 per exhibir-los en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona. N’hem parlat amb la seva conservadora, María Antonia Casanovas, que no en té cap dubte: ‘Són les peces estrella de les nostres col·leccions.’
Es podria tractar d’una antinòmia: la novetat i el Nou Món –en majúscules– davant per davant de la tradició i el vell món. També hi ha qui els ha contraposats volent veure-hi una al·legoria del geni natural de cada nació: ‘La xocolatada’ encarnaria Catalunya i el gust pel refinament (la moda, la música i els productes exòtics), i ‘La cursa de braus’, Espanya. Casanovas ho desmenteix. Certament, el quadre recrea una escena taurina ambientada a la plaça Major de Madrid, però l’especialista hi veu una altra intencionalitat política: Francesc Amat el devia encarregar com a acte d’afirmació austriacista. Sabia que a Felip V, arribat el 1700 directament de Versalles, no li plaïa gens l’espectacle taurí, que fins i tot va prohibir als seus cortesans el 1723.
Les dues obres són còpies ceràmiques de gravats o pintures anteriors, imatges de format reduït que circulaven de mà en mà per Europa i que els nobles feien reproduir per satisfer els desigs d’ostentació. Hi detectem l’anacronisme per la vestimenta ‘demodé’ dels personatges –la roba pertany al darrer quart del segle XVII i no pas al principi del XVIII– i per un detall ineludible: al centre de ‘La cursa de braus’ apareix representat un edifici, l’anomenada ‘Casa de la Panadería’, que va desaparèixer en un incendi el 1672.
Segons la historiadora Roser Parcerisas, Francesc Amat va comprar la casa d’Alella el desembre del 1709. Devia anar per feina perquè el conjunt ceràmic de la Font de la Salut es va fer tot seguit, segons que consta en dos plafonets on figura la data: <añy> <1710>. En opinió de l’especialista Sílvia Canalda, el treball va ser fet a l’antic obrador de Llorenç i Pau Passoles, una nissaga d’escudellers de Barcelona que a les acaballes del XVII va traspassar el negoci –i els estergits o plantilles per fer els treballs– a Antoni Biscompte, que en podria haver estat l’autor. Això explicaria la presència a la Font de la Salut de sanefes i motius ornamentals propis dels Passoles en un moment en què ja eren morts i havien traspassat l’activitat.
‘La xocolatada’ com a font de documentació històrica
De tots els plafons, el de ‘La xocolatada’ n’és el més cèlebre. Reprodueix una festa galant i és un magnífic compendi dels gusts i costums de l’alta societat de l’època –l’àpat, la conversa, la passejada, el joc i la música–, i per això ha estat profusament reproduït per il·lustrar tota mena de llibres i articles d’història i sobre les arts decoratives. Bo i tractar-se d’una composició plana, les escenes són ordenades en tres plans de baix cap a dalt per dotar-la d’una certa perspectiva: la majoria són de festeig, tret de les quatre del davant, disposades en paral·lel. Plegades formen un conjunt harmònic, però també admeten lectures i anàlisis individualitzades; constitueixen una font d’informació valuosíssima per a tota mena d’estudis i, de fet, se n’han escrit sobre els instruments musicals, la roba i fins i tot els coberts!
L’ambientació té reminiscències italianes: ‘Més que no pas un jardí, recorda les terrasses genoveses; la “terza natura” domesticada’, amb les glorietes i el sortidor d’estil rococó rematat per l’estàtua de Cupido, l’angelet que simbolitza l’amor i l’aigua, la fertilitat. Però la resta de cànons són típicament afrancesats, començant pels tarongers que guarneixen els balustres, a l’estil del ‘orangerie’, i acabant per la indumentària o la manera de parar la taula, a la francesa: amb les plates servides a taula. ‘Les dames irrompen en l’esfera social i ho fan portant encara gipó i la còfia a la Fontanges’, a més del ventall. Els cavallers, al seu torn, vesteixen camisa amb corbata nuada, armilla llarga, casaca de llana o de seda, calces ajustades, mitges brodades, sabates amb taló, perruca i xamberg amb plomes. Les classes subalternes imiten el patró. Hi veiem dos esclaus negres transportant una dona en palanquí, un grup de músics i una colla de lacais fent de cambrers o copers, servint el vi fred. Només un dels personatges, misteriós, sol i en segon terme, vesteix a l’espanyola, amb capa i tricorni foscs.
L’escena central descriu el procés d’elaboració de la xocolata. Es consumia desfeta, barrejada amb aigua beneïda per purificar-la, perquè la matèria primera procedia d’Amèrica i havia estat recol·lectada per esclaus africans. Hi podem veure les preses a punt per desfer, el fornet portàtil encès i la xocolatera de coure. Segons el protocol, aquesta beguda era oferta a les dames directament pels cavallers, que havien de clavar un genoll a terra com a reverència. Al marge esquerre del plafó hi ha un nombrós grup de comensals asseguts a taula, al mig de la qual identifiquem un altre producte exclusiu: un gall dindi adobat amb clau. I mentre passa tot això, a l’angle dret un combo de músics format per violí, contrabaix, baixó i trompa amenitza la vetllada i convida una rotllana de nobles a dansar un ball rodó.
Marianna Copons i la xarxa d’espionatge
Entre les cases emblemàtiques d’Alella hi ha la casa pairal de Salvador Lleonart, coronel de l’exèrcit català i cap dels serveis secrets contra Felip V, i les Quatre Torres, on s’estava la bella Marianna Copons. Gràcies a l’art de la seducció, l’espia catalana va esbrinar els plans de Le Querchois, el coronel borbònic que li feia la cort, per parar una emboscada als fusellers catalans que havien d’assaltar Mataró. Els autors de la novel·la ‘Lliures o morts’, Jaume Clotet i David de Montserrat, situen l’acció a la Font de la Salut: ‘Des de sempre, les fonts del turó de les Monges eren el lloc preferit pels alellencs per anar a berenar els dies que feia bo. Malgrat que la guerra no era llunyana, molts ciutadans honrats i petitburgesos d’Alella continuaven aquesta tradició, tot i que ara s’hi veien més uniformes que no abans. Un d’aquests homes uniformats, de dragó francès, jeia aquella tarda sobre una manta al costat d’una dama de la zona. Mentre bevia vi dolç i menjava galetes, l’oficial confirmava amb els ulls el que tothom li havia explicat: la dama tenia molts encants, i mostrava una simpatia sincera envers el rei Felip V.’ A més d’ella, també Francesc Lleonart, germà d’en Salvador i capità agregat a la Coronela, i el mateix Francesc Amat treballaven d’enllaç. El nostre personatge fou nomenat correu major del Principat. Com a tal, mantenia contacte per carta amb el cos de miquelets comandat per Ermengol Amill i el 1712 va acompanyar el comte d’Assumar en l’evacuació de les tropes lusitanes que es trobaven al país. Essent Portugal bressol del ‘azulejo’,qui sap si la ceràmica fou mai tema de conversa entre tots dos!
Considerat pels seus enemics un de ‘los principales conjurados‘ contra el rei Borbó, les noves autoritats van anul·lar i cremar el títol nobiliari i li van confiscar tots els béns: cada any, el Reial Segrest ingressava més d’onze mil lliures procedents de l’arrendament i la venda de fruits de les seves propietats. Ell mateix fou obligat a pagar per poder usufructuar la seva casa d’Alella fins el 1723, any de la seva mort. La confiscació es va produir l’1 de novembre de 1713 amb ell absent, compromès en la defensa de Barcelona com a tinent de la milícia urbana. Aleshores a la casa encara es feinejava perquè els filipistes hi van trobar ‘dos forns de fer obra ab una partida de obra, ço és teulas, pedras y demes obras y cals’.
Les rajoles ‘intruses’ i la representació de la guerra
Ho podem pressuposar: en origen, totes les parets de la font eren revestides, de dalt a baix, seguint una distribució formalment simètrica i conceptualment contraposada, o com a mínim dual: grassos/prims i xocolatada/cursa de braus. Seguint aquesta lògica, els panys laterals que avui resten nus també degueren guarnir-se amb dos grans quadres historiats rectangulars de 3 x 2 m. En dóna fe l’existència de vint-i-dues rajoles òrfenes o ‘intruses’, en el llenguatge dels ceramòlegs. Es tracta de peces soltes que en un moment donat foren encabides de manera inconnexa en els plafons de la Mare de Déu de la Salut i dels prims per restituir les originals, prèviament malmeses o arrencades. Són massa poques per imaginar la composició, però suficients per identificar dues temàtiques: la caça i la guerra. Per l’estudiós Albert Telese, ‘la versió d’una batalla és innegable perquè hi ha una rajola on es llegeix ‘…ia enemiga’, cosa que es corrobora per més peces amb ferits o morts a terra i població civil presa del pànic, i molts soldats armats’. També hi ha una vista urbana, farcida d’edificis. Potser Barcelona? Unes altres suggereixen una cacera, com ara la d’un cérvol fugint o la d’un gos en què apareix la paraula ‘conde’, en clara al·lusió a Francesc Amat. I encara en trobem un tercer grup compost per mitja dotzena de rajoles en què apareix un seguici d’homes fent sonar el tabal i instruments de vent (gralla, fiscorn i uns quants tipus de corns i trompeta).
Si, com sembla, el repertori iconogràfic de la Font de la Salut retrata la personalitat i les conviccions ideològiques de Francesc Amat, tampoc fóra estrany que les composicions fossin destruïdes o es malmetessin com a part de l’acció repressora. I no hi ha dubte que els passatges bèl·lics –oimés si hi apareixia el nom i el retrat del comte– eren massa explícits. Quant als ‘prims’, Susana Mir, que és filla de la casa, explica haver sentit el seu avi parlar d’una ‘noia mig boja que va picar tots els rajols perquè deia que no volia passar gana’.
La font, avui
Des del 1994 la font revesteix la consideració de Bé Cultural d’Interès Local. El 2011 el document d’aprovació inicial del nou Pla d’Ordenació Urbanística d’Alella va establir-ne la cessió a l’ajuntament per garantir-ne la conservació, però recentment la Generalitat l’ha desautoritzada en els termes en què s’havia plantejat. Com que es tracta d’un element situat en sòl no urbanitzable, caldrà cercar-hi una altra figura legal a través d’un conveni amb els titulars de la finca, per rebre’n la propietat. Ambdues parts hi estan interessades per evitar la degradació, en paraules de Telese, “d’un dels conjunts cabdals” del nostre patrimoni ceràmic: ‘La datació, en ple conflicte successori, és per si mateixa d’un valor inqüestionable.’
(Aquest article s’ha publicat al número 30 de la revista Papers de Vi).
