Montserrat Abelló, la poeta vitalista

  • La poeta, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, es va morir ahir, a noranta-sis anys

VilaWeb
Montserrat Serra
10.09.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ahir es va morir la poeta i traductora Montserrat Abelló (Tarragona, 1918). L’editor Oriol Izquierdo, que fou qui s’encarregà de l’edició de la seva poesia completa, ‘Al cor de les paraules’, publicada a Proa l’any 2002, la recordava així: ‘Per comprendre Montserrat Abelló no es pot destriar la seva obra de la seva vida. Va començar a publicar l’any 1963, quan ja tenia quaranta-cinc anys, amb una veu feta (que no vol dir que no evolucionés), fàcil de reconèixer. Feia una poesia de dona, pel tema i per la manera de posicionar-se davant el tema.’ 

Continua Izquierdo: ‘Feia una poesia semblant a la que feia Anne Sexton o Sylvia Plath, poetes que anys després va traduir. La Montserrat aleshores no les coneixia i quan les va descobrir es va sorprendre per les similituds. Però allò que era essencial en ella, a diferència de les altres poetes, és que feia una poesia sense agror ni ressentiment, tot i el dolor viscut. Una poesia profundament vitalista, plena d’agraïment, tot i que la vida li fou difícil. I aquesta vitalitat, amb els anys, no va fer més que créixer. L’exponent màxim el trobem en el llibre “Memòria de tu i de mi” (Denes, 2006), un llibre de dol per la mort del marit, però que és un cant a la vida. Defineix molt bé la seva veu poètica i la seva persona.’

Oriol Izquierdo la defineix com una dona que no va callar mai, però que va escoltar sempre. Ben present en els actes poètics, sovint com a espectadora, escoltava amb molt de goig les veus dels poetes joves i n’estava contenta de tenir-los per amics.

Amb la publicació de l’obra completa el 2002, Abelló va ser redescoberta i va començar a obtenir reconeixements, i coincidint amb els seus noranta anys va ser destacada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Nacional de Cultura, el Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana, tots tres l’any 2008. També va ser destacada amb la Creu de Sant Jordi, la Lletra d’Or, el premi Cavall Verd de traducció i el premi Crítica Serra d’Or, entre més.

Amb motiu dels noranta anys, li vam fer una entrevista de trajectòria, de vida: ‘La força que tinc em va néixer durant la guerra’, deia. I també en van sortir dues peces de vídeo: ‘Montserrat Abelló, la força dels 90 anys‘  i ‘Tres llibres en la vida de Montserrat Abelló‘. Aquests documents mostren la seva lucidesa, vitalitat, i modernitat. Poc després li concedien el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, fet que també vam recollir en vídeo. I arran del Premi Nacional de Cultura, Vicent Partal en va escriure l’editorial ‘Gràcies, senyora Abelló‘.

Una vida trasbalsada, però viscuda intensament

Montserrat Abelló vivia al mateix pis del carrer de Calvet des de feia més de quaranta-cinc anys. Poc s’ho podia pensar als anys seixanta, quan s’hi va instal·lar, perquè durant la primera meitat de la seva vida havia canviat de ciutat i de país com si fos nòmada. La seva infantesa fou molt poc convencional: per la feina del pare, enginyer naval, Montserrat Abelló va estar a molts indrets diferents. Quan tenia uns sis anys va fer una estada a Anglaterra que li va permetre d’aprendre bé la llengua anglesa.

Amb l’arribada de la república la família va tornar a Barcelona. Ella va estudiar a l’Institut Tècnic Eulàlia, on va coincidir amb Josep Palau i Fabre, va entrar a la Universitat de Barcelona i després començà a fer classes en un institut.

La guerra la marcà: creure en grans ideals, les causes justes, va ser un revulsiu que la va situar al món. Però la guerra es va perdre i ella va acompanyar el seu pare a l’exili, mentre la mare i els germans es quedaven a Catalunya. De primer es va instal·lar a Londres i va treballar per als qui fugien de la persecució nazi. Després, va anar-se’n a Xile.

L’etapa de Xile, una vintena d’anys, va ser llarga i important. S’hi casà amb Joan Bofill i tingué tres fills, l’últim dels quals amb síndrome de Down. Aquest fet la va trasbalsar i li va fer sentir la necessitat d’escriure poesia, a raig.

Però no va publicar el seu primer llibre, ‘Vida diària’, fins el 1963, quan ja havia tornat a Barcelona i tenia més de quaranta anys. I després en va passar divuit més sense fer cap més llibre. ‘No me’n vaig adonar, perquè no vaig deixar de fer coses.’ El 1981 publica ‘Paraules no dites’. I amb la jubilació comença a publicar regularment: ‘El blat del temps’ (1986), ‘Foc a les mans’ (1990), ‘L’arreu de l’aigua’ (1995), ‘Són màscares que m’emprovo’ (1995), ‘Dins l’esfera del temps’ (1998). El 2002 apareix el volum ‘Al cor de les paraules’, que recull tota la seva obra poètica. I després s’editen ‘Asseguda escrivint = Seated Writing’ (2004) i ‘Memòria de tu i de mi’ (2006).

El seu feminisme i la seva habilitat traductora la porten a traduir, sobretot, Sylvia Plath, Adrienne Rich i l’Anne Sexton. També publica l’antologia ‘Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX’, que és un dels llibres que l’autora considera més importants de tots els que ha escrit.

Tota una vida marcada pel compromís i l’optimisme vital. La cerimònia de comiat serà dissabte, 13 de setembre, al tanatori de les Corts.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any