07.09.2014 - 06:00
‘It’s time’ és una cançó de l’estoniana Merili Varik en suport a la independència de Catalunya. Es tracta d’una versió de l’original en estonià i incorpora frases en català, i en el videoclip Varik apareix amb una estelada gravada a la mà. La seva relació amb Catalunya va començar fa anys, després de descobrir Barcelona per la televisió. Va participar en la Diada del 2012 i aquest Onze de Setembre serà a la V. Quan tenia sis anys, la seva mare la va portar a la Via Bàltica, i diu que estaria molt orgullosa del seu país si Estònia fos el primer a reconèixer una Catalunya independent.
—Quina mena de relació teniu amb Catalunya?
—El meu amor per Catalunya va començar quan tenia nou anys. Era el 1992 quan vaig tenir l’oportunitat de veure els Jocs Olímpics a Barcelona en un televisor en blanc i negre. Això ens van donar un munt d’informació sobre Barcelona i per alguna raó vaig sentir una connexió immediata, de manera que vaig començar a buscar més informació sobre la ciutat. Vaig trobar alguns llibres amb fotografies i em va semblar una ciutat de conte de fades. La cançó ‘Barcelona’ cantada per Montserrat Caballé i Freddy Mercury es va convertir en la meva preferida. I vaig dir a la meva mare: ‘Quan sigui gran seré cantant i aniré a Barcelona’.
Em vaig anar assabentant de la història de Catalunya i la situació amb Espanya, i quan tretze anys més tard vaig fer el meu primer viatge a Barcelona, jo sabia exactament on anava. Va ser molt de temps després d’aquell primer viatge que em vaig retrobar amb Catalunya, i hi vaig trobar inspiració i amor, coses que feia anys que havia perdut.
—Què porta una estoniana a dedicar una cançó a Catalunya?
—Sempre he tingut la sensació que sóc estoniana d’ànima però que el meu cor pertany a Catalunya. Així, durant molts anys, vaig posar la meva ànima en les meves cançons per cantar per Estònia, el país que m’ha donat tant. Ara sento que és moment de cantar des del fons del meu cor per Catalunya, la meva segona llar i un país que també em dóna molt. La música és la meva manera d’agrair i tornar, si més no, una petita part de l’amor i la felicitat que he rebut.
—Quin és el propòsit d’aquesta cançó?
—Quan vaig venir a Catalunya vaig veure com n’estava, d’apassionada, la gent amb el procés d’independència. Això em va fer recordar què sentíem els estonians a començament dels anys 90. I em va semblar que havia de fer alguna cosa per no oblidar d’on vinc i aprofitar totes les oportunitats que tinc per a parar atenció al procés independentista català. Molta gent a Estònia no en sap res, del procés català, perquè les notícies que rebem no en parlen. Molts dels meus amics d’Estònia se sorprenen quan s’assabenten de què passa a Catalunya, i hi donen suport. De manera que amb aquesta cançó vull que els catalans sàpiguen que a Estònia hi ha molta gent que els dóna suport. M’agradaria que el meu govern donés suport al procés d’independència català perquè això mateix demanàvem nosaltres no fa pas tant de temps. Estaria orgullosa d’Estònia si fóssim els primers a reconèixer una Catalunya independent.
—Tenies uns sis anys quan el 1989 la Via Bàltica va unir més d’un milió i mig de persones d’Estònia a Lituània i creuant Letònia, en defensa de la llibertat. T’hi van portar?
—Hi era amb la meva mare, però no en recordo gaire cosa. Ara, no oblidaré quan el 1991 els tancs soviètics van fer l’últim intent d’apoderar-se de la nostra torre de televisió. Estàvem mirant la tele, i les cares de la meva mare i la meva àvia es van tornar pàl·lides i s’hi reflectia la por. Em vaig espantar tant que em vaig posar a plorar. Ningú no hauria de viure amb aquesta mena de por. Però la gent generalment va ser forta, i estava esperançada i unida. Cantàvem per la llibertat, i mica en mica la por es va convertir en felicitat.
—Aquí vam fer la Via Catalana l’any passat. Què els diries, als catalans que ara malden per poder decidir sobre el seu futur i per aconseguir la independència?
—Lamentablement no hi vaig poder participar, però em fa molta il·lusió anar aquesta Diada al tram 55 de la V. També vaig ser a la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 2012. Va ser una sensació molt poderosa i emocional. I això és el que vull dir als catalans: manteniu aquest poder i determinació dins vostre per votar sí-sí el 9 de novembre. Catalunya serà allò que els catalans vulguin i ningú no pot decidir per vosaltres. El futur és ara i no ens podem donar per vençuts. Tot és possible. Ara és el moment.
