Notícies

Diumenge  07.09.2014  06:00

Autor/s: Laura Ruiz i Trullols

Raül Romeva: 'Voldria que Iniciativa es decantés pel sí-sí'

Entrevista a l'ex-eurodiputat d'ICV-EUiA

Men?ame
 

Quan va començar la feina d'eurodiputat, el 2004, es pensava que aconseguiria que el català fos llengua oficial, però aviat ho va veure clar: 'La llengua no era el problema, sinó el símptoma: era una qüestió de submissió d'un país a un altre.' En aquesta entrevista assegura que l'experiència de Brussel·les li ha servit per a refermar-se com a independentista i reconeix que li agradaria que el seu partit també ho fes. Durant deu anys ha estat l'home d'ICV-EUiA a Europa, una feina que ha explicat en un bloc de VilaWeb. A Raül Romeva li agrada deixar constància de les decisions polítiques que pren. Ara, per 'tancar un cicle i començar-ne un de nou' ha escrit 'Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)', on explica el periple de defensar Catalunya des de dins les institucions europees.

Dieu que hi havia col·legues a Brussel·les que no entenien la vostra dèria per la 'carpeta catalana'.
—Hi ha hagut una evolució a Europa, però durant molts anys es percebia com una qüestió, en el millor dels casos, folclòrica, però no política. Si que s'entenia que el cas escocès i basc eren polítics, però Catalunya no. De cop i volta, després de la sentència del Constitucional sobre l'estatut i sobretot arran de la gran manifestació de l'Onze de Setembre del 2012, a moltes capitals, i també a Brussel·les com a capital de la Unió Europea, el cas català es comença a veure diferent. Hi ha hagut un canvi de percepció.

També dieu que companys dels Verds qüestionaven que es pogués ser d'esquerres i independentista.
—Sí, en determinants sectors, hi ha una visió antinacionalista per definició. I es redueixen tots els casos a la mateixa definició. Durant aquests anys, he procurat explicar que molta gent, jo mateix, per exemple, ens considerem independentistes però rebutgem els nacionalismes. No és tan sols una qüestió d'identitat sinó, sobretot, democràtica. Molts companys no ho comparteixen, però des del vessant democràtic no ho poden contestar. En critiquen el vessant essencialista, com també ho faig jo. El nacionalisme jacobí m'incomoda; combatré un nacionalisme català excloent. Per exemple, a Letònia, on han lluitat molt per aconseguir la independència, discriminen una part important de la població, la minoria russa. La clau, per mi, és defensar la singularitat del cas català.

I entenien que treballéssiu amb eurodiputats d'ideologies tan diferents, com Ramon Tremosa?
—Sí, perquè al Parlament Europeu hi ha una cultura de negociar molt estesa. Sí que hi havia una certa perplexitat, en el sentit que no entenien que una cosa com aquesta no és resolgués. Un bon exemple és el tema de la llengua: quan els explicava que jo no podia parlar en la meva llengua al parlament, com que tots ells sí que podien fer-ho, reconeixien que no tenien arguments per oposar-s'hi. 

Vau ser ingenu, al començament, de pensar que, abans de plegar d'eurodiputat, el català s'hauria acceptat com a llengua oficial?
—Sens dubte, precisament perquè era tan evident i tan fàcil, resoldre això! Em fascina l'esforç que han dedicat uns i altres a no fer-ho. Vaig adonar-me que el problema no era la llengua, sinó que era una excusa, un símptoma. El problema de fons era molt greu, era una qüestió de submissió d'un país a un altre.

Un dels episodis que van reforçar el front català a Brussel·les va ser l'amenaça de Vidal-Quadras?
—Probablement. N'hi havia hagut més, però pel càrrec que tenia era inacceptable que un vice-president del parlament parlés en aquest termes. Parlava de segrestar les institucions catalanes!  

I esteu satisfet amb la resposta que vau obtenir?
—No, la resposta del president, Martin Schulz, ens va defraudar. Em consta, però, que la declaració el va incomodar molt, tot i que públicament no va voler desautoritzar-lo. D'una altra banda, Schulz hauria volgut autoritzar el català però es va trobar amb una manca de suport no entre el Partit Popular, sinó a les files dels socialistes!    

Com podem deixar de ser una carpeta incòmoda?
—És fàcil: obrint-la. És com un estudiant que té els apunts a la carpeta però no l'obre. Arriba un moment en què la única solució és posar-se a estudiar i passar l'examen, per poder arxivar els apunts. El problema de la carpeta catalana és que va engruixint-se, cada vegada és més plena, i ningú no en vol parlar. Ara, és un tema europeu que ja toca que es tracti.

Heu viscut les institucions per dins. Confieu que Europa donarà suport a la consulta?
—Tinc poques coses clares, però sí que sé que Europa és un projecte pragmàtic, que s'adapta a la realitat. Davant un problema, hi ha diverses solucions. Fins ara ha funcionat així. Jo continuo creient en la política com a concepte, que serveix per a resoldre problemes. A més, fins ara ningú no ha dit que no puguem votar. Una altra cosa és que hagin interpretat què passaria amb una Catalunya independent. Tothom té la seva opinió.

Què diríeu als independentistes que no volen formar part de la UE si Catalunya és estat?
—Penso que la UE és necessària en aquest moment globalitzat en què moltes qüestions, des de l'ecologia fins a l'economia, transcendeixen la dimensió estatal. No m'agrada l'actual, em decep en molts aspectes, però si la UE no existís s'hauria d'inventar. Com a tal, com a idea i com a projecte, per mi continua essent vàlida. Una altra cosa és que s'executa malament i les majories actuals fins i tot van contra el projecte. M'agradaria que Catalunya contribuís amb veu pròpia a fer que Europa fos la realitat que somiàvem fa pocs anys. El projecte ha de renovar-se.

Hauria canviat la vostra feina a Brussel·les si Catalunya hagués un estat sobirà?
—I tant! M'he dedicat a moltes qüestions que no hauria hagut d'afrontar si Catalunya fos un estat. En gran part, si penso com penso és perquè tinc la necessitat de superar aquesta etapa i entrar en una altra de normalitat institucional. He viscut com els meus col·legues podien fer coses que jo ni em podia imaginar, per manca de competència o directament per prohibició.

Al llibre expliqueu que les grans manifestacions han dut a canvis de percepció a l'estranger. Passarà això mateix amb la V d'enguany?
—Espero que sí. El punt d'inflexió fonamental va ser la manifestació de l'Onze de Setembre de 2012. Mai no he fet tants cafès com l'endemà; molts col·legues volien saber què passava!

Quina ha de ser la posició d'ICV-EUiA d'aquí al 9-N?
—Primer, jo sóc dels qui pensen que hem de votar i que votarem. Iniciativa en aquest moment té un debat obert però a mi m'agradaria, voldria i demanaria que es decantés pel sí-sí. No veig que cap altra opció tingui futur: no hi ha la possibilitat de negociar un estat federal en el marc actual. Ara, respecto totalment qui vulgui votar unes altres opcions.

Com respondrà Iniciativa si hi ha una sentència del TC que prohibeix la consulta?
—No hi ha cap sentència, em nego a aventurar hipòtesis. Els partits ens hem compromès a una cosa i cal que la fem peti qui peti. Per mi seria un frau ciutadà no convocar-la per por d'allò que pugui passar.

I en un moment com l'actual, no us sap greu retirar-vos de la primera línia política?
—No té res a veure amb el procés. Una altra cosa és que jo renunciï a fer res. Jo no em jubilo; confio a fer moltes coses encara! En aquests moments estic molt centrat en l'anàlisi: poder pensar i reflexionar. Tampoc no dic que no a segons què, jo no em deslligo de la política. Una mica per aquesta raó he escrit el llibre que resumeix una part de la feina feta, per tancar un cicle i començar-ne un altre.

I continuareu escrivint ficció?
—Sí, sí. Per mi la ficció ha estat un revelació. Continuaré fent-ne i ara vaig movent una novel·la infantil.

Men?ame