Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  05.09.2014  12:00

Autor/s: Herminia Villena

Fruites i verdures: com incorporar-les a la dieta infantil

L'elaboració i la manera com les presentem pot ajudar a que els nens no rebutgin aquests aliments tan importants perquè tinguin una bona salut

Men?ame
 

La bona o mala nutrició que tinguin els nostres fills influirà, no només en la seva salut actual, sinó en la futura. Una alimentació sana i equilibrada, rica en fruites i verdures, prevé l’obesitat, l’asma, el colesterol alt, les malalties cardiovasculars i el càncer del nen i de l’adult, a més de mantenir-nos joves. Però la seva repercussió encara va més lluny: s’ha demostrat que els hàbits, tant bons com dolents, poden influir en la manera com es manifesten els gens i les modificacions que es produeixin en ells, de manera que també afecten a la descendència. És el que es coneix com epigenètica. D’altra banda, també s’està demostrant en l’actualitat que alguns elements nutritius que es troben als aliments de forma natural no són igual d’efectius pel que fa a prevenció si s’administren per separat, com suplements alimentaris sintètics o extrets de manera artificial. Als meus pacients els dic que els preparats alimentaris que s’anuncien com a suplement són “pinso per humans”. Si anem buscant pollastres de corral, bens que no prenguin pinso i pernil de porcs que s’alimentin de glans, per què li donem aquests preparats al nostre fill?. L’ideal és una alimentació correcta, variada i equilibrada.

En un article anterior ja vam parlar de per què havien de prendre fruita i verdura els nens. Esbossàrem com s’havien de preparar o combinar i vàrem passar de puntetes sobre el problema que preocupa en l’actualitat a pares i pediatres: com fer que els nostres fills se les mengin. Perquè, quan s’inicia l’alimentació complementària, habitualment sol haver un petit rebuig cap a allò que és nou. Però, en general, els nadons s’acostumen a menjar la fruita primer, i després, la verdura amb carn o peix. Per descomptat que pot haver algun infant més reticent que s’obstini a rebutjar una o altra, però són minoria.

Què passa més endavant, que rebutgen la verdura o la fruita?

El que diré a les línies següents és, en gran part, fruit de l’experiència de molts anys com a pediatre i com a mare, i, en una petita part, de l’experiència científica. Per què dic això? Perquè en tot aquest tema hi ha una gran subjectivitat: sovint podem aconsellar milers de tècniques i adduir arguments científics, però el nen segueix entestat a no provar la verdura.

El que passa és que, quan el nen creix i comença a moure’s, canvien les seves prioritats. Jugar i desplaçar-se es fan primordials per a ell, fins el punt que molts nens es fan menjadors dolents entre els 12 i els 24 mesos. Per a ells és més important moure’s que menjar. D’altra banda, comencen a desenvolupar la seva ment, la seva capacitat de triar, d’opinar. Comença l’etapa d’autoafirmació, de les rebequeries, del “aquí estic jo” i “si no es fa el que jo vull, en faig una de grossa”. Els pares i els avis es comencen a angoixar perquè al nen “li pot passar alguna cosa si no menja” i comencen a cedir en petits capricis. La textura de la verdura no sol ajudar i la fruita es dóna en un moment de l’àpat en què el nen està fart d’estar assegut i vol anar-se’n a jugar. L’horari laboral tampoc contribueix a que els pares tinguin temps suficient. La publicitat i els productes preparats ‘que-faciliten-la-vida-i-augmenten-la-qualitat-de-vida’ filen encara més prim.

Però el paper de les fruites i verdures en la dieta infantil és massa important com per cedir a aquestes negatives o reticències. La qüestió, doncs, és com cuinar-les i presentar-les perquè es converteixin en amigues dels nens.

En el cas de les verdures, el més saludable és coure-les al vapor o amb poca aigua i en trossos grans. En aquest sentit, l’olla a pressió i els robots són capaços de cuinar ràpid i amb poca aigua, amb la qual cosa perden poques vitamines i sals minerals. Si s’utilitza el brou, s’aprofiten encara més, tot i que el brou de “dues hores a foc lent”, que pot estar més saborós, no té vitamines ni nutrients, que es destrueixen per la calor. La barreja de moltes verdures és més saborosa i també es poden fer a la planxa o al forn, o es poden ofegar amb una mica d’oli d’oliva. Una textura més forta i colors més atractiuspoden fer que es mengin més a gust. En truita poden prendre verdures que no prendrien bullides, i, afegides als estofats de carn de qualsevol tipus, queden emmascarades amb la salseta i tenen un altre gust, a més que mantenen els avantatges nutricionals.

Moltes verdures es poden menjar crues. Ja vàrem parlar en un altre article del benefici de les amanides per l’aportació de vitamines, sals minerals i fibra, per ser sadollants aportant un mínim de calories. La seva varietat de colors les fa més atractives. Per això, poden ser un bon sopar si es combinen amb proteïnes com ou dur, tonyina, salmó, sardines en oli, formatge o pernil.

En el cas de les fruites, es poden donar en compota, en macedònia, tallades a trossos, o amb iogurt o mató. En el cas dels purés de fruita, es pot allargar l’edat de la seva ingesta, ja que es menja molta més quantitat que quan es prenen les peces senceres. Les melmelades, si no són molt dolces, també són riques en vitamina C i es poden prendre en l’esmorzar amb torrades. Els metges recomanem de vegades la de pruna, per exemple, que és bona per al restrenyiment, però els nens no solen provar-la. Els sucs han de ser naturals, fets a casa, i acabats de fer. No han de tenir sucre afegit i s’han de prendre com a complement de l’esmorzar o berenar, mai en substitució de la fruita.

La presentació també juga un important paper. Parlàvem del trist enciam i proposàvem acompanyar-lo amb altres verdures jugant amb els seus colors, però aquesta situació també és extensible a les fruites i moltes vegades oferim als nens una poma o una taronja solitària al plat. Per què no les pelem i les disposem en grills que poden ser cavalls de carreres cap a la boca? Aquí es pot recórrer a la imaginació, la fantasia i el joc, i deixar que manipulin el menjar, que s’inventin històries amb ella o inventar-les els pares o cuidadors. En això de la fantasia i els colors hi ha infinitat d’idees que es poden trobar a les pàgines que suggereixo més avall. Una de les que més m’ha agradat és la del camp de futbol, que proposa elaborar una amanida variada amb guacamole per sobre, i dibuixar les línies del camp amb formatge cremós blanc abocat amb màniga pastissera. Genial!

Finalment, els dono uns quants consells perquè no defalleixin en l’intent:

- Les verdures i fruites són superaliments però, estan vostès convençuts d’això? Els posaré un exemple: hi ha nens que rebutgen sistemàticament qualsevol xarop i el vomiten, però que es prenen durant deu dies un dolentíssim perquè tenien una pneumònia. El secret: els pares estaven “segurs” que el seu fill se l’havia de prendre i li van transmetre aquesta seguretat.

Els nens haurien de seure a taula amb els pares, almenys a l’hora de sopar. A més, és bo que ajudin a parar la taula i preparar el sopar, s’han d’implicar en això. Els pares han de menjar el mateix que els nens i això pot ser una bona oportunitat de canviar els propis hàbits, oi? Perquè, com pretenem que mengin verdura si nosaltres no la tastem? L’ambient a l’hora de dinar hauria de ser alegre, enaltint les qualitats del menjar. Si els nens senten moltes vegades “què bo que està”, segur que l’acabaran tastant.

- El menjar no hauria de constituir un martiri per al nen. Si el nen se sent forçat a menjar o és rebutjat, és possible que creï aversió a aquest sabor o olor. Jo els dic als pares que els únics que es moren de gana són els que no tenen per menjar. Si un nen rebutja un aliment, no passa res perquè no mengi. No se li ha d’oferir una altra cosa: ha d’aprendre que, a l’hora de menjar, tots mengen el que hi ha i que no es fan diversos menjars. Per la mateixa raó, tampoc li preguntarem que vol per menjar si no ho preguntem a la resta de la família. Si es té el costum, alguna vegada triarà ell, però, quan no ho faci, sabrà que també ha de menjar el que als altres els ha vingut de gust. Per a això, hem de ser perseverants i seguir oferint els diferents aliments fins que es vagi acostumant. No se l’ha de premiar o castigar amb el menjar i tampoc se l’ha de castigar si no menja. La paciència, l’afecte i la seguretat són la clau. Simplement ha de tenir clar, sense drames, que, si no menja el que hi ha, no menja.

- També cal tenir en compte que la gana varia segons cada individu. Les racions d’un nen són molt més petites que les de l’adult, pel que, quan ha menjat el que vol, no se l’ha d’instar a continuar. D’altra banda, no ens estranyem que mengi poc si ha estat picant entre àpats, un hàbit bastant freqüent.

- Cal evitar que vegi la televisió o jugui mentre menja. En canvi, sí que pot manipular i jugar amb el menjar, encara que aquest joc ha d’anar canalitzat a que mengi. Si aquest joc va unit a un conte o explicació sobre el que menja pot ser divertit i fins i tot interessant, especialment si el nen és una mica més gran ja.

Per acabar, cal no oblidar que en aquest tema, com en tots aquells que abasta l’educació dels nens, hem de ser persuasius i pacients. No podem confiar que ja el faran menjar a l’escola: l’educació en uns bons hàbits és obligació nostra, dels pares, i no podem delegar en altres aquesta responsabilitat que pot arribar a determinar la salut present i futura dels nostres fills.

Pàgines interessants i útils:

Men?ame