03.09.2014 - 06:00
Al protagonista de ‘Temps’, l’última obra de teatre de Quim Masferrer, li acaben de dir que li queda una hora i mitja de vida. A partir d’aquesta notícia, l’actor disposa de noranta minuts de la més absoluta llibertat per fer i dir tot allò que vulgui. L’humor constant envolta la tragicomèdia, que es podrà veure del 3 al 21 de setembre a la sala Barts de Barcelona. En aquesta entrevista, Masferrer explica que l’actitud del protagonista té una similitud amb l’actitud que els catalans haurien d’adoptar aquesta tardor. ‘A mi no em serveix que ens diguin que no podem fer alguna cosa perquè hi ha una llei que no ho permet’, diu. L’actor també parla del programa ‘El foraster’, que diu que li ha servit per a corroborar que tenim un país extraordinari. A més, confessa que li agradaria anar més enllà del Principat: ‘Amb “El foraster” m’encantaria poder fer Països Catalans.’
—Recomanaríeu a tothom de reflexionar sobre què fer durant els últims noranta minuts de vida?
—Jo tenia ganes de fer-me aquesta pregunta, de què faria si em quedessin noranta minuts de vida. Això sí, és una pregunta que no espero mai haver de respondre a títol personal; en canvi, el teatre m’ho permet. I el teatre és jugar, que és una cosa fascinant. Aleshores, aquí, amb en Ramon Fontserè, com dos nens, hem jugat a veure què li passaria a una persona que li diuen que li queden noranta minuts de vida. I la recomanació ens l’hem feta a nosaltres mateixos. I sí que em consta que la gent se la fa. Hi ha molta gent que després de la funció es fa aquesta pregunta. És un a més a més, una conseqüència d’allò que acaben de veure.
—En Quim Masferrer, què faria si li quedessin noranta minuts de vida?
—No ho sé, què faria. No us ho agafeu com si m’espolsés les mosques. Ho dic de veritat, perquè quan planejava l’espectacle i tenia aquesta idea, ho vaig comentar amb els de casa. I quan jo preguntava ‘què faríeu si us quedessin noranta minuts de vida?’, tothom, qui més qui menys, anava a petar cap a una certa frivolitat. ‘Home, farem una festa’ o ‘pujarem al balcó de la Generalitat i proclamarem la independència’ o ‘farem sexe’. Segur que si et diuen que et queden noranta minuts de vida, et respondrà el membre per fer sexe? I llavors dic ‘pregunta-t’ho de veritat, a veure què passaria’. I a mi em va passar pel cap aquesta cosa d’un cert menfotisme. Jo abans de marxar vull dir unes quantes coses a algú, que les tinc guardades. I aquests polítics que ens robat durant tant de temps, jo els vull dir alguna cosa. O aquests grans ‘holdings’ i aquestes grans empreses, que ens han pres el pèl amb pujades de la llum i privatitzacions i assessors de grans empreses que resulta que han estat col·locats per partits polítics… tota aquesta indignació vull dir-la. Però també segur que tindria molta por, segur que ploraria, segur que entraria en contradiccions. No sóc creient, però potser demanaria ajuda a Déu. No ho sé. Llavors, ho he agafat tot cap aquí. Tot, amb una pàtina d’humor constant de comèdia, però amb una dosi important de tragèdia. Per tant, tragicomèdia.
—Hi ha gent gran que espera veure la independència de Catalunya abans de morir-se. Us n’heu trobat, fent ‘El foraster’?
—Sí que me n’he trobat. A més, vaig tenir l’experiència de presentar el darrer acte públic del gran Heribert Barrera i ell em va deixar anar el ‘tenim pressa’. I l’Heribert ja ha marxat. Amb en Moisès Broggi vam parlar de la independència de Catalunya i ja ha marxat. I, com ell, tants altres patriotes que ens han deixat. Però un cas que em va arribar molt va ser a la Via Catalana de l’any passat. Jo enregistrava ‘El forester’ i anava cap als Montsells i veia que no arribava al tram on jo havia de ser i em vaig parar a Torredembarra. Sense ser-hi inscrit, vaig fer la Via i al costat tenia un senyor de noranta anys, el senyor Vicenç, que espero que estigui molt bé. Ell em va dir que mai no s’hauria imaginat fent una Via Catalana amb tantíssima gent travessant el país. Ho deia amb emoció. ‘No pot ser que siguem tants, no pot ser que ho tinguem tant a tocar’, deia. I em va dir això, que ell només demanava una cosa, que fos ràpid i que ell, que tenia noranta anys, ho pogués veure. Quan et diuen això, ostres… Cada vegada que es mor algú que ha lluitat tant per la llibertat d’aquest país, és dur. Però jo tinc el pressentiment que ho veuran des d’algun lloc.
—Aquesta tardor, els catalans hem d’adoptar una actitud similar al protagonista de ‘Temps’?
—Hi ha algun moment que les coses que fa, que es poden sancionar, li són igual. Li és igual si diu alguna cosa i hi ha algun espectador que s’ofèn i diu que li posarà una querella. Li és igual perquè se’n va. Hi ha com una mena de desobediència a una realitat d’aquest personatge. I jo crec que, com a país, és a les nostres mans i tenim la potestat de desobeir. Els ciutadans no són al servei d’unes lleis, les lleis són al servei dels ciutadans. A mi no em serveix que ens diguin que no podem fer alguna cosa perquè hi ha una llei que no ho permet. Canviem la llei! I des d’una manera tan al·lucinant, festiva, democràtica, que volem aconseguir la llibertat d’aquest país, si cal hem de desobeir aquestes lleis perquè si són així són injustes. I si són injustes, les hem de canviar, com s’ha fet sempre en el curs de la història.
—Què n’heu après, d’aquesta gent dels pobles catalans, amb ‘El foraster’?
—Amb ‘El foraster’ m’ha passat que he corroborat coses que ja sabia. És a dir, que tenim un país extraordinari ja ho sabia. Que és un país tan diferent, tan divers, que no tenen res a veure les terres de l’Ebre amb l’Empordà, paisatgísticament, per la manera de ser de la gent, el dialecte, el caràcter… Al sud són més oberts, al Pirineu són més tancats, a la Catalunya interior són més no-se-què. Això són coses que ja saps i que amb ‘El foraster’ dius ‘ostres, les he viscut’. He viscut el caràcter de la gent dels diferents racons del nostre país i aquesta cosa extraordinària que, de veritat, és collonuda: el nostre país és molt petit, però al matí pots banyar-te a la platja i al cap de dues hores pots tocar neu. Al matí pots trobar-te amb un vent de tramuntana, que va a cent quilòmetres per hora a l’Empordà, i te’n pots anar a la llum del Delta de l’Ebre en tres horetes. És a dir, això ja ho sabia, però amb ‘El foraster’ ho he pogut palpar molt més. I, sobretot, la gent. Tenim un país amb una gent extraordinària, és farcit de bona gent. Que els qui són bona gent són molts més que no els qui són mala gent, ja ho sabia, però amb ‘El foraster’ ho he corroborat molt més.
—‘El foraster’ té ganes d’anar pels altres territoris del país, a més del Principat?
—M’encantaria poder fer el foraster als Països Catalans i poder anar a les Illes. Hi ha molta gent de les Illes que m’ha dit d’anar a fer-hi un ‘Foraster’, també gent de Catalunya Nord. M’agradaria anar a Ceret o a Cotlliure o a Silla o a Oliva, del País Valencià. I m’agradaria poder fer Franja, sí: m’encantaria poder fer Països Catalans amb ‘El foraster’.
