Toni Cucarella: ‘L’agressivitat espanyola jugarà encara més brut a la resta dels Països Catalans’

  • Els blocs de +VilaWeb han arribat al juny als 10 anys de vida i entrevistem cada dia un subscriptor de la plataforma que té bloc obert

VilaWeb
Núria Ventura
27.08.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Toni Cucarella (Xàtiva, 1959) és escriptor i autor del bloc Cucarella des de fa prop de deu anys. L’espai, l’ha utilitzat, en bona part, per a reivindicar la llengua i la unitat dels Països Catalans, una tasca de la qual està cansat. ‘Crec que eixa batalla l’he perduda’, confessa. Cucarella és molt crític amb la funció de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i culpa la institució de la separació entre el català i el valencià. ‘L’acadèmia ens condemna al reducte folclòric’, explica. Creu en els Països Catalans com un projecte de llibertat i democràcia plena i pensa que, si Catalunya s’independitza, l’estat espanyol serà més dur amb la resta de territoris catalans.

Últimament heu recollit una part dels vostres apuntaments que parlen de llengua en un sol document que teniu al bloc.

—Lorigen del bloc és la preocupació per la llengua al País Valencià i als Països Catalans. En aquell moment, intentava crear debat sobre el que feien amb lAcadèmia Valenciana de la Llengua i sobre lactitud que hi havia des del Principat respecte del català, en aquest cas lInstitut dEstudis Catalans, que mirava un poc per damunt del muscle el que passava al País Valencià. Jo pensava que els debats havien de ser al carrer, que la gent havia d‘opinar, per això vaig decidir dobrir el bloc. Hi volia parlar, entre més qüestions, del tema de la llengua, que ha estat recurrent al llarg dels nou anys que fa que el porte. Ha estat gairebé una obsessió. I si el bloc ara es troba un poc en hores baixes és perquè crec que eixa batalla lhe perduda. Veig que lAcadèmia Valenciana de la Llengua ja és acceptada per tothom com una institució més, sense pensar en les conseqüències que ha tingut i que jo, durant eixos anys, he anat explicant.

Quin és el paper de lAcadèmia Valenciana de la Llengua?

—No hem doblidar que lAcadèmia Valenciana de la Llengua formava part duna estratègia de pacte que es deia pau lingüística, en la qual, en teoria, es pactava que el PP assumís una sèrie de condicions per a deixar de ser bel·ligerant amb la llengua i la cultura dels valencians. Però el PP ha continuat bombardant les nostres posicions, igual que fa deu anys o quinze, i ens hem quedat amb lAcadèmia, que representa la fragmentació del català. Jurídicament, el català i el valencià són llengües diferents, fet que ha donat peu a les dobles versions. I tothom sescandalitza amb aquestes dobles versions, però això té un origen: lAcadèmica Valenciana de la Llengua es va crear amb una llei que té el mateix rang que la que dóna lautoritat lingüística a lInstitut dEstudis Catalans, amb la qual cosa aquest últim perd autoritat.

Són coses com aquestes les que han causat una desconnexió entre la producció literària al Principat i al País Valencià?

—Hi ha una desconnexió molt gran, però això té més a veure amb una qüestió política. Si vols construir un mercat cultural, has de fonamentar-lo. La unitat de la llengua es basa principalment en la consciència dels parlants daquesta llengua, que han de ser conscients que formen part duna mateixa comunitat cultural lingüística. Si som conscients daixò, el que fem és consumir els productes culturals i fer-los rendibles. Això és fonamental. Ara patim pel que no hem fet, per allò que no hem construït.

Com shauria de construir?

—Jo recorde que, quan estava a Esquerra Republicana –afortunadament ja no hi estic–, vaig tenir una entrevista amb Josep Bargalló, que aleshores era conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i li vaig comentar que possiblement una de les coses que caldria és que hi hagués una distribuïdora de productes culturals en català. El mercat es fixa molt en el que es ven a les grans ciutats, però resulta que el català on té consumidors culturals és a les petites i mitjanes poblacions. Jo plantejava una distribuïdora dels Països Catalans de capital públic. Lògicament, no em va fer ni cas. Ara trobem que a la majoria de llibreries del País Valencià no hi arriben totes les editorials noves que són un signe de normalitat de la llengua catalana. I a les Illes passa el mateix. No hi ha distribuïdors.

Internet no hi ajuda?

—Pal·lia un poc el mal, però no resol res. També hem de ser visibles als quioscs i a les llibreries.

Heu dit de vegades que des del Principat de Catalunya no sés gaire partidari dels Països Catalans.

—Ni des del Principat ni des denlloc. El Principat no ha de ser locomotora de res. És una cosa que hem de fer entre tots, ser conscients de com tirem endavant la nostra cultura i la nostra llengua. Mirem el Principat perquè ha estat la part més potent dels Països Catalans i ha tingut unes estructures que han permès diniciar el trajecte. I els valencians també hem tingut moltes manies i hem acabat adoptant solucions com ara lAcadèmia Valenciana de la Llengua, que lluny dajudar-nos ens condemna, com deia Fuster, al reducte folclòric.

Malgrat aquest pessimisme, heu dit que veieu els Països Catalans com un projecte de llibertat i democràcia plena. Ho veieu possible encara?

—Complicat. Hi ha molt poca gent que realment es plantege els Països Catalans. En parlem, però no sabem com organitzar-los. Hi ha partits polítics que intenten posar-hi un poc dordre, però hi ha moltes qüestions a parlar i jo trobe a faltar un full de ruta clar. I tot plegat és molt problemàtic perquè implica pensar en la nació gran, tenint en compte també els rellotges polítics de cada zona. Hem de tenir clar el projecte dels Països Catalans, més enllà del desig de tenir un espai comú, perquè ens hi juguem la llengua i allò que som.

Com afecta el procés català a la resta dels Països Catalans, o al País Valencia en concret?

—Des dací es mira amb interès. Qui puga, que sen vaja. Si Catalunya pot, que trenque les cadenes i que marxe. Això també tindrà conseqüències, lògicament, per a la resta dels Països Catalans. Lagressivitat espanyola jugarà encara més brut als territoris que es quedin. Sembla, realment, que lestat espanyol creu més en els Països Catalans que nosaltres. Ho veu com un perill terrible i sempre actua amb la idea de trencar-los. Qualsevol intent de comunicació i interrelació entre els territoris catalans és atacat per les instàncies espanyoles. Amb el procés català, des de lestat espanyol accentuaran lanticatalanisme. De fet, ja ho fan.

L‘últim llibre que heu escrit, Dones daigua, hòmens de fang’ (2013), parla de la postguerra des de la fantasia. Com ha anat?

—Sempre tinc el mateix problema: els meus llibres no interessen a ningú. En aquest cas, estic content perquè sha arribat a la segona edició, però com a escriptor sempre esperes que les coses que fas transcendeixin. Jo porte quinze anys escrivint i no he aconseguit fer transcendir res del que he escrit. Menduc aquesta sensació. Potser shan venut 1.500 exemplars, però la novel·la no ha tingut gaire ressò, i crec que és una novel·la interessant i digna.

Feu servir la fantasia. Creieu que és lúnica manera que queda de lluitar?

—En la literatura tot hi val. La fantasia és un recurs més. Jo, de fet, he parlat daquella època de diverses maneres. I he fet servir la fantasia, intentant recuperar elements de la nostra pròpia tradició popular i màgica, per a construir història. El tema de la guerra civil espanyola i la postguerra mereix encara moltes novel·les perquè queden moltes històries per contar i, sobretot, perquè lúnica manera que tenim de fer justícia és a través de lart, de la literatura, del cinema… La justícia com cal, aquella que hauria dhaver fet net i posat els culpables on tocava, no ho ha fet.

Teniu previst cap projecte literari més per a continuar fent aquesta justícia?

—De moment no, però a la tardor sortirà, amb leditorial Bromera, una petita antologia de relats, amb alguns que ja havia publicat, alguns que eren a internet i alguns dinèdits. És una manera de recuperar la meua narrativa curta i doferir alguna cosa als lectors joves, perquè de vegades sembla que agafen les novel·les amb dificultat.

Com es pot arribar als joves a través de la literatura?

És complicat. No és tant que els joves puguen llegir, sinó què llegiran després daquesta etapa de lectors forçats. Sóc del parer que els joves que després de letapa daprenentatge continuen llegint són els que creuen en la literatura com una forma doci i de formació intel·lectual i personal. Aquests ja venen triats genèticament. És molt difícil crear lectors a través de lescola. Gairebé em preocupa més que els lectors catalans no tinguen lectures en la seua llengua i que això faça que sen vagen al castellà. He trobat bons lectors que diuen que en castellà hi ha coses més interessants per a llegir.

Sou un usuari actiu a Twitter. Com creieu que les xarxes socials han afectat els blocs?

—El Twitter no pot superar el bloc. Si vols comentar lactualitat, el bloc és molt més interessant. El Twitter et dóna enllaços que es miren ràpidament, però si realment vols explicar el teu punt de vista, amb 140 caràcters no fas res. Però sí que serveix per a fer societat. Jo repiule molt i em solidaritze amb múltiples causes. Ara, al bloc hi pots dir el que penses amb profunditat. Jo sempre hi he opinat, però ara mhe cansat de dir el mateix. He vist que sóc redundant amb les meves obsessions i penso que he dalçar el peu de la màquina.

No creieu que val la pena dinsistir-hi?

—No, en el tema de la llengua hi he intentat insistir durant molt de temps, però crec que ja he perdut la batalla. LAcadèmica Valenciana de la Llengua s‘ha consolidat i naturalitzat i tothom laplaudeix. Jo aquí no hi puc fer res. Només tinc dos camins, o acceptar el que hi ha o bé tancar la paradeta. I ara m‘incline pel segon, ja no en vull saber res. Si la gent vol mediocritat, em sembla molt legítim, però jo també reivindique el dret de no voler estar en eixa majoria i desaparéixer, que crec que també és legítim.

Llegiu ací totes les entrevistes als blocaires de VilaWeb.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes