Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  28.08.2014  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

S'acaba una guerra i en comença una altra

Carta de Joan Sales a Màrius Torres del 28 de gener de 1940 · VilaWeb publica durant el mes d'agost una selecció de cartes bescanviades entre aquests dos intel·lectuals

Men?ame
 

Després d'uns quants mesos exiliats a París, Joan Sales i la seva família han de tornar a marxar. L'esclat de la guerra europea els obliga a un nou exili que els porta a San Pedro de Macorís, a la República Dominicana. Allà esperen un visat --que no arriba-- que els permeti de viatjar als Estats Units. En aquesta carta, Sales explica a Màrius Torres la seva fugida de París, l'observació de la vida occitana a Tolosa i la temptativa infructuosa de crear una unitat de catalans ('estonians', en diuen, en les cartes de l'exili, per evitar la censura) per combatre a la guerra al costat dels aliats.

 

«Fóra llarg de contar com és que hem anat a petar en una illa com aquesta, on evidentment no se’ns havia perdut res. ¡Tot ha estat tan inesperat! La vetlla del 1r de setembre --si no em falla la memòria-- ens dirigíem cap a l’observatori de París amb l’honorable propòsit de contemplar Saturn a través de la gran ullera quan veiérem pels carrers tot de gent excitadíssima; acabava d’arribar de Londres un diari del vespre amb uns grans titulars ‘Imminent peril of war' i se l’arrencaven dels dits tot i que això de llegir diaris anglesos no és gaire el fort dels parisencs. Aquell explicava que els alemanys anaven a envair Polònia i que França i Anglaterra en conseqüència els haurien de declarar la guerra. La notícia caigué a París com una bomba; ningú no s’ho esperava, la consternació era general. Ja no vam anar a l’observatori; tot era tancat, només es parlava de la guerra. L’endemà em vaig posar en relació amb uns compatriotes, tan estonians com jo mateix, per parlar d’organitzar una unitat que amb el nom i sota la bandera del nostre país pogués combatre al costat dels Aliats. No hi hagué manera; el govern de París ens comminava a sentar plaça, simplement, a la legió.

[...]

Poc després la policia em va fer saber que si abans de tres dies no m’havia enrolat a la legió quedava expulsat de París. Suposo que em coneixeu prou per saber que no tinc ànima de mercenari; ens calgué improvisar precipitadament un viatge a Tolosa, on l’ajuntament, més o menys occitanista, ens era favorable. Hi havia encara un altre motiu per acollir-nos de nou al Midi i és que era el temps de les veremes; vaig deixar les dues Nuris a Tolosa, a la caserna vella i desafectada dels bombers que el municipi havia posat a la nostra disposició --la dels estonians--, per anar-me’n a fer-les en un poble. Tothom hi parlava occità, des del darrer jornaler fins al primer propietari, el baró François de Godon, que continua vivint en el seu castell i ocupant-se personalment de les collites; és a les seves vinyes que treballàvem traginant les portadores i m’hi podia entendre divinament parlant cada u la seva llengua. Em va estendre un certificat, que penso conservar tota la vida, donant fe que en això de carretejar portadores plenes de raïm jo havia demostrat 'beaucoup d’intelligence'.

[...]

Però les veremes es van acabar i a Tolosa, per més que les autoritats municipals fossin comprensives, no ho eren pas les altres i més que res el que em resultava inaguantable eren les males mirades de la població civil, sobretot de les dones: al país no quedava cap home en edat militar i no era pas qüestió de penjar-me un rètol que digués 'étranger'. Mentrestant sabíem que havien acabat de fracassar a París totes les temptatives d’organitzar l’única unitat on hauríem pogut enrolar-nos sense repugnància; si no és sota una certa bandera, que coneixeu tan bé com jo, ens havíem fet el ferm propòsit de no combatre mai més de la vida. Que per cert, ja que d’aquesta bandera parlem, és ben curiós que amb banderes passa com amb quadros: allò que distingeix un gran pintor d’un pintamones no són pas els colors, ja que tots dos usen els mateixos, sinó la manera de disposar-los. Amb els mateixos colors es pot fer una obra mestra o una mamarratxada; una bandera com la nostra, que de tan preciosa te la menjaries a petonets, o una altra que als nostres ulls, almenys des de 1936, representa exactament tot el contrari.»
 

[Podeu llegir la carta sencera ací.]

Carta inclosa en el llibre 'Cartes a Màrius Torres' (de l'editorial Club Editor)