Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  26.08.2014  06:00

Autor/s: Núria Ventura

Maria Victòria Secall: 'La vida cultural de Mallorca havia marginat Xesca Ensenyat'

Els blocs de +VilaWeb han arribat al juny als 10 anys de vida i entrevistem cada dia un subscriptor de la plataforma que té bloc obert

Men?ame
 

Maria Victòria Secall és nascuda a Barcelona, però mallorquina d'adopció. És psicòloga i poeta, autora d'una obra reflexiva i profunda. Fa una poesia vital, que commou, i és la seva forma de lluita. 'La poesia té la capacitat de condensar bellesa fins i tot a partir de les coses més doloroses', diu. Secall escriu el bloc El pèndol de petites oscil·lacions, i a partir de la plataforma de VilaWeb ha fet xarxa amb més blocaires i hi ha fet amistat. 'Era com tenir una plaça de la vila on poder parlar tranquil·lament i sentir-se país', explica. En aquesta entrevista, Secall recorda especialment l'escriptora Xesca Ensenyat, que es va morir l'any 2009.

Vau obrir el bloc el setembre del 2006. Què us va fer començar?

—Feia temps que mirava VilaWeb i que tafanejava blocaires; de cop i volta, em va semblar que era un oasi molt important on poder expressar-se lliurement i que era un lloc de molt respecte i de molt de nivell de pensament, de serietat. Em va agradar i em va fer ganes començar a escriure-hi. Era una manera real de fer Països Catalans. Era com tenir una plaça de la vila on poder parlar tranquil·lament i sentir-se país. Crec que aquesta era la finalitat del bloc, que va tenir molt bona rebuda.

Heu fet bones relacions amb blocaires de VilaWeb, oi?

—Per mi els blocs de VilaWeb són un espai molt interessant i hi he fet molt bones amistats, com ara la Maria Folch, la Xesca Ensenyat, la Roser Giner, en Ricard Garcia, en Josep Selva i molts més. Hi va haver un moment d'eclosió dels blocs femenins i de cop en van sortir set o vuit.

I fins i tot heu fet trobades.

—Després d'un dinar virtual que va convocar la Roser Giner, ens vam animar a fer un dinar real. La Xesca i jo els vam dir que havien de venir a Mallorca i així ho van fer. Va ser una trobada de dones que ens reconeixíem a través de la paraula i a través de la feminitat. Va ser un encontre preciós. I ens hem continuat veient. 

Com era la relació amb la Xesca Ensenyat?

—Jo l'havia coneguda de jove a diferents espais culturals i de revolució. Després, vam perdre una mica el contacte. La vaig retrobar a través del bloc, amb els comentaris que ens fèiem. De seguida ens vam reconèixer amb les nostres reflexions i com a amants de la paraula.

Quan la Xesca es va posar més malalta, llavors vaig poder estar a prop seu. No creia que se n'hagués d'anar, però veia que patia. I llavors ja no era una amistat literària, sinó de dona a dona. Després va tenir un problema i va perdre la parla, i vam veure que allò la feia patir perquè era una persona que adorava les paraules, que era un broll de llenguatge. Crec que és una de les millors escriptores que hem tingut, era una dona amb molta potència. En tenia tanta, que de vegades tenies la sensació que es consumia amb la seva passió interna. Ho dic amb molt de respecte, amor i admiració cap a ella. Aleshores, un 14 de maig, es va morir.

Què vau fer llavors?

—El que vam fer va ser intentar mantenir-la viva. El seu fill va recuperar la novel·la que havia escrit per fascicles i, més tard, a les jornades que vam fer per retre-li homenatge, vam poder presentar-la. Tres anys després que morís, amb la Roser Giner, vam dir que havíem de fer alguna cosa. Les jornades van ser precioses i tothom s'hi va entregar. Va venir molta gent de VilaWeb. Haver tingut la Xesca com a persona i com a força literària torrencial és un luxe.

I ara s'ha començat una recuperació de la seva obra, per deixar-la al lloc que li pertoca. La Xesca era molt bona amiga dels seus amics i molt bona enemiga dels seus enemics, per tant, hi havia molta gent que li tenia por literàriament perquè era boníssima, i també perquè era molt mordaç políticament i no callava res. La Xesca era un personatge meravellós, però també molt incòmode, i la vida cultural de Mallorca l'havia marginada molt. La Roser, jo i tota la gent de VilaWeb que vam fer possible les jornades vam contribuir una mica a fer-la surar i a fer-la volar amb el seu hidroavió. Era una gran dona i una gran escriptora.

Què us feia escriure apuntaments al principi?

—En el primer apuntament o en el segon ja vaig rebre comentaris de dos blocaires, amb els quals després hem fet amistat. Van ser en Josep Blesa i la Carme Laura. Em van donar la benvinguda i em van animar. Em van dir que escrivia coses belles. I això és el que a mi m'agrada i m'empeny a escriure: mirar i captar moments i fer moure emocions.

De què creieu que serveix escriure un bloc?

—Per mi ha suposat una llibertat i una experiència molt maca. També m'ha servit per a tenir una disciplina de depurar el que dius i fer-ho serenament, d'intentar que no sigui un glop de sang que t'ha pujat, sinó una mirada amb una implicació, però amb una certa serenor.

Quan vau començar, sabíeu sobre què hi escriuríeu?

—No. Vaig començar dient que allò era el pèndol de petites oscil·lacions. A partir d'aquí, era com fer un dinar sense recepta, mirant les combinacions de les olors i dels sabors. Al començament no tenia categories i a poc a poc en van anar sortint.

La qüestió de la dona sempre hi ha estat present?

—Sí, de fet, vaig començar jo encetant aquest tema de la dona perquè semblava que era una mica tabú. Però la Carme-Laura i la Roser Giner de seguida s'hi van apuntar. El que fem és denunciar els actes de violència masclista i fer-ne una reflexió. No només és expressar el dol per una mort injustificada i fora de tota cultura i món racional, sinó intentar saber què hi havia darrere, què passa, com podem millorar això… Recordo que al començament aquests apuntaments eren força polèmics perquè costava d'afrontar aquest tema. Però jo no vaig desistir de continuar publicant coses en aquest sentit i crec que es va crear un espai de reflexió al voltant de la qüestió.

La poesia és la part més important de la vostra literatura i dels vostres apuntaments.

—A partir de l'any noranta vaig començar a publicar poesia, però sempre n'havia estat lectora. Com a gènere, sempre m'ha fet respecte i m'ha admirat la capacitat de commoure i de condensar bellesa que té, fins i tot a partir de les coses més doloroses. També he anat deixant aquesta petjada poètica al bloc.

Diuen que els vostres poemes inciten la revolució, que alliberen i que donen esperança.

—No sé si inciten la revolució, però sí que hi ha una part de mi que no es vol doblegar per una ideologia o una imposició. És una part que tenim totes les persones, de necessitat de ser lliures per a poder fruir. Potser és una revolta més interior que exterior, en el sentit que no és la indignació del 15-M --que també puc tenir--, però és una indignació que vol que les coses canviïn. Cada vegada més, els poemes que faig van en aquesta direcció. Parlen del tema de la dona, de l'esperança d'un canvi, de no defallir i d'estar juntes en un món millor. A la meva poesia i a la meva vida hi ha un rebuig al militarisme, a les guerres i a les mentides que fabriquen per justificar inversions. També hi ha un rebuig al masclisme com a incapacitat de ser generós i de rebutjar els privilegis adquirits, que crec que encara és molt present. A més, hi ha un desig que el món sigui millor. La naturalesa és preciosa i l'amistat et fa créixer com a ésser humà. Per mi, el camí de la vida és la solidaritat, fer xarxa, ser lliures i no renunciar a ser qui som.

Un dels últims llibres que heu publicat és 'Gramòfon de runes' (2012). Com va sorgir?

—Tenia la necessitat d'establir llaços a la identitat femenina, amb les dones d'avui i amb les que ens han precedit. Vaig fer una mena de viatge oníric i imaginari per entendre el dolor de les dones del món. Des de les primeres dones que van veure que el món era més ample i van córrer per conèixer unes altres terres i uns altres objectius. I també hi ha tot el càstig que aquest somni d'algú diferent ha representat per a les dones, des dels mites d'Eva, que és expulsada del paradís perquè vol saber coses, fins la inquisició i les ablacions de clítoris del món musulmà, de tants de milions de dones que són castrades perquè la seva força i el seu goig fa por. Hi parlo d'aquestes coses, intentant no fer sang i fetge de res perquè el que vull és lloar la dona. Són trenta poemes, però és un sol cant a la dona. També és un cant d'agraïment a les xarxes que hem anat teixint entre nosaltres i que ens han fet anar endavant amb una sèrie de coses que no eren enteses i eren rebutjades, amb ràbia visceral, per les actituds patriarcals. Són coses que eren viscudes com una amenaça i no pas com una oportunitat de millora.

Us han dit que el que escriviu mobilitza?

—Sí, i estic contenta perquè dir totes aquestes coses a través de la poesia per mi és una manera contundent però bella de dir-les. Hi projecto esperança i goig per la vida, i també revolta.

Quan teniu res a dir, què us fa escriure en prosa o en poesia?

—Ni jo mateixa no ho sé. La meva forma d'expressió seria la poesia perquè m'he amarat d'aquest llenguatge. La poesia per mi és un codi lingüístic que té una força que no té un assaig o una narració descriptiva. Tot és fonamental, però el llenguatge que més m'agrada és el poètic. Em suposa fer com un destil·lat i anar deixant el que és essencial. Em permet de dir més coses amb menys paraules i de transmetre més les emocions i les idees. Per mi és un llenguatge molt avançat que permet unes concrecions i unes unions de conceptes i d'emocions que moltes vegades t'arriben des de l'inconscient. I també té aquest punt d'estimació pel llenguatge.

Voleu dir l'estètica del llenguatge?

—Bé, la bellesa. La bellesa que ens ofereix la natura ens fa estimar-la i respectar-la més, i penso que és una eina fonamental de creixement de l'ésser humà i de les emocions. És un antídot del mal i de la foscor; la bellesa, per mi, salva, i no és res superficial. És molt profunda i no es relaciona amb la moda, sinó amb l'ètica. La vida és bellesa. També hi ha molta crueltat, però això també pot ser explicat i escrit des d'una bellesa que fa que arribi més, que no destrueixi. Diria que la bellesa és el respecte per les coses.

Heu treballat amb gent gran i amb infants. Us han inspirat les relacions amb aquestes persones?

—Sense dubte. La meva feina, que ha estat de psicòloga, l'he intentada fer de manera molt artesanal, relacionant-me amb l'altre des d'un punt de consens i de desig de bé i de creixement dels altres. Treballar amb nens et dóna una sensibilitat exquisida perquè has de comprendre moltes coses. M'han ajudat a filar prim amb les emocions i a mantenir viva l'empatia. I amb la gent gran també, en pots aprendre moltes coses.

En podríeu oferir cap exemple?

—Recordo que hi havia un senyor que tenia una sensibilitat exquisida. Tenia cent anys i tenia uns ulls que molta gent de quaranta ja no té. Amb la seva edat, aquest home havia viscut amors, guerres, dols, amputacions personals i de país, i continuava amb una gran finesa d'esperit.

De tots els apuntaments que heu fet, n'hi ha cap al qual tingueu una estimació especial?

—Amb el primer vaig escollir el nom el bloc. El meu fill estudiava física i el pèndol de petites oscil·lacions em va semblar interessant, per això de tenir un centre però a la vegada oscil·lar un poc, mantenir una serenor però permetre's la mobilització.

Llegiu ací totes les entrevistes als blocaires de VilaWeb.

Men?ame