Pep Martorell: ‘Unió no pot esdevenir el partit del sí-no’

El procés d’independència avança i hi ha partits que encara no han resolt completament la seva posició en relació amb la doble pregunta que es votarà el 9 de novembre. A mesura que s’acosti aquesta data, partits com Unió Democràtica (UDC) aniran definint una opció col·lectiva. La formació presidida per Josep Antoni Duran i Lleida serà la primera de fer-ho en un consell nacional al setembre. De les opcions que UDC assumeixi el sí-sí –independència– i del paper que hi farà Duran, n’hem parlat amb Pep Martorell, director general de Recerca de la Generalitat i membre del comitè de govern del partit. Independentista convençut, Martorell exposa les raons per les quals considera que Unió no pot esdevenir el partit del sí-no i creu que la gran majoria de militants optarà pel sí a la independència.

—Independència, sí o no? Què defensareu al debat d‘Unió?
—Defensaré el sí a la independència, per tant, el doble sí a la pregunta proposada per al 9 de novembre. Ho faré per coherència personal amb el que he pensat sempre, jo diria que bàsicament per tres motius ben diferents: un d’identitari, un d’econòmic i un de profundament polític.

—Identitari?
—Des d’un punt de vista identitari, sempre m’he sentit únicament català i europeu. Aquest, crec, és el motiu menys important dels tres i, per sort, sospito que el menys rellevant per a la gran majoria social que empeny cap a la independència. El nostre, no és un projecte només identitari.

—I el motiu econòmic?
—Des d’un punt de vista econòmic, és bastant obvi que una Catalunya independent no és tan sols viable, sinó també desitjable. De fet, és interessant notar que hi ha força documents d’experts internacionals que així ho afirmen, mentre que la tesi contrària és només defensada per acadèmics espanyols.

—Quin és el motiu polític?
—Les dues motivacions anteriors ja hi eren fa temps, però em sembla que soles no haurien bastat per a arribar a una majoria social. El tercer pilar del meu independentisme és essencialment polític, i es reforça profundament amb l’actitud dels tres poders de l’estat espanyol –el legislatiu, l’executiu i el judicial– vers l’estatut aprovat pel nostre parlament i referendat posteriorment pel poble de Catalunya. Crec que també per a molta gent aquest és el punt de no retorn: si ni tan sols això no ens és permès, què més podem esperar de l’estat espanyol?

—El sí a la independència té possibilitat d’imposar-se a Unió? Es fa difícil d’imaginar Duran defensant el sí a la independència el 9-N.
—Deixa’m desenvolupar tres idees al voltant del que planteges. En primer lloc, crec que el sí a la independència és molt majoritari entre la militància del meu partit, però això és només una percepció, i faria trampes si ho afirmés taxativament perquè l’opinió d’un col·lectiu tan sols és coneguda si aquest és explícitament consultat: segurament hauria estat desitjable convocar quelcom més que un consell nacional per a una decisió d’aquesta magnitud. Deixa’m, però, dir-ho d’una altra manera: el doble sí a la pregunta del 9-N crec que és un element d’unió dins Unió Democràtica, valgui la redundància.

—Expliqueu-vos…
—Representa tant aquells que optem clarament per la independència com aquells que voldrien, encara una vegada més, explorar allò que el nostre manifest fundacional deia d’una ‘confederació ibèrica lliurement pactada’: només essent primer un estat independent pots mirar d’arribar a confederar-te amb uns altres estats, oi?

—Confederar-se amb Espanya? Amb els estats europeus?
—Vaig un pas més enllà: de fet, crec que la línia que separa la total independència d’una confederació –ibèrica?– no es pot ni tan sols dibuixar amb claredat. Et dic un exemple de la meva actual tasca al govern, la política científica: fa temps que defenso que, un cop siguem independents, tindrà tota la lògica del món pactar amb Espanya –i possiblement també amb Portugal– una política conjunta d’infrastructures científiques d’aquelles que anomenem ‘singulars’. Per entendre’ns: què farem amb el Sincrotró Alba? Ni és un actiu que es pugui dividir entre les parts ni tindria gens de sentit que Espanya en construís un de nou: seria, com passa amb tantes altres instal·lacions científiques del món, una infrastructura copropietat de dos estats o més, amb els acords bilaterals corresponents. No és això quelcom molt pròxim a confederar una política concreta? Sigui com sigui, el que és clar és que, sense ser un estat independent, ni tan sols en podem arribar a parlar.

—Parlàveu de tres idees sobre l‘independentisme a Unió. Heu explicat la primera…
—Sí. En segon lloc, crec que també hi ha un element generacional que cal tenir en compte, especialment en un moment d’incerteses. T’ho poso en primera persona: els meus pares són nascuts al final dels quaranta i principi dels cinquanta. Han viscut el que han viscut, i puc entendre que demanin seguretats, que expressin recances cap a opcions decidides, que el seu sobiranisme sigui, en definitiva, més reflexiu que no pas d’acció. Jo, en canvi, vaig néixer el mateix any que moria Franco: he viscut i crescut en democràcia i he conegut un món en què ja gairebé tot és possible. Sense que això que explico sigui, ni de bon tros, cap regla ni cap excusa, em sembla que la qüestió generacional també és quelcom a tenir en compte en el que demanes.

—I la tercera idea?
—El tercer element: vols dir que importa tant el que decidim els partits, les plataformes, els sindicats? És clar que és important, per tot el que representen aquestes institucions en un sistema democràtic com el nostre. Però, estem segurs que hi ha gaire gent esperant què diuen els partits, concretament sobre aquesta qüestió, per decidir el seu vot? A mi em sembla que no: per sort, el moviment que es produeix és tremendament cívic i popular, de baix a dalt, i de fet aquesta n’és la fortalesa principal.

—Com s’ha d’interpretar la retirada de Duran de la secretaria general de CiU? És un primer pas d’una retirada total?
—Em sembla que ell mateix ja ho ha explicat força vegades, i àmpliament. En aquests casos, en què hi ha implicada tan directament una persona concreta, el millor és no interpretar res i anar directament a la font: per desgràcia, massa gent interpreta interessadament aquest tipus de decisions o opina només a partir de titulars de diaris sense llegir quatre línies seguides del que l’interessat mateix escriu per explicar-ho.

—Duran és conscient de la possibilitat que s’imposi el segon ‘sí’ a Unió?
—Home, em sembla que poques persones deuen conèixer tan bé com ell el partit, i els sentiments i les percepcions de la seva gent.

—Si guanyés el ‘no’ a la segona part de la pregunta, què faríeu els independentistes d’Unió, defensar aquesta opció per al 9-N?
—Veig inversemblant que majoritàriament els membres del meu partit ens decidim per aquesta opció, Unió no pot esdevenir el partit del sí-no. I dit això, reitero el que ja t’he comentat abans: d’una banda, és bo recordar que en una consulta o referèndum voten les persones, i no els partits! D’una altra banda, i coherentment amb això, jo personalment sempre defensaré que la independència política és el millor punt de partida per a resoldre els problemes que tenim com a catalans. El 9-N i sempre que calgui. Si no és que algú em convenç algun dia del contrari, és clar!

—Una de les incògnites del procés és si es farà la consulta o bé caldrà prendre un camí diferent. La consulta s’ha de fer tant sí com no?
—Jo diria que en aquest tema hi ha una línia vermella compartida per una amplíssima majoria de la població: els catalans som subjecte polític i, per tant, tenim dret de votar per decidir el nostre futur. Per tant, votarem.

—Res no ho pot impedir?
—A partir d’aquí, ja no em sento amb prou coneixements jurídics per a dir com s’ha de fer. De fet, crec que ara mateix és bastant més simple: per què no fem confiança al president i als representants polítics dels dos terços del parlament que comparteixen el dret de decidir? Fins ara això ha funcionat, oi? Mantinguem el principi bàsic clar –volem votar– i confiem que sabran mantenir la unitat i fer-ho bé: perquè, segurament, la diferència entre sortir-nos-en o no serà la que hi ha entre ‘fer-ho bé’ i ‘fer-ho’.

—Ara fa un any, en una entrevista en aquest diari, vau dir que Unió feia de ‘cotxe escombra‘ del procés.
—Recordo la metàfora, em va venir al cap recordant llargues travessies a peu que feia ja fa molts anys amb la gent de les Escoles Cristianes de la Salle, sobretot de Barcelona a Montserrat: al final de la llarga fila de pelegrins hi ha havia sempre els que feien de ‘cotxe escombra’. No eren, aparentment, tan entusiastes com els que anaven davant de tot, a bon ritme, cridant i cantant contínuament. Però eren imprescindibles perquè ningú, malgrat la duresa del camí, no ho deixés córrer. T’animaven, t’acompanyaven i feien que arribessis fins al final.

—Encara és aquest el paper d‘Unió?
—Aquest és segurament el paper que li toca de fer –no únicament– i que crec fem impecablement: potser no som al capdavant de totes les mobilitzacions, ni som els que més cridem. Sospito que això és propi de tots els partits democratacristians del món. Però dia rere dia mantenim el compromís amb el procés, recordant, a més, coses que de vegades són un pèl incòmodes: la necessitat de fer-ho bé, d’aprofitar el procés per a reforçar la cohesió social del país, de continuar ben integrats políticament a Europa, etc.

—Duran i Lleida ha dit fa poques setmanes que volia impulsar un projecte de renovació del centre a Catalunya. Pot liderar la renovació qui fa trenta anys que és a primera línia?
—El que és rellevant és que ell també detecti que l’actual sistema de partits s’ha esgotat. Serem creïbles si som capaços de fer un procés de refundació, de baix a dalt i de fora a dins. Retornar a allò essencial del nostre origen: una organització al servei de les persones, d’una comunitat que se sent nació i que vol tenir la protecció de ser estat, per a desenvolupar una societat del benestar on la justícia social sigui l’objectiu comú i la participació ciutadana sigui l’instrument per a assolir-la.

—Qui serà el relleu de Duran? Ramon Espadaler? Antoni Castellà? Algú altre?
—Doncs, segurament, qui es presenti a un congrés del partit amb un bon equip i aconsegueixi convèncer la majoria perquè el voti. Això, dit així, no és cap ‘boutade’: no en tots els partits els canvis de lideratge s’han previst de fer d’aquesta manera… Jo, personalment, hi afegiria, a més, un procés de primàries, tan obert com sigui possible a gent de fora del partit.

—Què creieu que ha de canviar a Unió?
—Com et deia abans, crec que Unió ha de renovar-se. Jo diria que ens hem d’atrevir a refundar-nos sobre dos pilars bàsics: l’aprofundiment en la nostra ideologia socialcristiana i l’aposta clara per la radicalitat democràtica. En el primer aspecte, més ideològic, em sembla que, si parem una mica d’atenció a l’entorn més pròxim, rebrem missatges en una mateixa direcció: val la pena que ens atrevim a fer passos endavant, sobre les bases de la nostra ideologia, en temes com els drets cívics i personals, l’economia social de mercat, la dignitat de la nostra acció política, etc.

—La societat demana canvis als partits i a la política…
—Ens trobem en una situació immillorable per a contribuir a bastir un país sòlid des d’un punt de vista ètic i moral, un país basat en un contracte social de drets i llibertats, però també de compromís amb els deures comunitaris i amb la construcció de la nostra pròpia comunitat. Un tipus de discurs, arrelat a la més que centenària Doctrina Social de l’Església, que em sembla que entronca de ple amb els nous reptes de la societat avui, en què es torna a fer tan visible la pobresa, la desigualtat, les dificultats per a tantes famílies. Diria que cal apujar el volum, i molt, del nostre discurs social, del nostre model de societat.

—Parleu de radicalitat democràtica. En quina direcció?
—Crec que som a punt de proposar un salt endavant molt més agosarat: és a les nostres mans acostar molt més la democràcia als ciutadans i fer-la veritablement participativa. El dret de decidir, que tant reclamem, vol dir també votar més i millor. Quin sentit té que avui dia, amb un simple tràmit telemàtic, pugui canviar el meu metge de capçalera o la marca de cafè que compro, però que de cap manera no pugui opinar sobre els integrants de la llista electoral que em ve de gust votar?

—Regeneració i democràcia participativa?
—Avui no hi ha cap excusa per a no acostar molt més la nostra democràcia a la gent: llistes obertes, processos de primàries, limitació de mandats, eleccions directes i democràcia participativa. I partits oberts, molt més descentralitzats i presents al territori, que permetin de canalitzar el compromís cívic de molta més gent. Si de veritat volem un estat independent a Europa, que neixi de la voluntat i el compromís dels ciutadans de ser millors i de fer un país millor, em sembla que aquestes són algunes aportacions que la gent d’Unió Democràtica podem fer.

—Parleu de justícia social… Hom considera que Unió és un partit conservador de dreta…
—Jo de vegades dic, amb un to de broma, que si ens dediquéssim al màrqueting no ens guanyaríem gaire la vida… Suposo que també és una altra característica dels partits democratacristians de tot arreu, vull pensar que per una certa al·lèrgia a l’ús de la frase fàcil, del concepte ràpid, del joc curt.

—Com es concreta això a la pràctica?
—Si ho posem en pràctica, em sembla que trobem molts casos concrets que ho expliquen. Suposo que no cal recordar que la primera llei de parelles de fet a l’estat espanyol la va impulsar una consellera d’Unió, avui presidenta del parlament, Núria de Gispert. Cap comunitat governada pel PSOE no ho havia fet abans, i prou que hauria pogut.

—Cap exemple més actual?
—Puc posar un altre exemple que conec de ben a prop: la situació econòmica ha causat una important pujada dels preus universitaris, però a la vegada ha permès d’implementar una política de beques redistributives que cap govern de la Generalitat no s’havia atrevit a fer mai. Avui, a Catalunya, un jove paga per accedir a la Universitat en funció de la renda i el patrimoni de la seva unitat familiar. Ha estat una persona d’Unió –en aquest, cas el secretari d’Universitats i Recerca, Antoni Castellà– qui ho ha impulsat, quan ho haguessin pogut fer sense cap dificultat tots els governs anteriors. Els nostres documents parlen de justícia social, com pertoca a un partit socialcristià. I la nostra acció política intenta seguir-ho. Una cosa ben diferent és la nostra capacitat d’explicar-ho públicament, que no sempre és òptima.

—Com s’ha viscut des d’Unió la confessió de Jordi Pujol?
—No sabria expressar-te el sentiment majoritari d’Unió, però personalment ho visc amb dos sentiments contradictoris: d’una banda, emocionalment és un cop fort, per tot el que ha representat el president Pujol durant tants anys; però, d’una altra banda, la nostra tolerància al frau ha de ser nul·la, i per tant ja està bé que totes les pràctiques irregulars surtin a la llum. Dit això, crec que seria un greu error que aquest fet ens fes oblidar el grandíssim servei que Jordi Pujol ha fet a Catalunya durant tantes dècades. El temps posarà a lloc cada cosa, i segurament res no podrà esborrar la gran tasca de construcció del país a la qual ha dedicat la seva vida política.

—Penseu que perjudica el procés d’independència?
—Vull pensar que no. Sobretot pel que deia abans: el procés és tan popular, de baix a dalt, que ni tan sols quelcom relacionat amb el president Pujol crec que afecti l’opinió de la gran majoria de catalans sobre el futur del país. M’ho plantejo en primera persona: si penso en el futur de les meves tres filles, la meva opinió sobre la configuració política del país ha de dependre de la conducta fiscal d’un ex-president? Em sembla obvi que no.

—Per acabar, us proposo un exercici d’imaginació. Quan es proclamarà la independència?
—Em sembla que això, més que un exercici d’imaginació, és un exercici d’endevinació! Els politòlegs sempre expliquen que hi ha uns ‘tempos’ propis d’aquests processos, que es mesuren en anys. A molts ens agradaria que fos demà mateix, és clar! Però, com deia abans, només si ho fem bé ens en sortirem. Per tant, confiem en els nostres dirigents polítics que, de moment i parlant del procés, ens poden oferir un bon full de serveis.