25.08.2014 - 01:02
Un fred colpidor, que s’avançava amb el temps quan la tardor no feia ni un mes que ens envoltava amb la seua presència, tocava a la porta del carrer. També s’hi manifestaven ràfegues de vent que anunciaven dies d’animetes i purgatoris. Encara de nit, la mare vingué, amb la dolçor que l’amarava, a despertar-me. No havia sonat cap despertador, no feia falta, però, ella, com faria cada dia a partir d’aquell moment, de puntelletes, s’acostava al meu dormitori i obria la gruixuda porta que, com totes les d’aquell vell i esgavellat casalot, grinyolava amb rancúnia i enuig per les frontisses seques i rovellades. L’esperava, ja que no havia pegat ull en tota la nit, però em vaig fer l’adormit, i ella ho sabia. A fosques, va seure a la voreta del llit i no em digué res. El somier cruixí i s’enfonsà el matalàs que em féu tombar al seu damunt, moment que vaig aprofitar per pegar la volta i continuar fent-me l’adormit. Silenci. Passats uns minuts i sabedora que estava mig despert em digué amb aquella veu suau, temorosa, perquè no volia, si més no, que l’escoltés ningú:
-Bon dia! Va, alçat, que avui és un dia gran. El teu primer dia d’institut!
Un dia gran, deia, però jo estava tan atemorit com aquella llebre del conte perseguida pel furó. Això sí, amb la il·lusioneta de qui s’embarca en un nou esdevenir, però, alhora incert. Silenci. La seua presència al meu costat i en aquells instants neguitosos m’omplia l’ànima de serenitat i bona volença. El pare des del llit, mut però sempre atent, seguia tota l’escena, això si restava a casa, perquè es passava la vida anant i venint amb el camió fent les seues tasques d’ordinari, portant mercaderies d’aquí cap allà i més enllà. Quant que ens agradava al meu germà i a mi que el pare ens contara històries de tots aquells pobles grans que visitava, sobretot, d’aquella Barcelona que a ell tant li agradava, amb llurs carrers amples, rectes i llargs plens de vehicles, d’aquella ciutat on tan bé s’hi menjava i on tota la gent, amb el diari sota el braç, acudia a treballar mudada com si se n’anara de festa.
Silenci i fred. Quan la mare abandonava l’habitació m’obria el llum del corredor, no mai de la meua habitació, conscient que així la llum em resultaria menys agressiva per als meus ulls somnolents. Llavors començava a caldejar-se l’ambient per aixecar-me de la manera més dolça possible; amb l’ull que se m’havia quedat fora de les gruixudes mantes, mig tancat i enteranyinat, observava la mare amb un camisó color rosa, de pelfa, amb brodats de floretes blaves, llarg fins als peus i, en tot temps, estiu i hivern, amb aquella xarxa al cap que li mantenia el pentinat sempre ben fet i li estalviava anar cada dos per tres a la perruqueria. Com deia la mare, que tothora tenia raó, els diners, que eren escassos, són per a coses més importants. Amb el temps he sabut que aquelles coses més importants érem el meu germà i jo.
Dos dits eren suficients per rentar-me la cara, ja que l’aigua estava tan freda que fins i tot alguns matins no rajava per l’aixeta perquè s’havia congelat a les canonades. Això de l’aigua calenta era cosa dels quatre rics del poble i de la gent de la capital que vivien en pisos tan minúsculs i atapeïts com les sardinetes en pots. Al poble, on les cases eren grans i esbalandrades, encara no havia arribat l’aigua potable, però ens ho ventilàvem bé, uns grans dipòsits instal·lats al terrat de les vivendes, els quals omplíem setmanalment amb llargues gomes que endollàvem a la fonteta del carrer, això sí, després de la pertinent cua i temps limitat, sense descomptar alguna baralla veïnal, aleshores, es feia circular l’aigua per la casa, solució rudimentària si es vol, però eficaç i que cadascú resolia com podia, i això que, sense saber-ho, ja érem europeus, perquè aquell mateix any havíem deixat els anglesos –els nostres odiats competidors- a l’altura del betum amb la minifaldera Massiel que havia guanyat el festival d’Eurovisión, malgrat que el pobre Serrat quedà exterminat del panorama musical espanyol per voler cantar-hi en català a aquell festival on les rivalitats polítiques pesaven més que les artístiques. Però en açò de la cançó qui realment ens posava a tots els peus en terra era Julio Iglesias, assossegat i calmós, el qual ens recordava que, malgrat tot, La vida sigue igual.
Al carrer continuava un vent infernal d’una tardor atípica que anunciava roba d’abric ben gruixuda. Naturalment, la mare ja me l’havia preparada el dia anterior, al meu dormitori, amb muda nova i tot, damunt la cadireta que era al costat de la tauleta d’estudi on també hi havia una gran bossa de pell nova de trinca.
– T’he preparat un bon got de llet, però avui amb un poquet de cafè i un regalim de conyac, que fa molt de fred. I un rovellet d’ou, que això et donarà més energia. Ah! I posa’t a la bossa l’entrepà de mortadel·la que t’he preparat per esmorzar i el de formatge que és més gran per a dinar.
Entre les quatre gotes de conyac de cada matí, el ‘reconstituyente Quina San Clemente’ a l’hora del dinar i el vi del Sr. rector, que els escolans fèiem minvar amb prudència -cada vesprada un poquet-, quan anàvem a ajudar a missa, sincerament, jo no sé com la meua generació no hem acabat tots mig alcohòlics. Si a tot açò li sumem la llet en pols a l’hora de l’esbarjo a l’escola del poble, doncs, ja anàvem ben aviats!
La mare, al rebedor de casa i abans d’obrir la porta del carrer, m’ajudava a posar-me l’abriguet heretat del meu germà i mentre em feia, de dalt a baix, la darrera revisió, em retocava la ‘arriba España’ que jo cada matí em feia sense ser conscient d’aquella moda: els cabells, ben curts pel bescoll i no massa llargs per la terrassa del cap, havien d’anar pentinats cap a la dreta, partits amb una ratlla ben recta que remuntaven el serrell sobre el front com la cresta d’una ona. M’enrotllava, cap i tot, amb una bufanda verd botella que m’havia fet per a l’ocasió, la qual, cada nit, quan ja tots estàvem dormint, poquet a poquet, amb la mateixa paciència amb què passaven les hores, la mare, amb el silenci de l’harmoniosa estança il·luminada tan sols per una bombeta d’ombres confoses hi anava entrellaçant fils de llana extrets d’un gran cabdell. Quantes hores hem passat la mare i jo desfent aquelles madeixes de llana que m’enrotllava als braços, els quals havia de mantenir oberts i al mateix temps donar-li joc per a què ella anara conformant una bola de llana per a poder fer les seus tasques amb la mestria heretada dels seus avantpassats. Imatges tènues a la voreta de les quatre brases de la llar, les quals restaven mig consumides i que quan s’apagaven del tot, la son i el silenci envaïen l’estança fins el dia següent.
Cada matí, en arribar l’hora, un bes al front era el nostre comiat. I aquelles paraules que al llarg dels set anys següents sempre foren les mateixes:
-Porta’t bé i estudia molt! Aprofita el temps!
Obrí la porta de casa i la gelor del carrer xocava contra la meua cara fent-me caure dues llàgrimes galta avall que jo, ara, no sé si eren pel fred o com aquelles altres que sempre em davallaven, entre sospirs i en silenci, mentre menjava tramussos i cacaus, quan feien una pel·lícula de romans, que eren les meues preferides, diumenge de vesprada en el Cine Educación y Descanso del meu poble. Ah! Això si teníem sort i el Sr. rector no ens classificava la pel·lícula com a 3R perquè, aleshores, que és quan més s’omplia el cinema, resulta que als xiquets no ens hi deixaven entrar. Aquelles pel·lícules en Technicolor on cristians i gladiadors romans abans d’eixir a l’arena a morir s’acomiadaven amb una abraçada dels seus estimats, allò em partia l’ànima! I així em sentia jo en aquell moment.
Encara era fosc el dia. Les bombetes del carrer no il·luminaven més de tres pams al seu voltant i, inevitablement, l’inquietant boira em recordava aquell barri londinenc dels assassinats de Jack l’Esbudellador a qui jo tan sols coneixia, en aquells moments, gràcies al cinema. Quants descobriments amb el cinema! En mig de turbulents pensaments observe que per aquells carrers, estrets i solitaris, algú anava per davant de mi, cosa que em féu minvar les llargues passes amb què em dirigia cap a l’eixida del poble, però la melsa del caminant que portava al davant era tanta que, atemorit, vaig acabar avançant-lo. Fou aleshores quan vaig entreveure i endevinar que es tractava del meu amic de penes i alegries, al qual, el fred del matí ni li feia allargar el pas més del degut ni perdre la paciència que el caracteritzava.
-Bon dia Carles, preparat per al combat?
No sé si em va oir o no, perquè tan enrotllats com anàvem, amb les bufandes noves que estrenàvem en un dia tan important com aquell, ni em va contestar ni es girà per saludar-me. Per cert, la bufanda de Carles també era verda com la meua. Segur que les nostres mares, amb l’afany per estalviar que les caracteritzava, havien comprat a mitges unes madeixes de la mateixa llana, però, això sí, cadascuna de les bufandes tenia un punt ben diferent. Tampoc a mi no m’eixirien les paraules massa clares, entre tremoloses pel fred i acovardides pel que se’ns venia al damunt, perquè de l’Institut n’havíem sentit dir i més dir. No vaig fer cas d’aquell desplaure perquè, amb tota seguretat, el Carles, que sempre estava als núvols, devia estar com a mínim igual d’esporuguit que jo pel que podia passar aquell matí en què encetàvem noves vides.
En arribar a l’entrada del poble, a aquell descampat -antiga era de blat que durant l’estiu amb els seus munts de palla es convertia en el nostre lloc preferit de jocs-, uns quants xiquets i xiquetes de diferents edats, arrupits com a polls esperaven l’arribada de l’autobús. Per al meu amic i per a mi aquella era una nova experiència, la primera vegada que acudíem a la cita matinera que s’allargaria tant amb el temps. La primera vegada, també, que eixíem del poble sense els pares, la primera vegada que muntàvem, fins i tot, a un autobús, que per a nosaltres no ens era desconegut, perquè cada dia en vèiem passar un per aquella altra carretera que no entrava al poble, però, sí ben a prop, aleshores, quan eixíem d’escola, a les cinc de la vesprada, i amb el berenar a les mans –un gran tros de pa i un bollet de xocolate-, ens n’ anàvem al calvari per veure aquell relluent i platejat gori-gori que feia la línia Alcoi-Gandia. No s’hi aturava mai, malgrat que hi tenia parada senyalada, però no hi havia passatgers per al poble. El conductor ens saludava amb el clàxon, de so tan peculiar que féu que nosaltres l’anomenàrem el gori. Però ara es tractava d’una altra cosa ben diferent.
-Ja arriba, ja arriba!
Corrent carretera avall com una llebre, el Xavi ens anunciava que per la costera que dóna entrada al meu poble arribava…, com ho diria jo… Bé, doncs, ho diré com tots li dèiem a aquell vell autobús: la carraca. I aparegué, com en un miracle d’aquells que ens contava el mossèn a la doctrina, d’entre la foscor i el no-res, això sí, puntual –les set del matí- com cada dia a partir d’aquell moment. Déu, quina visió i quina desil·lusió! Quins colors més cridaners! Aquell remot vehicle l’havien repintat, no sé quantes vegades, d’un groc i un blau marí tan vius que més bé pareixia un circ ambulant. I gràcies a les diverses capes de pintura, que, aplicades amb insistència, havien aconseguit tapar la rovellada xapa que en més d’un costat de l’autobús era inexistent. Adéu gori-gori i benvinguda la carraca!
La cosa més estranya fou que, quan l’autobús donà la volta a l’era i s’acostà on hi estàvem els escolars, no s’obriren les portes! Tots amuntegats per pujar-hi per la porta del davant, i no res, que la porta no s’obria.
-Conductor, cabró, obri que fa molt de fred!
Com un descosit cridà el malparlat d’Antoni, que, un any més major que nosaltres, ja se’n sabia unes quantes sobre aquell xofer que cada dia ens transportaria al nostre destí, però, ni així. Marisol era la més major del petit grup d’alumnes que anàvem a l’institut. Marisol, com aquella xiqueta del cinema de qui tots, grans i menuts, estàvem enamorats, que per això la nostra Marisol portava aqueix nom i per això, també, sa mare li tintava la llarga cabellera rossa amb camamilla de la que es criava a la serreta del cementeri i la coronava amb un turbant rosa. La nostra Marisol no cantava, però era tan encantadora com l’altra, la de Un rayo de luz. Com que Marisol hi tenia una llarga experiència, perque ja anava a començar 4t de Batxillerat, tota ella disciplinada i sigil·losa comentà:
-No us obrirà, perquè encara falten tres minuts per a les set!
I així va ser! Bé començàvem el dia! Tota la colla gelats als peus de l’escaleta de l’autobús esperant que s’obrís aquella porteta, que ens havia d’acomodar a uns confortables seients i fer-nos oblidar del fred –almenys així ho esperava-, cosa que no tardàrem a comprovar que no, que de confortables no gens i de fred, tant com al carrer. Però mentre hi esperàvem, observí per la finestreta, bocabadat, com el conductor es fregava les mans, les quals acostava al baf de la boca, alhora que ens mirava de reüll i ens feia l’ullet. L’Antoni continuà dient-ne a tota veu de les seues. Gràcies que no hi havia veïnat! La resta romaníem, murmuriosos, apaigavant ànims i ho acompanyàvem d’un ball ancestral, com si estiguérem xafant raïm en un cup, cosa que ens ajudava, almenys, a mantenir els peus calents i a oblidar-nos d’aquell cru matí que ens deixava les cames morades com a prunes, perquè aquells dos pams de pantalons, que quasi per obligació havíem de portar fins els catorze anys, no ens arribaven als genolls, els quals restaven, fins i tot, amb cabrasses en temps de la neu.
Les set en punt, i bé que les escoltàrem al rellotge del farfallós campanar del poble. La primera a muntar-hi fou Marisol, i així va ser sempre; el darrer, l’Antoni, per ordre expressa del conductor. El meu amic Carles i jo seiérem als primers seients, al darrere del xofer, que mantenia una dolça conversa amb la Marisol, mentre la resta de companys es col·locaven apilotats al final de l’autobús. I arrancà el motor, amb una forta petardada que de segur ennegrí aquell gèlid matí d’un fum tan espès i pudent com el dia que deixàvem al darrere i que ja començava a albirar. Però quan arribàrem al poble veí, la visió m’espantà encara més. A la parada de l’autobús hi havia tanta jovenalla esperant-nos per a muntar-hi que a mi em resultava impossible pensar que hi cabríem tots. Però sí, uns damunt d’altres, hi cabérem. El que ja no tenia tan clar, ara, era si arribaríem al nostre destí per aquelles carreteres infernals, estretes i plenes de revolts que creuen tota la Vall d’Albaida. Amb el temps resultà que aquells trajectes es convertiren en els moments més divertits del dia, perquè uns aprofitaven per seure al costat de les xiques, cosa totalment prohibida a l’Institut i d’altres, els que anaven de peu, que sempre eren els mateixos, per a fer l’ase i deixar-se caure al damunt de la resta que havíem aconseguit seient, sobretot damunt de les xiques, i això cada vegada que hi venia una revolt, i fins i tot quan no n’hi havia, però les frenades del conductor, bastant sovint, no sé si per casualitat o per necessitat, feien uns viatges tan divertits com perillosos.
El xofer fumava com un carreter i no parava de dir improperis, segurament pel guirigall que regnava als seients del darrere des d’on no paraven d’engrescar-lo perquè accelerés, cosa impossible, ja que la carraca no donava per a més. L’home intentava fer com si no ho sentira i escoltar les notícies amb un transistor que portava a la butxaqueta de la camisa. La ràdio deia no sé què d’uns xiquets Plus Ultra que ‘por su abnegación y sacrificio…’. Segurament també devia parlar del ‘desarrollismo’ franquista, del ‘Spain is different’ i del ‘exotismo español’ que Fraga popularitzà pel món amb la finalitat de promocionar el turisme, coses que a mi ja em sonaven perquè al NO-DO dels diumenges eren bastant habituals. Naturalment, la ràdio callava tot allò que amb el pas del temps hem sabut de la Primavera de Praga, el Maig Francés o les mobilitzacions universitàries de Barcelona i Madrid, així com del recital de Raimon davant de 6.000 estudiants a la Complutense de Madrid on acabaren sarpa a la grenya, amb correres i porrades per part de la policia contra els estudiants. Tampoc s’hi deia res, per descomptat, del procés de Burgos i dels primers atemptats d’ ETA, i tants i tants altres silencis que ens feien creure que vivíem en el millor dels mons.
Poc a poc arribàrem a Albaida. Quin poble més gran i més bonic! Quins carrers més senyorials i quines cases més esplendoroses. Àdhuc un castell al mig del poble, almenys és el que pensí en un principi, cosa que no era així, sinó que es tractava del Palau dels Marquesos d’Albaida, els Milà i Aragó. Però tot açò fou posterior, perquè el primer que veiérem per les finestretes de l’autobús foren aquelles casetes blanques, empilades i coronades per l’esvelt campanar i la bella església del poble. Deien que eren la casa d’un pintor albaidí molt famós: Don José Segrelles. L’institut portava el mateix nom, així que sí que havia de ser important! El mes de març d’aquell mateix curs en què iniciàvem el Batxillerat, Segrelles s’acomiadava per sempre del seu estimat poble. El pintor que en els seus quadres ja havia retratat l’arribada de l’home a la Lluna o, fins i tot s’havia avançat amb el temps a les pel·lícules de George Lucas i les seues Star Wars, perquè li apassionava el tema, moria després d’haver contemplat per televisió com el darrer Apol·lo aterrava al planeta de la llum, i a nosaltres ens donaren tres dies de festa.
L’institut era un edifici modern i bonic, situat allà dalt d’una llarga costera, envoltat de casetes xicotetes i bastant diferents d’aquelles altres que havíem travessat en l’autobús pels carrers del poble. Una gran plaça, repleta d’autobusos, acollia tots els estudiants. Un rector amb sotana anava dient-nos a tot l’alumnat on havíem d’acudir. A les portes del centre es passà llista i cada trenta xiquets, més o menys, anaven conformant cursos i portant-nos a classe. Xiquets per un lloc, xiquetes per un altre. Quin disgust, a Carles i a mi ens tocà en classes diferents. Al fons d’un llarg corredor, a l’esquerra de la gran escalinata de l’entrada, entràrem a una aula acompanyats d’una professora que parlava castellà i que era ben diferent a les dones del meu poble, com més senyoreta. No hi coneixia ningú! A punt estiguí de posar-me a plorar o d’arrancar a córrer. Allò ben cert és que aquella aventura matinera que ens portaria cada dia a Albaida començà per atzar i durà set anys per a alguns. Molts dels meus amics del poble ni tan sols arribaren a vindre a l’institut, perquè els seus pares els tragueren de l’escola i se’ls emportaren a França, a la verema, a guanyar-se el jornal. El meu amic Carles, com tants d’altres, deixà els estudis en 4t de Batxillerat. Deia son pare que amb el Batxillerat Elemental ja n’hi havia prou, que ja era un home -tenia 14 anys- i que calia portar un sou a casa. Allò que ja era un home devia ser veritat perquè li havien eixit pèls a les cames i ja portava pantalons llargs. A mi també me n’havien eixit, però els amagava amb uns llargs calcetins que m’arribaven fins als genolls, perquè a ma mare, no sé el per què, no li abellia que en portés.
El sol eixia per a tots igual, deien, en aquell país de les oportunitats que volien fer-nos creure que encetàvem, amb televisions en blanc i negre, UHF, les neveres, algun que altre Seat 600 i tantes altres comoditats que anaven a portar-nos la modernitat. Eren els anys en què es prodigava aquell torero, El Cordobés, com a un exemple de superació. Un home que del no-res, fins i tot havia hagut de furtar gallines per a sobreviure, havia aconseguit fama i diners. Diners fàcils com aquells del programa de TVE, l’única TV, Un millón para el mejor. I les quinieles! Tots podíem ser rics! El model de vida nord-americà s’imposava i no vèiem amb bons ulls aquella nova generació de joves que la qüestionaven, joves amb cabelleres, floretes al cap i roba estrafolària que també venien de l’altre costat de l’Atlàntic, hippies els anomenaven, els quals promovien un canvi social abanderat pel liberalisme, el pacifisme, l’amor lliure i l’abandó del consumisme. Però, clar, com havíem nosaltres d’abandonar el consumisme si encara no sabíem què era? I no parlem ja de l’amor lliure, que amb temes de l’amor, millor dit, del sexe, l’Església ací en tenia la darrera paraula i, per cert, quant de carxot que ens hem emportat amb allò de ‘niño no te toques eso que es pecado’.
Alguns de nosaltres en fórem afortunats! L’esforç dels nostres pares no va ser menor. Moltes privacions i moltes hores de feina per traure endavant allò que ells ni tan sols havien tingut com a oportunitat, però que valoraven com la millor herència que podrien deixar als seus fills. Nosaltres descobríem altres mons, altres cultures, altres maneres de pensar, d’entendre la vida. Una via per abandonar aquella terra de misèria en què tan feliços havíem sigut de xiquets però que ens ofegava el futur. I aprenguérem a cridar Al Vent: Diguem no a les injustícies, i lluitàrem per fer caure l’Estaca, perquè volíem una realitat diferent, millor, si més no, una terra digna on poder viure amb l’esperança que Cal que naixin flors a cada instant.
