24.08.2014 - 10:34
Bé, amics, ja tenim en Pau fent de mosso d’aquell pagès. La Torda ja havia apaivagat la seva set i tornava a estirar gansonerament el pesat vehicle carregat d’alfals.
Amo, mosso, euga i carro caminaren una bona estona seguint el curs d’aquell rierol.
Aviat es divisà una gran vall, tota poblada de masies i granges. Era vertaderament preciós veure els camps atapeïts de cereals i d’herbes i arbres de tota mena. El verd brillant que dominava aquella immensa plana era tan esplendorós que semblava un firmament ple d’estels rutilants de tots els colors.
Estava tan absort contemplant aquella meravella que no s’adonà que el pagès li deia:
—Mosset, ja hi hem arribat. Veus aquella masia tan gran que hi ha al final d’aquell caminal, és casa meva.
L’èxtasi d’en Pau continuava i aquell pagès el tustà suaument per l’espatlla, bo i dient-li:
—És bonic, oi mosset! A ciutat, tenen gratacels, moltes màquines, molta pressa i molt soroll. En canvi, aquí, tenim feina; però sense pressa i un silenci que només interrompen els bramuls dels animals, el catric-catrac dels carros i ves, que carai! tampoc no deixem tota la tècnica pels de la ciutat, perquè aquí, també hi sentiràs els sorolls dels motors dels tractors i alguna furgoneta com la que jo tinc. Però, saps una cosa?, jo quasi diria que no hi fa pas lleig. Aquest soroll s’ajunta amb el cant dels ocells, amb l’oreig del vent i amb el suau bram de l’aigua, aleshores, se suavitza, fins formar un gran instrument musical, que toca un meravellós concert.
En Pau, quan acabà d’escoltar aquell petit discurs del pagès, pensà que no era tan beneit com ell pensava i que hauria d’anar amb peus de plom si no volia fer alguna relliscada. Aquell home era molt probable que amagués alguna cosa que ell no sabia.
Magdalena Vilalta, Història d’en Pau Saberut, Lleida, Pagès, 1992, p. 41-42 (fragment).
Foto: Marta Benavides
Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.
