Al calabós i als camps de concentració de la Pasionaria i el doctor Negrín

  • Carta de Joan Sales a Màrius Torres del 17 de juliol de 1938 · VilaWeb publicarà durant el mes d'agost una selecció de cartes bescanviades entre aquests dos intel·lectuals

VilaWeb
Jordi Badia i Pere Cardús
18.08.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Un dels moments més terribles de Joan Sales durant la guerra és l’estiu del 38, quan és detingut i empresonat juntament amb el seu pare i un dels germans, per no haver delatat els altres dos germans refractaris al servei militar. Aquests dos germans són internats en un camp de concentració a mans del ‘partit comunista dirigit per la Pasionaria i secundat pel doctor Negrín’. El relat d’aquest episodi és un dels més contundents que fa Sales al seu amic Màrius Torres.

«És diumenge i està núvol; Barcelona sembla panteixar, faltada d’oxigen. La calor i la xafogor em recorden aquell altre diumenge de juliol de fa dos anys (els farà demà passat). ¡Què no hem hagut de veure des d’aleshores! Comprenc el teu estupor en rebre la meva carta; el mateix que vaig sentir jo. S. I. M. vol dir Servei d’Investigació Militar però no té res de militar: es bòfia pura. Quan el bòfia vingué a buscar-me en cotxe al front, no em digué pas que em detenia sinó simplement que tenia ordres de dur-me a Igualada. M’ho digué tan amable que vaig pensar que es tractava del Cos Jurídic; no feia gaire, en efecte, que se m’havia demanat altra vegada que m’hi incorporés, i precisament a Igualada (em sembla que t’ho havia escrit en una carta anterior si no em falla la memòria), però jo havia fet tots els possibles per continuar a la infanteria. Vaig suposar que m’hi volien incorporar per força (com altre temps a la ‘columna Durruti’) i per bé que em feia poca gràcia ¿com podia pensar-me que la cosa era molt pitjor? En relació amb el Cos Jurídic, evidentment; només que se m’hi cridava, no pas en qualitat de jutge, sinó de reu.

A Igualada vaig començar a veure-hi un xic més clar quan em dugué en una habitació molt confortable, això sí, fins elegant i tot, però deixant-m’hi tancat amb pany i clau sense donar-me explicacions. Almenys hi havia una llibreria amb força llibres i no m’hi vaig ensopir. Pensava que tot plegat era un malentès i que ben aviat s’obriria la porta i l’agent del S. I. M. em donaria tota mena d’excuses: ‘Perdoni, ens pensàvem que venia detingut i ara sabem que ve en qualitat de tinent auditor’. Res d’això: l’endemà em duia en el mateix cotxe cap a Barcelona, de dret a un calabós del S. I. M. i sempre sense explicacions de cap mena.

¿Vols creure –el món és un mocador– que el vaig compartir amb un vell patró de pesca de Llançà que no en coneix d’altres que la Mercè i l’Esperança? Ens hi vam estar tots dos durant quinze dies; el calabós era molt exigu, just perquè hi cabéssim estirats per terra. No hi havia catre ni mobles de cap mena; res més que el trespol de ciment, les quatre parets i una bombeta penjada al sostre, que estava encesa sempre i teníem prohibit d’apagar; tampoc no ho hauríem pogut fer ja que quedava massa alta. L’ensopiment i la gana –no ens donaven més que un plat de sopa per tot el dia– eren el nostre suplici, augmentat perquè al vell patró se li acudia precisament, quan la gana el burxava, de rememorar amb nostàlgia aquells arrossos de peix que en temps millors amenitzaven la seva vida de pescador.

[…]

Aquest era l’home que els designis, sempre inescrutables, de la Providència m’havien reservat com a company de masmorra. M’explicà que l’hi havien tancat perquè no havia denunciat el seu fill, emboscat en comptes de presentar-se a la caixa de recluta; jo no sabia encara els motius pels quals m’hi tancaven a mi i ho vaig trobar increïble: ‘No pot ser’ li deia, ‘les lleis han eximit sempre els ascendents i descendents, els germans i els cònjuges de l’obligació de denunciar els delictes’. Així m’ho havien ensenyat a la facultat de Dret i ignorava que hagués sortit un decret, d’inspiració comunista, derogant aquesta exempció que formava part de la nostra mentalitat jurídica des dels temps dels romans.

Per fi ens van treure del calabós per dur-nos al presidi de Montjuïc i afigura’t la meva sorpresa quan veig, sortit d’un altre calabós, el meu germà Francesc; només era comparable a la seva: ‘¿Tu també?’ ‘¿Tens cap idea de per què ens fan això?’ ‘¡Ni la més remota!’ Resulta que l’havien tingut al calabós quinze dies com jo però tot sol i a les fosques. ‘¿I no t’avorries?’ ‘Feia càlculs mentals; el temps m’ha passat de pressa.’

[…]

A Montjuïc vam trobar el pare i el germà gran i fins un cunyat nostre, un enginyer berlinès que vingué a Barcelona poc abans de la guerra fugint dels nazis i aquí conegué la nostra germana. Els germans petits, segons vam saber, eren en un camp de concentració on reclouen els refractaris al servei militar; si el gran no era amb ells sinó a Montjuïc és perquè l’havien declarat inútil a causa d’una antiga lesió tuberculosa. Amb en Francesc i jo quedava completada la nòmina masculina de la família, inclòs, perquè no hi faltés absolutament ningú, el cunyat estranger; encara bo que el decret del govern no preveu l’empresonament de dones i tot. Haurien pogut tancar la nostra mare, la nostra germana i les nostres dones, potser fins i tot la meva filla ¿per què no? i no ho han fet ¿de què ens queixem doncs? Mira que ja són ganes de queixar-se perquè sí; doncs mira que si ens queixem ara, quan només en coneixem els delicats preludis, ¿què farem quan tindrem de debò la dictadura del proletariat, els plans quinquennals i totes les delícies que ens promet aquesta ‘avantguarda del progrés’ que és el partit comunista dirigit per la Pasionaria i secundat pel doctor Negrín?

[…]

Si es vol perseguir els responsables que hi hagi tants refractaris al servei militar, que busquin els autors d’aquell decret de dissolució de l’Exèrcit de la República i els culpables que els anarquistes s’apoderessin de les armes dels regiments sublevats un cop vençuts per la guàrdia d’assalt de la Generalitat; que busquin sobretot els qui durant tants mesos es van dedicar a l’incendi, a la destrucció, a l’assassinat i al pillatge obeint la consigna que el caníbal Garcia Oliver havia llançat per la ràdio: ‘¡Matad! ¡Destruid! ¡Incendiad!’ Són els causants d’això que caldria processar i jutjar, no pas els pobres refractaris que no en són més que una conseqüència i en definitiva unes víctimes més.»

[Podeu llegir la carta sencera ací.]


Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any