-Hui també estàs de mala veta? — Li va preguntar sa mare abans d’eixir cap a l’institut. Ella va tancar la porta d’una rabinada i se’n va anar, arribava tard a la primera classe. La de Valencià la va deixar entrar, els recordava que a les dotze tenien la xarrada d’una dona centenària del poble veí per commemorar el Dia de la Dona Treballadora. Els parlaria de les seues vivències en la postguerra i la situació de la dona en aquells anys de repressió i dictadura. Això serviria de font per al treball que havien de fer sobre el paper de la dona en el segle XXI. Ja s’ho sabia: de la dona submisa, amb un muntó de fills, pendent del marit i la família, sense projecció social ni professional a la dona de la seua generació, una dona decisiva, amb gran autonomia econòmica, política, cultural, sexual. I d’ací la pregunta que engegava el projecte: com era la dona del segle XXI? Si ho haguera sabut, s’haguera quedat a casa. Feia tres nits que no podia dormir, pendent del mòbil i plorant. I ja no sabia què fer més per demostrar-li com l’estimava, però ell cada vegada li exigia més, més temps amb ell i les seues aficions. No suportava que saludara un company d’institut ni que portara minifaldilla perquè era incòmode per pujar a la moto, deia. No podia ni oldre les seues amigues. Però el pitjor va ser quan li va contar que havien organitzat un viatge de final de curs a França. Estaven a l’Avinguda fent-se una cervesa i, en dir-li-ho, la va enviar a fer la mà. Va agafar la moto i va desaparéixer. Ja no havia sabut res més d’ell a part del darrer whatsapp, no m’estimes, i dels que li enviava amb la mateixa emoticona, ☹, a qualsevol hora del dia o de la nit; res més. No contestava els d’ella encara que estava en línia. Aquesta vegada, però, no li va dir res de les fotos que ella li va enviar feia més d’un any, quan començaven a eixir. Feia temps que estava boja per ell, les amigues ho sabien, alguna ho va dir a un amic d’ell i tot va ser molt fàcil. Una nit, abans d’anar-se’n a dormir, va rebre un missatge, vona nit ☺! Era ell, no s’ho podia creure. Ella li va contestar i així van començar a parlar, a intimar més aïnes. Primer ell li va enviar una foto en la moto i després ella, una amb la seua gosseta. Ell li’n va demanar més, ke wapa. Ella li’n va enviar una en la piscina i una altra prenent el sol, en biquini. Un dia quasi l’atropella en el pas de vianants, ni la va mirar. A la nit, es van trobar en el whatsapp, no l’havia reconeguda vestida, li molava més amb poca roba. Ella li va enviar més fotos i ell la va convidar a una cervesa. A l’endemà ell l’esperava a l’eixida de l’acadèmia d’Anglés. La va portar al pantà de Bellús, va parar la moto i es va encendre un porret. Llavors li va dir que no parava de pensar en ella, que a totes hores mirava les fotos, tan guay. Així va començar tot. De tant en tant rebia un missatge dient-li que necessitava veure-la en eixe moment, que li enviara fotos. En trobar-se, li demanava explicacions si no li les havia enviades ipso facto, i venien els dies de morro. En tenia una bona col·lecció: estudiant, tocant el xelo, pentinant-se, en el pati de l’institut, en pijama, en la caseta, de compres, i les que li enviava perquè se li passara el cabreig: embolicada en la tovallola després de la dutxa i amb la roba interior que li va regalar en els Enamorats... Les amigues deien que ja se n’havia passat. Ella no entenia el per què, també en tenien en els moments més íntims. Per a ell tenien molt de valor. La senyó Conxeta era una dona encantadora, caminava amb l’ajuda d’un garrot, anava molt ben pentinada. Portava els llavis pintats de roig, ben rojos. Duia pantalons negres, una jaqueta roja i un mocador al coll en tons grisos i negres. Els ulls estaven ben definits amb una ratlla negra, malgrat el pes de les arrugues. Les mans, sempre una acaronant l’altra, mostraven les taques del temps, del treball i del sol. I no portava cap anell. Les ungles, curtes i ben arreglades i ben roges, també. En dues hores va contar la seua vida, sense pèls a la llengua, amb molta naturalitat, amb clara sinceritat i pausada tendresa. De tant en tant, es treia el mocadoret de tela que portava plegadet a la mànega i s’eixugava resseques llàgrimes. I ho feia amb tota la delicadesa i l’atenció del món per no despintar-se, pegant-se colpets a les voretes dels lacrimals. Després, com qui no vol la cosa, feia una broma i tots reien. En una d’aquelles ocasions va dir que les llàgrimes s’han d’eixugar ràpid i han d’anar acompanyades de riures, si no, s’assequen a la pell i ja no te les pots traure del damunt i fan reguerons i tenyeixen la pell d’un color grisenc i lleig. Va parlar dels anys de la guerra i dels de després, quan la vam perdre, quan aquells van fer la neteja pels pobles de la Vall. Quan ja havíem acceptat que havíem perdut, van vindre a demanar-nos explicacions i ens van furtar els homes, pares, germans i amics que havien combatut al front per uns ideals que van quedar silenciats en els rius, en les voravies, en les presons, en les cases i en els fums de les xemeneies del llarg hivern dels nostres pobles, en els mocadors amerats de llàgrimes i sang. Aquesta és l’hora que sa mare mai més li va consentir que vestira de colors clars i vius, havien de portar dol al pare i al germà i resignar-se a la tristesa dels vençuts. Els va parlar dels homes, dels seus marits. El menjar, primer per a ells, que havien d’anar a fer jornals, després per a xiquets i ancians, i la resta per a elles. Anaven al llavador de bon matí mentre tots dormien. En els mesos d’hivern, les mans s’omplien de quebrasses i de prinyons, de talls pel fred i l’aigua tan gelada. Anaven al bancal, feien verdura o plantaven hortalissa, cuidaven animalets al corral, cosien la roba que no podien comprar. Ella també en cosia per a altres i es treia uns dinerets; alguns els donava a l’home i, els que podia, se’ls guardava per comprar roba bona als xiquets i a les filles que es feien majors i volien presumir en les festes de la Mare de Déu. També feia unes horetes netejant en casa dels senyorets de València quan venien al poble a l’estiu. Els homes feien jornals i a poqueta nit anaven al casino a fer la partideta. Els diumenges, elles es reunien en una casa, amb els xiquets, iaios, cartes, secrets, plors i riures. Que s’ho contaven tot, i es deixaven diners, i es donaven consells, i es tapaven els pecats entre elles. Ells parlaven de política, de dones, de collites, de pleits, de raspall, de futbol... I elles estaven d’acord en tot, eren les ames de casa, de l’educació dels fills, del bon menjar a taula i la roba i de la neteja de casa i del carrer. I els diners, en comptagotes, que ni per a llapis d’ulls ni pintamorros tenien. Algú li va preguntar com veia la dona actual. La senyó Conxeta opinava que havien aconseguit més que en els anys de la República, però que tot podia desaparéixer en un tres i no res, en quatre anys de polítics ineptes governant. A les jovenetes, cuideu-vos els cossos, però no permeteu que ningú vos diga la talla que heu de vestir, ni la roba que heu de lluir, ni on podeu o no anar i amb qui podeu o no estar. Ni quins estudis heu de fer o quin treball heu d’acceptar. Això és una decisió només vostra. Que ningú vos diga de què sou capaces. Tots aplaudiren amb expressiva emoció. Una alumna de quart li va fer ofrena d’un ram de roses roges, un joc d’arracades i una polsera de pedretes, roges també. Ella es va torcar ràpidament les llàgrimes que començaven a vessar amb un clínex arrugat que duia als pantalons. Es va acostar a Conxeta, li va fer un bes i li va donar les gràcies mentre l’abraçava suaument i tendra. Se’n va eixir corrents, les amigues la van cridar però ella no en va fer cas, tenia tanta pressa. Havia de carregar el mòbil. Va arribar a casa i va endollar el telèfon, ja tenia línia. Va escriure: Tens raó, no t’estime. Queda't les fotos, fes el que vulgues amb elles, estic estupenda en totes. I va bloquejar aquell número. La taula estava parada, son pare menjava cacauets, mirava El tiempo en la TV i renegava que no pensava ploure. Sa mare estenia la roba mentre l’arròs esclatava al perol cremant a tot gas. Va entrar de la terrassa i va servir l’arròs. Son pare es va queixar que estava empastrat i sa mare va dir que sí, que encara s’havia fet massa i tot, que no havia controlat bé el temps. Ella va dir que estava bo així i son pare la va mirar amb cara de què demanaràs ara. Ella va demanar a sa mare si podria acompanyar-la a comprar-se roba per al viatge de final de curs. Son pare va intentar dir alguna cosa i ella li va avançar la rèplica, que li ho havia preguntat a la mare, si podria, i no a ell. Sa mare va dir que sí, va somriure i li va besar les galtes enceses. Son pare va tornar a bufar i li va preguntar si ja tenia clar que volia anar al viatge de final de curs. Ella va contestar que sí, que claret com l’aigua