Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  15.08.2014  00:41

Àustria: ascensió al Grosglockner el pic més alt d'Àustria

L'ascensió al sostre d'Àustria va ser una de les experiències més dures i intenses de la meua vida: neu gelada que relliscava, esgotament físic per la durada de la caminada, falta d'oxigen per l'altitud... pensava que em moria... tanmateix... la tornaria a fer

Men?ame
 

Per a anar al glacial Pasterzee, el més llarg dels Alps orientals amb nou km de llarg, i accedir al pic més alt d’Àustria, el Grosclockner amb 3.798 metres d’alçada, travessem el parc nacional de Hohe Tauern. I anem per una de les carreteres més boniques del món. És una carretera que té quaranta-vuit km de longitud i supera un desnivell de 1.500 metres. Una vegada dalt. arriba fins als 2.369 metres.

Sortosament és agost i la carretera està oberta. I és que per causa de la neu, només és transitable des de maig fins novembre i amb horari limitat. Per a accedir-hi s’ha de pagar peatge, però val la pena.

No és cap exageració això que dic, que és una de les carreteres més boniques del món. Va ser construïda per a donar accessibilitat al glacial. Les obres van començar l’any 1930 i acabaren el 1935.La carretera va sofrir greus danys durant la Segona Guerra Nundial i l’any 1945 hi feren obres de reparació i modernització per a fomentar el turisme de la zona. I és que la carretera, el glacial i les vistes directes al pic més alt d’Àustria, el més alt dels Alps després del Mont Blanc, eren i són un bon reclam turístic.

Al final del trajecte que fem en autobús observant les esplèndides vistes que ens envolten,  hi ha un centre d’informació, punt de trobada per als nombrosos visitants que el lloc acull. Està preparat per al turisme de totes les edats, amb tendes, exposicions, restaurants i punts estratègics d’observació de les precioses vistes que hi ha. El final de la carretera és el lloc propici per a contemplar de prop el pic a què alguns de nosaltres pujarem. I qui no puja s’hi queda esperant. D’interessant, hi ha una exposició dedicada als glacials i el gel, i es pot fer una senzilla passejada pels voltants per a observar de prop marmotes i edelweis, que són flors que creixen als paratges més alts.

També es pot fer una caminada per damunt del glacial Pasterzee. Molta gent hi va. Estaria bé, però un grupet, en el qual em trobe jo, tenim la mirada en les altures i no ens conformem a fer una ullada al Crosclockner.

Ens han temptat amb la possibilitat de pujar i no podem dir que no. No tot el grup s’hi anima, solament els muntanyencs acostumats al gel, l’esforç i les caminades en pendent. Però també alguns altres insensats, com jo, que som uns inexperts i en realitat no sabem exactament què trobarem pel camí i, sobretot, no ens hem mesurat les forces abans fent una odissea semblant. Com sempre dic, tot és relatiu i hi haurà qui dirà que no és tan complicat, i que això d’anomenar-ho odissea és exagerat. Per a mi, pujar per aquesta muntanya tan empinada i nevada ho és. Que cadascú jutge segons la seua condició física.

El primer problema que trobe és que no portem raquetes per a caminar per la neu, ni polaines, ni bastons, ni esquis... i no ho portem ni els insensats, ni els experts. Els guies de muntanya diuen que encara que el material de neu és convenient, si no en tenim no passa res. No ho veuen necessari, només passa que ens banyarem i patirem un poc més. Així que amb aquestes paraules, que d’animoses no tenen res, no desistim i de manera rudimentària i posant-li enginy a la situació, ens emboliquem els peus amb bosses de plàstic per si de cas les botes es mullen massa. I ho fem abans d’iniciar la caminada sobre el gel,  al punt on està el mirador que a més ens dóna la millor vista.

I cap allà que ens n'anem. Des de l’inici de la ruta fins al començament de la neu caminem pujant tres-cents metres de desnivell. Primer una hora i mitja per un camí de roques altes i escarpades, de vegades no puc quasi ni pujar-les perquè la cama no m’arriba.

El camí el comencem quasi tots els del grup però conforme avancem, molta gent veient la dificultat va retrocedint. Jo, malgrat això de les roques altes i una (primera) baixada de tensió que m’obliga a parar pel mareig, vaig continuant.

Aquesta etapa rocosa m’ha resultat realment angoixosa, a més perquè he anat notant el canvi de pressió a mesura que anem ascendint. El company de viatge, Pedro, expert en aquest tipus de viatge, m’ha vist mala cara i m’ha ajudat en aquest tram sec i pedregós. Bo, especifique per a ser sincera: m’ha ajudat en aquest tram i després també en altres.

Una vegada arribats al punt on comença la neu, la situació no ha millorat. He trobat a faltar un bastó que m’ajudara a recolzar-me, encara que segons els guies no era necessari.  Però hi havia punts (per a mi) perillosos. No sóc experta, ja ho he dit, ni tan sols aficionada a la muntanya i sé que tot és relatiu.

Per a avançar, seguim les petjades que han fet els de davant. El camí el fem en ziga-zaga per a minorar la pendent i seguim tots en filera per a evitar les esquerdes que s'obren en moltes parts de neu tova. En un moment donat he vist com un dels companys de viatge que se n’ha eixit del camí de ziga-zaga, perquè començava a relliscar per les petjades, s’ha enfonsat fins al genoll en obrir-se una esquerda al seu pas.

El paisatge per davant o pels costats, i el que deixàvem enrere era magnífic. Hem estat pujant i pujant, era com una ascensió al cel encara que per a mi en certs moments m’ha semblat un infern: suant i suant sense parar, amb necessitat de torcar-me les gotes que em queien pel front i m’arribaven al ulls. Era una calor sufocant la que he patit, necessitava aire, de nou em faltava perquè la tensió arterial se m’estava descompensant, ditxosa tensió! de nou m’estava jugant una mala passada. Em pensava que em moria, i només faltaven uns metres. He parat i he deixat passar alguns que venien darrere i que impacients volien arribar al punt previst on està el refugi de muntanya a 2.933 metres d’alçada. Quina enveja veure’ls com caminaven de lleugers!

No anava cap al cel? Això era... 'morint-me' com estava, m’estava acostant a l’eternitat. Els últims metres han estat realment 'eterns', els pitjors, quasi en vertical fent una passa i descansant.

Però ho he aconseguit. Quan he fet l’última camallada i he posat el peu dalt, els companys que ja estaven esperant m’han rebut amb un aplaudiment. Després, he estat jo que aplaudia els qui han arribat darrere meu, que encara n'eren uns quants. I veure que no havia arribat de les últimes m’ha fet pensar que potser la meua errada ha estat agafar un ritme inicial massa fort. Les vistes del cim, que hem tingut tan a prop, són una magnifica recompensa. Hem arribat a 2.997 m, al refugi.

He de matisar que dels cinquanta que formem el grup, menys de la meitat hem pujat. M’enorgulleix perquè reitere la meua falta d’experiència en muntanya ni en neu, només tinc força a les cames per fer una constant caminada diària.

Una vegada dalt, quasi no hem pogut assaborir el paisatge que ens envoltava. Hi hem estat el temps suficient per a empassar-nos l’entrepà del dinar ràpidament i fer unes poques fotos de record i de seguida hem hagut de baixar perquè s'acostaven uns núvols negres amenaçadors de neu, i si començava a nevar estant dalt o baixant... això sí que hauria estat un greu inconvenient.

I hem començat a baixar. Jo amb un poc d’angoixa pensant com relliscaria el camí conforme anàvem trepitjant i conforme anava gelant. Sortosament, de nou m’ha aparegut el meu 'àngel protector' que em deu haver vist cara de preocupació i d’inseguretat i s’ha oferit voluntari per a ajudar-me a baixar. M’he posat en mans de l’expert em muntanya que m’ha preguntat si m’atrevia a baixar amb ell fora del camí establert. M’ha proposat d'anar costera avall, deixant-se portar, fins i tot corrent i patinant. Li he dit que sí immediatament, tot era millor que el camí gelat en ziga-zaga.
 
Així que, oblidant tot perill, m’he agafat de la mà de Pedro i a pas lleuger i seguint les seues passades hem arribat en no res baix. I jo sana i estàlvia encara que amb tots els peus remullats. Sempre li agrairé a Pedro que m’ajudara.

No tinc paraules per a expressar el sentiment que suposà la barreja de por i ganes d’avançar, la impotència de no poder i voler, i sobretot la desbordant alegria final que se sent.