Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  07.08.2014  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

'En plena fase positiva'

Carta de Màrius Torres a Joan Sales del 25 de novembre de 1939 · VilaWeb publicarà durant el mes d'agost una selecció de cartes bescanviades entre aquests dos intel·lectuals

Men?ame
 

L'estat d'ànim de Màrius Torres en aquesta carta és molt evident. Gràcies a una petita operació, l'esperança de guarir-se el fa ser optimista, irònic, pletòric, carregat de projectes: estudia grafologia i alemany i planifica d'estudiar filosofia i psiquiatria. En aquest punt, la mirada que projecta sobre la mort ('ho embelleix, ho ennobleix tot') és d'una serenitat total.


«Benvolguts amics:

Feia setmanes que esperàvem la vostra carta.

[...]

Hem estat sacsejats per la notícia de la mort del vostre company. Però és un privilegi, avui dia, morir d'aquesta manera. La mort és una gran artista; ella ho embelleix, ho ennobleix tot. On és la vida, aquesta vida que és l'obra de les nostres mans i dels nostres desitjos, però que no és a la mesura d'allò de millor que hi ha en nosaltres, que disminueix i abaixa la grandesa natural de l'home? De sempre que els malaurats han contemplat la mort com un alliberament, i els feliços de debò, aquells per als quals la felicitat és una pau, mai no han tingut por de morir.

[...]

Estem atònits per la varietat i abundància de les teves ocupacions. Potser en la teva pròxima carta ens informaràs que has estat, encara, successivament, guia turístic, maniquí d'un taller eclesiàstic, professor de ball... Aquest deu ser un excel·lent mitjà d'adquirir allò que els consultoris sentimentals de les revistes per a noies anomenen 'experiència de la vida'. En aquest sentit, i per demostrar-vos que no rebutjo les situacions extravagants, us confesso que he estudiat grafologia --oh Simone [Núria Folch, esposa de Joan Sales]-- i que he escrit a algunes revistes del gènere mencionat més amunt per oferir-los d'encarregar-me d'un consultori grafològic! Ja podeu riure ben de gust; jo sóc el qui espero riure si la cosa no fracassa. | Estudio alemany i tinc grans projectes per al futur, perquè estic en plena fase positiva --però no pas positivista! Vosaltres cridareu tant com voldreu; tinc la intenció d'estudiar dues coses: filosofia i psiquiatria. Fa tres setmanes vaig ser objecte d'una intervenció quirúrgica molt simple, però que, espero, tindrà la influència més feliç sobre l'evolució de la meva malaltia. Feia tant de temps que em mantenia en un statu quo no gaire encoratjador; però actualment, després d'un camí ben llarg, de cap manera segur, tal vegada incòmode, en algun moment --caldrà segurament una altra intervenció més seriosa-- entreveig una sortida que m'és del tot suficient.

[...]

Per fer-me operar vam baixar a Barcelona, la Mercè i jo, i abans d'ingressar a la clínica vaig donar-me alguns dies de lleure. Barcelona no conserva a penes cap traça de les pesades proves que va haver de passar durant la guerra. Enyoro cada cop menys la meva ciutat natal. Si no em sentís una mica infidel per abandonar-la ara que és en la misèria i la desgràcia, decidiria en el futur establir-me a Barcelona, quan la meva salut em permeti de refer la meva vida. Hi haurà la Mercè, que també té perspectives esperançadores sobre la seva salut; jo hi trobaré, n'estic segur, els meus millors amics... Ah, la vida és un somni.

[...]

Estimada Simone [Núria Folch], et regracio per les teves paraules. Jo també he vist 'La Gioconda'. És una bona dona que no té res millor a fer en aquest món que ensenyar a les dones ignorants a somriure de manera que puguin semblar intel·ligents. D'altra banda, ella no té cap responsabilitat sobre la irritació que m'inspira el seu sobrenom. Allò que em treu de polleguera és molt més el giocondisme que no pas 'La Gioconda'.

Però si no estimo gaire la Mona Lisa, el que sí que estimo són els camins, com tu --i la precisió. Un dia ens retrobarem en un camí i jo espero que ens serà permès de caminar junts molt de temps --fins al final. He fet un poema, que et tradueixo:

Le ciel, si proche, éteint dans mon coeur, un moment
l'âpre soif de la terre qui pèse dans mon corps.
Mourir ne serait plus que s'enfuir dans le vent...
Je sens tous les chemins de Dieu dans mon repos.

Màrius.»


[Podeu llegir el mecanoscrit de la carta, en francès, ací.]

Text extret del llibre 'Les coses tal com són' (de l'editorial Acontravent),