Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  04.08.2014  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó

Carta de Joan Sales a Màrius Torres del 2 de febrer de 1937 · VilaWeb publicarà durant aquest mes d'agost una selecció de cartes bescanviades entre aquests dos intel·lectuals

Men?ame
 

Els primers mesos de la guerra trobem Joan Sales debatent-se entre l'entrada a Estat Català i el manteniment de la no-militància de partit. Màrius Torres li retreu que no hagi fet el pas d’entrar en el partit secessionista i Sales explica en aquesta carta les raons ideològiques per les quals ha decidit de mantenir-se fora de la formació. De Madrid estant, Sales escriu tota aquesta reflexió --molt més extensa i rica si es llegeix la carta íntegrament-- i recorda en un parell d'ocasions la importància d'entendre la nació completa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

«A mi em xoca que es digui 'nació catalana' referint-se a les ex-quatre províncies del Principat; els valencians, els balears, els andorrans, els catalans de França i els d'Aragó, ho són tant com nosaltres i l'ideal fóra esborrar les fronteres que ens en separen i no pas alçar-ne més. També em xoca que en parlin tant quan més valdria abstenir-nos d’invocar aquest sant nom en va; com la bandera o com els Segadors, és massa sagrat perquè el fem anar en doina. Hauríem de tenir en tot cas plena consciència d'allò a què compromet si no volem que soni a faramalla, a pinyol de discurs irresponsable. Les paraules, com les banderes i els himnes, són convencionals; valen per allò que signifiquen. Els anglesos no solen dir 'la nostra nació' sinó 'aquesta comarca' ('this country') i no els capfica gaire si allò que parlen és un 'idioma' o un 'dialecte'; en tenen prou amb el domini dels mars i l’imperi més vast que han vist els segles i que la seva manera de parlar s’hagi estès pel món deu vegades més que no ho va fer mai el llatí. A qui té la cosa ¿què li importa el nom? 'Nació', al capdavall, en altre temps es deia de qualsevol grup de gent (la nació manxega o picarda o calabresa i fins i tot la nació gitana o maragata); ara la convenció vol que es digui de les gents constituïdes en Estats independents i així es parla de 'nació suïssa' tot i que no té unitat de raça, llengua ni religió. El seu sentit no pot ser doncs més fluctuant i no és de cap manera la paraula màgica que sembla que es pensin els d'Estat Català.

Prat de la Riba preferia l'expressió 'nacionalitat', que suggereix una idea com de cosa que podria ser i encara no és: som una 'nacionalitat' en el sentit que podríem en principi arribar a constituir una 'nació' però encara no la som o només la som virtualment; en tot cas no la serem mai fora del conjunt de les nostres terres, entre les quals el Principat no és ni ha de voler ser més que una 'regió' com les altres (com València, com les Balears, com l'Aragó català o la Catalunya francesa). Per cert que els castellans, que no sols ens neguen el nom de nació sinó que troben ridícul que aspirem a ser-ho, parlen en canvi amb tota serietat de 'nació andorrana' ¡fins on pot dur el convencionalisme dels mots! Una part petitíssima de les nostres terres ho fóra perquè és un Estat independent i no en canvi el conjunt, més gran que Bèlgica i Holanda sumades i amb una població que dobla la de Noruega i s’acosta a la de Suècia.»

[Podeu llegir la carta sencera ací.]