Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  04.08.2014  00:28

Autor/s: Paco Company · Ex-alumne del centre

Santuari

Men?ame
 

El meu institut, l’institut del meu poble, d’Albaida, el centre on vaig estudiar, on vaig passar la meua adolescència, el José –o Josep- Segrelles, que u ja no sap fins on aplega la normalització i on no ha d’aplegar, celebra el seu primer mig segle de vida aquest any i du temps commemorant l’efemèride. En aquest seguit de saraus va aparéixer la proposta de la sempiterna revista literària o llibre celebracional que deixara testimoni escrit –te’n recordes, Reme?- del que va tindre lloc en aquell 2014 del cinquantenari. Havia de ser un enfilall de textos elaborats per persones de tota condició que hagueren estat alumnes del centre al llarg del temps i que relataren la seua experiència, la seua memòria viva amb què encabir aquests primers cinquanta anys d’història d’ensenyament públic a Albaida, una torre de Babel de vivències per si el futur privatitzador ens les arravata. I a un servidor li va arribar per mitjà del canal reglamentari i electrònic la petició de col·laboració, una mena d’encàrrec semblant al que li van encomanar a Lope de Vega, però en lloc de Violante era Olivares (quasi un anagrama un de l’altre) qui el proposava, més nostrat i pròxim que, des de la seua talaia otosina de les Senyoretes, domina el món circumdant, territorial, astral i literari. Després de molts revolts mentals i margarides despullades a la recerca de si havia de participar o abstenir-me vaig decidir embrutar alguna que altra pàgina virtual per a l’ocasió. Per què no? Complia alguns dels requisits demanats i estàvem en Pasqua. Més difícil havia de ser, però, triar el tema del qual fer cinc cèntims per a la portentosa revista commemoracional. I això sí que va costar.

    Després de sospesar idees i més idees cap d’elles em feia el pes i el temps d’entrega s’escurçava. El terror a acabar caient en els tòpics i ells llocs comuns planava fantasmagòricament sobre el paper immaculat i virtual de l’ordinador, i les neurones no donaven per més, mai n’han donat, ara, encara menys. No hi havia manera, tot estava més que trillat i jo no volia llaurar en el mateix camp.

    En aquelles disquisicions amb les muses em trobava quan la casualitat em va presentar una via d’eixida, que em va semblar si no original a enrabiar, almenys sí, digna. Una veritable 'xiripa' o 'potra' en terminologia albaidina.

    El 4 d’abril, divendres, el meu nebot i gran pianista, Joan Ramon Company, va oferir a la ciutat un magnífic concert, interpretant dues peces de César Franck (els seus dos grans tríptics per a piano). L’audició va tindre lloc en una aula situada a la dreta, en l’ala que dóna a la pujadeta de la costera del Barri (o “Barrio”, com diem els albaidins, sense normativitzar, llicència poètica que em prenc). Assegut en una de les seues cadires escolars, mentre escoltava els sons que eixien esponerosos de les tecles, en un flaix instantani, em vaig adonar que la sala on ens trobàvem era una aula doble. El Conservatori Professional d’Albaida en què s’ha convertit el meu antic institut, després d’abandonar-lo i migrar al nou centre, havia unit dues de les antigues aules en una sola per convertir-la en saló d’audició. Aquella visió, sense voler em va transportar al passat, als temps en què vaig ser alumne seu, en què els meus reials es posaven davant dels pupitres i escoltava la tasca educacional de professores i professors en les seues assignatures i la marca que, alguns d’ells, van llaurar en la meua ànima, o la mania que vaig acabar agafant a altres, també a visualitzar alguns dels meus companys i companyes amb qui vaig compartir aula, a recordar les meues amigues i amics d’aquell temps ja llunyà, els amors i desamors viscuts, els aprovats i els suspesos, les vesprades de pluja, els matins de fred i alguns sols estiuencs. Res de nou sota el sol. Fílies i fòbies, tan humanes, tan normals. Records en suma que tots tenim i patim. Però eren records vagues i intermitents, no massa nets, per més esforços que hi posava. Tot era un seguit d’imatges soltes, inconnexes, espurnes d’un passat tan remot i oblidat, en un estat tan lamentable que semblava la pantalla d’un televisor dels anys 70 en plena nevassada catòdica: borrós i barrejat.

    Tradicionalment, sol dir-se que les coses que t’han marcat la infantesa es queden gravades en el disc dur de la memòria i afloren en certs moments en què les persones, per debilitat, enyorança o un dia 'tonto' rescatem en forma d’imatges d’aquell feliç passat. Però jo, aquella vesprada de concert, no podia recordar molt més del que he relatat, encara que m’esforçara. I em va resultar una sensació ben estranya. A mig camí entre la fiblada desagradable, la indiferència i un toc de perplexitat que una mena d’olor a naftalina de temps llunyans, emanada d’aquelles parets, animava com accelerant de bomba de terrorista.

    Vaig augmentar el grau d’esforç de regressió al passat, per sondejar i reviure els anys que vaig habitar entre les quatre parets d’aquell institut, entre les seues dues ales angulars entre la caserna de la guàrdia civil –encara que coneguda, sempre aterridora- i la pujadeta del 'Barrio', en els dos pisos en què s’hi distribuïa la seua estructura, ajudat en el viatge retrospectiu per les notes solemnes i potents que César Franck va compondre i el meu nebot reactivava en aquells moments entre els seus dits. Però els resultats eren irrisoris i superficials. La meua memòria seguia vagarejant impotent. Si alguns diuen que el Triangle de les Bermudes és el principi d’alzheimer de déu, el meu principi era aquella sala, i ni la bellesa i contundència del piano aconseguien incentivar lúcidament els records en el viatge al passat.

    El temps s’havia paralitzat entre aquelles parets, i jo amb elles. Seguia sense recordar res amb força, o ben poc més del que ja havia estat recordat. El resum de tot eren, efectivament, temps feliços i innocents, encara quedava un temps per perdre la innocència definitivament. I això era i havia estat motiu de congratulació. La resta era tot una 'mélange' d’escenes sense entrellat i d’anècdotes variades que bullien en el cervell, subratllades per la música del piano. I el que era més curiós: la seua inconnexió, o la meua inutilitat per fer-ho, m’importaven una bleda bullida. Records sí, alguns, però ja sense emotivitat, sense emoció. Ni ganes! Fins aquell punt de meninfotisme arribava la meua desídia, el meu bloqueig mental o l’actuació dels meus filtres neuronals.

    En temps més recents, quan acostumava a passar pel vell institut a dur la revista del cine club d’Ontinyent, o per anar a votar els dies que érem convocats a les urnes els de, en altre temps, petit Moscou, ja percebia que aquell lloc ja no era meu, no em tocava cap fibra, ni feia vibrar cap emoció. Encara que eren visites breus i sols a un raconet de l’edifici l’aire circumdant no em provocava emotivitat, ni empatia, ni emoció. El lloc on vaig aprendre, on vaig configurar-me humanament, on vaig ser infantilment feliç, ja no anava amb mi, l’havia allunyat del racó de l’ànima on està l’estima i el calaix de la felicitat. No tenia sensació de pertinença i l’únic que notava en els breus moments en què passejava pel seu corredor era la presència d’ectoplasmes d’altra època que ja no em motivaven. Unes sensacions fantasmagòriques de temps pretèrits poc –o gens- engrescadores. Si els professors i els alumnes del present havien abandonat el vaixell i navegaven pel món de l’educació amb una nau nova de trinca, els que van poblar les seues aules en altres temps, quan jo hi vaig ser, ja no eren més que una boirina inconsistent i sense força que els meus ulls percebien i la meua ment avaluava.

    Aquella sensació que no provocava ni calfreds en les meues espatles va augmentar el dia que em va tocar exercir de president de taula en les eleccions de 2011 i vaig poder recórrer detingudament les entranyes de l’edifici, igual que el dia del concert. Vaig tindre hores abundants per fer actes d’exorcisme i endinsar-me en el túnel del temps. Amb tot a favor, no vaig saber ubicar cap de les meues aules de BUP, ni la de COU. No sabria dir on van passar algunes de les escenes que la meua memòria encara recordava, ni les aules on van tindre lloc, ni la gent que composava les aules, res de res. A penes puc establir amb qui compartia pupitre aquells anys, ni qui em rodejava o flanquejava. Poques anècdotes em vénen a la memòria i quasi que cap divertida, i les ínfimes que puc relatar són tan fràgils com castells de naips. Em costava posicionar fets històrics i culturals contemporanis, i a gosades que en van ser, d’importants, o mantindre un vincle d’empatia amb aquell lloc. I de nou, no li vaig donar ni importància, tant se’m fotia. La meua ment havia pres tanta distància sobre aquell entramat que no em sentia com a part seua i podia aixecar els muscles despreocupat, perquè el poc que encara podia rememorar m’era ben igual.

    Temps després, quan centenars d’imatges de diverses generacions van poblar l’èter digital per commemorar els cinquanta anys de vida, em vaig dedicar a observar-les detingudament. Llavors va tindre lloc el mecanisme invers. Una munió de records, molt ben trenats i consistents, em van acudir a la ment. Reconeixia situacions, persones, amics i amigues, professors i professores, els seus noms, els seus llocs de procedència i, sobretot, els vincles que els lligaven a la meua història i l’instant de la meua vida en què van esdevindre. No puc amagar que una certa sensació d’alegria i de reconciliació amb mi mateix va tindre lloc i, d’alguna manera, ajustava comptes amb mi mateix, amb la meua vida i la meua memòria. I alguna cosa dins meu va despertar la fiblada amarga de l’alegria a destemps.

    Vaig estar pegant-li voltes a la situació. Per què aquella bipolaritat de sensacions? Per què tanta insensibilitat quan estava en l’edifici? Per què tanta emotivitat en veure les fotografies? Els escorpins ja tenim aquesta dualitat marcada a foc en l’ADN i hi convivim. Però com que la religió zodiacal em fa tanta nosa com qualsevol altra litúrgia no me la vaig creure massa i vaig decidir fer una nova prova física, per allò de l’assaig-error i pragmatismes semblants. Em vaig apropar a la punta del carrer on vaig viure mitja vida, al punt on costereta del Barri i carrer Rosendo Juan, l’artèria vertebral dels 'Vixitos', s’uneixen, on s’ubicava l’INB José –o Josep- Segrelles, l’antic institut on tantes generacions de tants llocs de la Vall d’Albaida vam passar el final de la infantesa i el principi de l’adolescència, on vam viure tants i tants records i ens van fer dones i hòmens. Vaig demanar permís per fer-hi una curta passejada. L’amable conserge, que em coneixia, em va concedir la gràcia sense demanar massa aclariments i vaig deambular pel vell institut, el meu vell institut, el lloc on em vaig criar, l’institut del meu barri, del meu poble, de la meua vida i els fantasmes del passat, dolents i bons, em van acompanyar en el meu deambular. Vaig tornar a veure records llunyans, imatges inconnexes i parcials, sentia coses però sense emotivitat i tornava a importar-me poc. Vaig preferir parar, rendir-me a l’evidència i oblidar. Vaig tornar cap a la porta, vaig agrair al bidell la deferència i me’n vaig anar. La porta de l’edifici, mentalment, es va tancar. Vaig llançar lluny la clau d’aquells records i vaig decidir que els ectoplasmes d’aquell temps estan bé on estaven. No renegue d’ells, ni d’aquell passat, però vull deixar-los descansar, que dormen el somni en aquell santuari que vull deixar, netejar de fantasmes la ment per als nous que han d’arribar.