27.07.2014 - 09:06
A Mollerussa ja han obert un altre bar. En diuen el Tunnel. És just al cantó d’un establiment que comença a ser clàssic, l’Èpsilon, i davant per davant de la via del tren. Els viatgers de l’exprés de Madrid al·lucinen, quan contemplen tota aquella moguda de personal, el diumenge al capaltard.
El Tunnel, l’anomenen així justament perquè s’hi accedeix per una mena de túnel del temps: deixes a fora el paisatge ferroviari, decimonònic, i al cap d’uns metres de recórrer una espècie de boca de mina entres en ple segle xxi. Aquest bar musical està ben muntat i millor aprofitat encara, si entenem per aprofitament l’habilitació de la major extensió possible de la barra. Tal vegada l’element que més en destaca, a banda de la qualitat remarcable del so, és la lluminositat. Tota una estratègia i generosa bateria de focus confereix a l’espai un ambient càlid, agradable, festiu… Fins i tot els clients s’hi veuen més afavorits, més brillants i més nets. Atractius. La sanefa de neó morat que recorre el perímetre del local acaba d’atorgar aquest toc d’animada acollença, igual que passa amb els tres o quatre monitors de TV que bombardegen sense pietat la clientela amb imatges de videoclips o de la programació habitual dels tres canals de televisió (cosa que permet de seguir, si no amb l’oïda, almenys amb la mirada, el programa favorit, i també que els parroquians no arribin a sentir-se del tot desprotegits, enyorant la llar catòdica). S’hi està bé, al Tunnel, a pesar del nom.
Algun observador experimentat havia aventurat que l’obertura d’aquest local llampant provocaria una dura competència amb el seu veí, l’Èpsilon. Pel que s’ha anat veient aquestes setmanes, la cosa no ha anat així. Al Tunnel hi ha força ambient, però l’Èpsilon encara es manté ple. Es veu que, en comptes de dividir-se, el públic, en doblar-se l’oferta, s’ha multiplicat. Hi ha gent per a tot. El que ja no se sap és d’on surt, tanta gent.
Un dels factors que fa que l’Èpsilon aguanti és que s’hi pot seure. Al Tunnel, per contra, escassegen les taules i els tamborets. El jovent d’aquestes contrades, sobretot quan acudeix als bars moderns amb parella i per tant ja no li cal dissimular, agraeix de poder prendre la seva copa descansat, per més que els dictats de la modernor apostin per la promiscuïtat que afavoreix mantenir-se dempeus i en moviment constant, si pot ser seguint els compassos de la música amb una certa gesticulació espasmòdica d’espatlles, de cap i peus.
De vegades —no parlo només pel Tunnel, sinó per molts dels establiments actuals—, trobar un seient pot resultar una gesta homèrica, tant o més difícil que trobar rotllo.
Dos amics, ressacosos, comenten la jugada el dilluns al matí:
—Què, com va anar ahir?
—De conya, tu.
—Vas lligar, potser?
—Què va tio, millor que això. Vaig poder enxampar un tamboret.
Us juro que, si fa no fa, la cosa funciona així.
Vidal Vidal, Geografia impúdica, Barcelona, Empúries, 1990, p. 63-64.
Foto: Marta Benavides
Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.
