Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  28.07.2014  06:00

Autor/s: Núria Ventura

Gairebé la meitat dels estats europeus tenen menys de cent anys

Un segle després de l'esclat de la Primera Guerra Mundial fem un repàs dels nous estats que s'han creat d'ençà del conflicte

Men?ame
 

Fa un segle, dia per dia, que va començar la Primera Guerra Mundial. El 28 de juliol de 1914 Àustria va declarar la guerra a Sèrbia, fet que va desfermar un conflicte bèl·lic amb la implicació de bona part dels estats europeus. El final de la guerra va menar a una reestructuració de la geografia europea, en què desaparegueren els imperis austro-hongarès, alemany, otomà i rus. D'aleshores ençà, les fronteres del continent han continuat canviant i el nombre d'estats no ha parat de créixer.

El 1914 hi havia vint-i-cinc estats al continent (sense comptar l'imperi rus ni l'otomà) i cent anys després n'hi ha quaranta-un (una xifra que no inclou ni Turquia ni els estats resultants de la descomposició de la Unió Soviètica, exceptuant els bàltics, que sí que s'hi compten).

Quan es va acabar la Gran Guerra, el 1918, van aparèixer sis estats nous: Polònia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Estònia, Letònia i Lituània. A més, l'imperi Austro-hongarès es va dividir i es va crear Finlàndia. Més tard, es va independitzar Irlanda. Aquell va ser un dels moments en què es van dibuixar més estats.

Només hi va haver una situació similar al final de la guerra freda, el 1989. A partir d'aquell any, la caiguda del socialisme i el desmembrament de Iugoslàvia va fer sorgir nous estats, com ara Bielorússia, Moldàvia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Ucraïna, Macedònia i Bòsnia i Hercegovina. Els bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) van tornar a esdevenir estats, per bé que ja s'havien definit el 1918.

Pot semblar que les guerres són la causa principal de l'aparició d'estats, però els processos són més complexos. Durant l'últim segle, el pas immediatament previ a la creació de nous estats ha estat sovint una declaració unilateral d'independència. I en alguns casos, hi havia hagut un referèndum abans de la proclamació de la independència.

Montenegro va optar pel referèndum

Un dels últims estats que s'han creat a Europa, Montenegro, va néixer després d'un referèndum. Amb el 55,5% de vots favorables, el nou estat es va constituir el 2006. El procés de secessió va ser regulat per la carta constitucional de Sèrbia i Montenegro i el va supervisar la Unió Europea. Montenegro havia perdut la independència uns noranta anys abans, al final de la Primera Guerra Mundial, quan havia estat absorbida per Iugoslàvia.

Uns altres països que han esdevingut estats després d'un referèndum són Islàndia, el 1944, Malta, el 1964, i Eslovènia, el 1990. Al 1991 Croàcia va celebrar un referèndum d'independència, però la Comunitat Econòmica Europea no va reconèixer el nou estat fins el gener de 1992.

Catalunya també preveu de fer una consulta, el 9 de novembre vinent, igualment com Escòcia, el 18 de setembre, en un procés acordat amb el Regne Unit. A Europa hi ha més moviments independentistes, com ara el País Basc o Flandes, que tenen l'atenció posada en aquests dos processos.

Kossove, el més nou

L'estat més nou que hi ha a Europa és Kossove, que el 2008 va escollir la via de la declaració unilateral d'independència. Vint-i-dos estats dels vint-i-set que hi havia en aquell moment a la Unió Europea van reconèixer el nou estat. Espanya és un dels pocs que no. Però, malgrat tot, l'ONU va recordar que el dret internacional no preveu prohibicions sobre les declaracions d'independència i, per tant, que la que havia fet Kossove no el violava. Ho va dir el president del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides el 2010, una opinió no vinculant però enormement influent.

Una xifra que creix

Ara, a Europa, hi ha setze estats més que no hi havia fa cent anys, i aquest nombre pot continuar creixent. Alguns experts creuen que es podria passar de quaranta-un a cinquanta, que és el nombre de llengües europees amb territori propi.

Men?ame