Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  16.07.2014  06:00

Autor/s: Liz Castro

Colm Tóibín: 'És molt difícil de dissoldre una identitat nacional sota pressió'

Entrevista a l'escriptor irlandès, autor de 'Homenatge a Barcelona' i de 'El testament de Maria', que s'acaba d'estrenar al Grec de Barcelona

Men?ame
 

Colm Tóibín és un novel·lista, dramaturg, periodista i crític irlandès. Després de viure uns quants anys a Barcelona a la dècada del 1970, va escriure la famosa 'Homenatge a Barcelona', un retrat molt acurat de la societat catalana a la cruïlla entre l'època franquista i la democràcia. Tóibín va ser fa poc a Barcelona per a pronunciar una conferència titulada 'Barcelona, de George Orwell a la democràcia' al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) on va començar explicant la paradoxa que la plaça de George Orwell hagués estat, irònicament, la primera de Barcelona amb càmeres de vigilància instal·lades.

Tóibín també ha tornat a la capital catalana per a l'estrena al nostre país de la seva obra 'El testament de Maria', dins el programa del Grec de Barcelona.

VilaWeb va aprofitar per parlar-hi i el va entrevistar al canal en anglès. Us oferim, traduïda, una bona part de l'entrevista.

 

Vau arribar a Barcelona, inspirat per Hemingway i Orwell, l'any 1975, abans que Francisco Franco es morís. Què hi vau trobar?
Crec que si véns del nord a la Mediterrània, res no és com t'esperes, perquè els colors són diferents. I a més hi vaig venir al final de setembre, però hi feia molta calor. No havia tingut mai aquella sensació. Eren les acaballes de l'estiu i la humitat encara surava a l'aire. Però mai no havia sentit aquella humitat. Per tant, les olors també eren totes diferents. L'impacte visual fou inesperat.

A més, ja saps que el 1975 era una època divertida, a Barcelona. Jo tenia vint anys i la gent de vint anys no volia parlar de política. La gent vivia com en un espai privat. Els pares s'havien traslladat a aquell espai al final de la guerra del 1936-1939 i s'hi havien quedat. Algunes coses tenien molta importància per a ells. La música americana n'era una: Bob Dylan era una via de connectar amb el món lliure. Però també era molt interessant que la llengua catalana fos considerada una manera de ser lliures. Els mestres a l'escola no parlaven català. Però el català era quasi 'trendy'. Feia interessant parlar en català als amics. I aleshores ningú no parlava d'identitat, ni d'història, ni de política, però la gent parlava en català. I ho consideraven una via fonamental de resistència i d'allunyar-se de l'Espanya oficial i del règim.

Allò que realment em resultava estrany era que molta gent que coneixia i que era molt avesada a la literatura en castellà i que potser fins i tot podia llegir en anglès i francès, aquella mateixa gent no podia llegir fàcilment en català. No podia. I tampoc no podia escriure en català. No n'havien après l'ortografia. La llengua catalana era no oficial, underground i de moda si tenies vint anys a Barcelona en aquella època.

Però ningú no volia parlar sobre el futur, el futur polític, perquè era molt incert i semblava molt fosc.

Teniu molta gràcia a l'hora de captar què és Catalunya. M'he cansat de regalar exemplars del vostre 'Homenatge a Barcelona' a gent interessada a visitar la ciutat. Em demano què en canviaríeu, si haguéssiu d'escriure el llibre ara mateix.
No estic segur que en canviés gaires coses. Crec que l'aspecte més extraordinari és la manera com el nacionalisme ha sobreviscut a la generació següent, fins i tot quan el català ja ha esdevingut oficial, fins i tot quan ja s'estudia a l'escola, fins i tot quan el president la parla per la televisió. De sobte va deixar d'ésser contracultural, la llengua: era la cultura oficial. I malgrat tot la generació entre vint anys i vint-i-cinc no va dir 'ja no vull això, no forma part de mi, és antiquat, pertany als meus avis'. La gent continuava sentint-s'ho propi.

Crec que és molt i molt complicat d'afrontar una identitat nacional sota pressió si proves de dissoldre-la o diluir-la. No es dilueix. I ho sabem per molts exemples, com el de Iugoslàvia. La gent realment se sentia croata o sèrbia o eslovena o albanesa i ni el comunisme ni Tito no ho van saber afrontar ni gestionar.

A Irlanda ara probablement es dóna més per fet perquè hem tingut independència durant gairebé un segle. Però, tot i això, si preguntessis a algun irlandès (de la República d'Irlanda) si 'voldria tornar enrere', no conec ningú que et digués que sí. Ens queixem del govern, odiem el govern, el govern no pot ésser pitjor, de fet, però la idea que 'no pagava la pena' la independència i que no ens havíem d'haver separat d'Anglaterra no crec que ningú la sostingui. La identitat es manté com una part fonamental en nosaltres. [...] El cas dels escocesos és interessant en aquest moment. Perquè una vegada poses una societat sota pressió, la gent ha de parlar-ne més, en debat més, en fa més cabal. El cas escocès és molt interessant des de la perspectiva catalana. Que el referèndum vagi endavant realment no importa: importa que Escòcia és molt més pro-europea que no pas Anglaterra.

Catalunya mostra una civilització europea avançada. [...] El nacionalisme català sempre s'ha mostrat obert a l'exterior i, com a estat independent, suposo que seria un molt bon estat europeu. No em puc imaginar que creixi l'euroscepticisme a Catalunya.

'Nacionalisme' és una paraula força connotada…
Si, perquè suggereix que només existim nosaltres. Però des del punt de vista positiu, en el cas de Catalunya, no és difícil d'esdevenir català. I si mires els últims cent cinquanta anys, els catalans sembla que hagin importat cada generació. Per exemple, molts fills dels treballadors de les fàbriques van convertir-se en catalans. No és una qüestió de sang ni de religió. És una simple qüestió de parlar la llengua i viure aquí amb una visió de permanència. Si hi ha tres persones en una habitació i una parla només castellà i les altres dues català i castellà, els catalans parlaran en castellà a la primera persona, però cada vegada que parlin ells amb ells tornaran a passar al català. Això torna boigs els espanyols. És una d'aquelles coses que... 'per què no poden...?' Sempre és 'per què no poden…?'

[...]

Tornant a l'ex-Iugoslàvia, el país més interessant des de la perspectiva catalana és Eslovènia. Perquè no va participar en la guerra. Malgrat que és majoritàriament catòlica, com Croàcia, no es va unir als croats de cap manera. De fet, quan en va tenir la mínima oportunitat, va mirar cap enfora, a Àustria i Itàlia, i va intentar de treballar amb la societat civil per crear un estat europeu modern, mentre els altres dos països s'incendiaven just a sota seu. I van recórrer a allò en què els catalans solen ésser particularment bons: al debat, a l'acord i a mirar d'arribar a un compromís. I més o menys Eslovènia va aconseguir allò que volia. Va ésser afortunada. I ha continuat essent un estat independent.

Creieu que Catalunya obtindrà allò que vol?
No, crec que serà molt difícil. Crec que les forces en contra seu, tant a Europa com a Espanya, són realment molt potents. Crec que la qüestió és mirar d'aconseguir més i més autonomia. I després veure cap on et porta. Especialment els imposts. Un altre tema important per mi, tot i que és molt complicat per a Catalunya tenint en compte que Espanya disposa d'ambaixades a totes les capitals, és que tingui ambaixades semioficials o consolats treballant als països europeus i a Washington.

Parleu irlandès?
No, tot i que l'he estudiat a l'escola, però l'apreníem molt malament. D'entrada cal dir que és una llengua bastant difícil, especialment en la declinació dels substantius. [...] Si tornés a les illes i m'hi passés un mes, probablement podria sortir-me'n. Les notícies en irlandès, les podria entendre, però no el parlo.

I el català?
[En català.] És molt important si vius a la muntanya, per exemple, perquè tothom el parla. I si parles castellà, et parlaran en castellà, però amb la resta de la gent parlaran en català. I normalment allò que diuen entre ells és molt més interessant que no allò que t'expliquen en castellà. I per això, no sé com, puc dir que sí, que parlo una mica de català.

Men?ame