Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  18.07.2014  00:00

Autor/s: Mariló Sanz

Irlanda: cliffs of Moher

De sobte hi era. Mentre ens acostem als penya-segats, escoltem cantar una veu coneguda, ja quasi amiga: és la veu de Tina

Men?ame
 

Som a Moher, als penya-segats. Baixem del vehicle expectants, il·lusionats. A prop del centre de visitants hem trobat Tina, qui ha estat cantant-nos i amenitzant-nos tocant l’arpa cada dia al vehicle de Brendan... ara és un goig escoltar-la en directe. Brendan és el conductor que ens porta d’un lloc a un altre, i ja ens ho deia quan li demanàvem per qui escoltàvem... 'la veureu en arribar als penya-segats'. I així ha estat.

Tina té una prodigiosa veu melodiosa. Me l’emporte a casa compactada en un CD, per a poder escoltar-la tranquil·lament i recordar aquest preciós país que és Irlanda

Els 'cliffs of moher' són impressionants, pel tallat que suposa el penya-segat. Són més de 200 metres per damunt de la mar i una extensió de 8 km. És una atracció turística, declarada geoparc per la UNESCO. És un espectacle natural on a més a més, hi fan niu nombroses aus.

Particularment les trobe fascinants, però tanta gent... li lleva el sabor autèntic i crea una aura de superficialitat, de lloc banal. Li lleva la màgia que deu desprendre aquest paratge quan no hi ha ningú pels voltants.

I és que en són molts els qui com nosaltres visitem aquest lloc preciós. La majoria, amb les intencions benintencionades de conèixer-lo, uns altres repeteixen visita per a tornar a gaudir de les vistes i de l’aire que s’hi respira. I malauradament també cal parlar d’un percentatge que hi va per a acomiadar-se d’aquest món i acabar amb la seua vida. No és broma, no m’ho invente: molta gent tria aquests penya-segats per a tirar-se i així suïcidar-se.

És per aquesta raó, i també com a protecció dels nombrosos visitants que no van amb cap mala intenció suïcida al cap, que s’ha construït un mur per a evitar les caigudes involuntàries o voluntàries... que com ja he dit, de tot hi ha.

Per al meu gust, un poc massa altes, encara que no trenquen la fesomia de l’entorn. Tot aquest 'muntatge' adequat per a fer més accessible i segura la visita va ser oficialment inaugurat l’any 2007, després de dèsset anys de planificació i treball.

Ens adonem que en una part que queda més allunyada no hi ha eixa protecció, i encara que hi ha una mitja prohibició hi anem per a admirar el penya-segat en estat pur. La prohibició està un poc apartada i es limita a una menuda tanca que, quan nosaltres hi arribem, quasi ja ni està impedint el pas. Així que seguint dues persones que van per davant, ens colem per a admirar els penya-segats sense impediments.

No és cap temeritat. No portem xiquets al costat, sabem que hem d’anar amb cura mirant on posem els peus, no és cap incompliment normatiu perquè hi ha vigilància i els que anem per eixa part som a la vista de tothom sense amagar-nos. Així que hem decidit passar seguint la senda establerta, i si ens diuen que tornem a la 'part segura' tornarem de nou a la zona 'emmurallada'.

Potser aquesta zona està mig prohibida perquè fa unes setmanes hi va haver de nou un cas suïcida. Tal volta encara no està l’obra totalment finalitzada i si torne de nou d'ací a anys, aquesta part també tinga tanca... no ho sé. Nosaltres en aquests moments travessem el límit.

Però és que no hi ha punt de comparació. Ara sí que trobe la màgia de Moher, ara és quan de veritat es pot admirar la grandesa i la bellesa del lloc. Afegeisc un advertiment: si algú té por de les altures, atenció! La roca és de pissarra i arena, s’hi pot relliscar i no seria el primer cas. De tant en tant les roques cauen i desapareixen a l’Atlàntic, de tant en tant l’Atlàntic s'engul la gent que hi cau.

Aprofitem que tenim aquestes vistes espectaculars per a dinar el pic-nic que cada dia ens preparem en aquest viatge, prèvia visita al supermercat.

Des del lloc on ens situem es veu la torre O’Brien, i a la llunyania la badia de Galway i les illes Aran. La torre O’Brien és una torre circular de pedra que es troba aproximadament a la meitat dels penya-segats, construïda per Sir Cornelius O’Brien l’any 1835 com a mirador per als centenars de turistes que ja aleshores acudien per a admirar el paratge i les vistes.

Aprofitem per a agafar tot l’aire pur que arriba de l’oceà, aprofitem per a somniar, per a imaginar històries com la de 'la princesa promesa' que va escollir el paratge per a rodar la pel·lícula, canviant el nom dels penya-segats de Moher pel de penya-segats de la follia ' Cliffs of Insanity'. El lloc és un digne escenari de pel·lícula, de vídeos musicals i d'anuncis... Els cliff of moher són un lloc dignament  famós.

El passeig pel penya-segat ha estat molt agradable, per les vistes... pel sol... sortosament l’oratge de hui, en aquest país plujós és boníssim... També hi ha visites des del ferry per a admirar els penya-segats a nivell de mar, però eixa opció queda pendent, potser per a una futura visita a Moher i a Irlanda.