Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  11.07.2014  00:00

Autor/s: Mariló Sanz

Tailàndia nord: dones girafa de la tribu Padaung

Hi ha tradicions que escapen al nostre enteniment. Una de les més incomprensibles són els anells que es posen al coll les dones Padaung com un símbol de bellesa

Men?ame
 

Som a l’embarcador de l’hotel. Hui ens espera un dia on, ja ho sé de bestreta, sentiré emocions contraposades. I és que ens n'anem en barca per pel riu Pai cap al poblat Padaung, el de les dones girafa, les que són tan famoses.

I estem expectants per què veurem. No sabem si el poblat s’ha convertit en un zoo humà ple de dones simplement exposades. No m’agradaria. He llegit sobre el tema però no vull opinions subjectives. En cap moment voldria contribuir a fomentar cap negoci i comerç turístic fraudulent. Ja veurem... nosaltres anem amb la premissa de sempre que és el respecte. Sé que al poblat porten un ritme de vida controlat, en el qual les dones accepten que envaïm la seua intimitat. Aquest aspecte em desagrada però alhora m’intriga saber com són i com viuen, vull fer les deduccions pròpies segons l’experiència viscuda sense que m’ho conten, vull veure de primera mà aquest grup de dones tan aparentment peculiars però que no deixen de ser unes dones com jo, com tantes altres.

Seria genial poder comunicar-nos amb elles. Quin goig seria dominar totes les llengües i saber què pensen, però com que això no és possible, em quedaré sense saber en realitat què opinen de tots aquells que anem a veure-les. Em conformaré amb el que observe mirant les seues cares. Les cares i les mirades, sovint, són reflex de l’ànima.

Anem de camí. Aquestes aigües són perilloses, hi ha molts remolins i corrents, hem de protegir-nos amb un jupetí salvavides, encara que de poc pot servir en un riu on els cocodrils hi viuen tranquil·lament a les seues aigües. La barca en què pugem és menuda i inestable, no pren velocitat voluntàriament, són les aigües ràpides del riu les que se’ns emporten a tots plegats, a la barca i a nosaltres, sense poder dominar el corrent. A la barca hi som vuit persones i no podem moure'ns del nostre lloc perquè tenim el pes controlat per a evitar que la barca se’n vaja més cap a una part que no l'altra.

I arribem. Sincerament he sentit por per moments, he pensat que la barca bolcava. Els jupetins salvavides de res no hagueren servit en aquelles aigües que no deixen veure què amaguen, i que sens dubte estan plenes de famolencs cocodrils a l’aguait de rebre menjar humà extra.

Entrem al poblat i no gosem obrir la boca. Veure per primera vegada les dones del coll llarg causa un fort impacte, alguna cosa se'm remou a l’interior i un grapat de pensaments em circulen per la ment. Mai no havia vist unes dones amb una aparença tan singular. I no m’agrada el que veig.

Les dones girafa, les Padaung, són una tribu procedent de Birmània, branca de les Karen. Segons conta la llegenda, un rei birmà volia oferir en sacrifici la donzella més bella del regne que era Karen. Per tal de salvar-la i per a fer-la lletja, li posaren unes espirals al coll. Des d’aleshores, les anelles al coll són un símbol de bellesa. Una altra teoria diu que la col·locació dels anells va començar com a protecció contra els atacs dels tigres. I una altra totalment diferent explica que com que els anells antigament eren d’or col·locats al coll de les dones, era una manera de protegir les riqueses. Qui sap quina de les tres serà la raó de ser d’aquesta tradició! Ara moment tampoc no importa molt.

Per a una dona Padaung és un privilegi portar els anells al coll, braços i cames. Almenys antigament ho era. Els collars són de coure. Comencen des de menudes a fer l’estirament enroscant-los al coll, entre els cinc i nou anys. La primera anella té deu centímetres i es posa amb un massatge previ de cap i coll. És una tradició actualment prohibida a Tailàndia i Birmània, però que d’amagat continua. Bo, especifique: d'amagat s'inicia perquè després és inevitablement evident, però ja és tard, la tradició està iniciada i ha de seguir el procés.

Solament a les xiquetes que han nascut un dimecres de lluna plena se'ls permet de portar aquests anells al voltant del coll.  I al cap de dos anys afegeixen un o dos anells més perquè l’allargament siga progressiu, tot fins aconseguir d'allargar el coll fins als prop de vint centímetres. Hi ha dones que en porten vint-i-vuit i, segons ens conten, les dones els llueixen amb honor, malgrat tenir el tòrax debilitat per l’opressió i la columna vertebral deformada. La seua manera de caminar, conseqüentment, també és diferent.

Torne a pensar que m’agradaria escoltar de boca d’elles què en pensen. Potser hi ha de tot, hi deu haver qui ho porta amb orgull perquè creu veritablement que és un honor, i alres que s’ho replantegen però ja es tard perquè llevar-li els anells seria contraproduent per a la seua salut. Per ara, observant les seues cares, em fan pensar més bé que es tracta de resignació.

Encara que és una tradició molt criticada per les conseqüències físiques que comporta, seguirà perquè s’han creat massa interessos econòmics al seu voltant. Els habitants d’aquest poblat viuen del turisme i reben ajuda econòmica de la província de Mae Hong Song. Exposar-se cara el públic és la seua manera d’aconseguir guanys. No tenen altra alternativa, no els la ofereixen.

El poblat no és massa gran. Ens enfilem pel carrer principal, escodrinyem què es veu de les cases, el que hi ha per fora i el que podem veure de dins a traves de les portes entreobertes. Veiem molts micos menuts que fan companyia a les dones. D'homes se’n veuen pocs, són al camp treballant i fins a la nit no tornaran.

Entre les tribus del nord hi ha animistes, budistes o cristians. Al poblat de les Padaung hi trobem una església cristiana.

Malgrat el pes dels complements, les dones fan treballs pesats i dificultosos per a elles per la falta de mobilitat, i ho fan de manera rígida. La majoria es dediquen a teixir i després venen els productes.

Al final del carrer trobem l’escola. Els continguts de l’ensenyament compaginen tradició i modernització. Pare l’orella en les explicacions de la mestra, està ensenyant els dies de la setmana en anglés, xiquets i xiquetes estan fent un joc seguint el ritme d’una cançó.  Dues xiquetes porten ja els aros al coll. M’esgarrifa veure-les.

A prop hi ha un xiquet molt menudet mirant com els altres més majors juguen. I mirant-lo pense què poc sap encara de la realitat que envolta les xiquetes, joves i dones del seu poblat. Pense que ha tingut sort de nàixer xiquet perquè portarà una vida simple sent caçador i treballant cultivant terres.

Visitar el poblat em fa recordar unes paraules escrites al llibre 'Viajes a la marginación' de Carmen Sarmiento, l’experimentada periodista de renom que va visitar les dones girafa quan estaven reclutades per la guerrilla. Carmen Sarmiento hi augurà un futur nefast en el qual tothom podria visitar-les. I ho va encertar, perquè actualment tothom ho pot fer. Va endevinar el negoci que comportarien.

Aquestes dones segueixen una tradició que és, als nostres ulls, dolenta. M’entristeix observar-les i si el respecte és la base de tot viatger, també hem de respectar les seues creences. Potser caldria informar-les millor de com perjudica la salut portar els anells, i així anar conscienciant-les a poc a poc. Tal volta no s’ha fet suficientment. Tenen una altra educació, però també són unes víctimes del sistema.

Fent un passeig pel poblat veig altres dones que no porten els anells al coll, i mirant les seues cares deduesc que tenen una certa enveja que es nota, en part, perquè intenten amb un grapat de collars assemblar-se el màxim a les dones del coll llarg: volen el protagonisme que tenen les altres.