25.06.2014 - 06:00
S’ha reprès la polèmica sobre quina xifra caldrà atènyer per a guanyar el referèndum del 9 de novembre. Des de CiU han dit que seria convenient que el sí-sí superàs el 55% dels vots, però ERC ha respost dient que amb el 50% dels vots més un ja n’hi hauria prou. Quina és la realitat? Com es guanyarà la consulta del 9 de novembre?
Pendents del decret
La consulta de moment només és un acord polític. Però no existeix, o no s’ha fet públic, el text legal que la regularà, el decret de convocatòria que ha de signar el president de la Generalitat. Fins que no siga públic no se sabran les condicions del vot. Per exemple, si poden votar els menors de setze anys a divuit o en quines condicions es considerarà validat el resultat.
Siga com siga, no serà un referèndum vinculant i, per tant, la importància del resultat està en l’impacte polític que tindrà a l’interior del país i internacionalment. Per tant, les xifres que s’apunten tenen un valor més polític que no pas legal.
La lògica del 50% més un vot
La lògica diu que el resultat vàlid hauria de ser el 50% més un vot. Altrament, seria un cas evident de discriminació: el 50% més un vot val per a mantenir-se dins Espanya però no per a marxar-ne?
Un problema important, tenint en compte la dificultat de la pregunta, és definir sobre què és aquest 50%, sobre quina massa d’electors. Un 50% del vot a la segona pregunta? Un 50% sobre el total de votants? Un 50% sobre el cens?
Novament, no hi ha cap resposta clara, ni n’hi haurà fins que no es publique el decret. Però la resposta més lògica sembla la segona: que el sí haja de superar el 50% més un del total de vots emesos en la consulta. Per què? Doncs perquè tant el no a la primera pregunta com el no a la segona són, clarament, vots contra la independència. I no tindria lògica que es comptàs únicament sí-sí contra sí-no.
El 50% més un del vot sobre el cens o sobre els votants?
Políticament, pensant sobretot en la comunitat internacional, l’ideal seria aconseguir el 50% més un vot del total del cens. Això evitaria qualsevol discussió sobre la legitimitat del vot. Però aquest objectiu és molt difícil.
El cens electoral de Catalunya és de 5.257.960 persones. Així doncs, perquè la victòria del sí-sí fos absolutament indiscutible caldria que obtingués 2.628.981 vots, que significaria un tant per cent molt més elevat que no el 50% del nombre de votants, perquè mai no vota el 100% dels electors.
L’experiència electoral: dades
Per entendre què significaria això cal mirar els darrers resultats electorals a Catalunya.
En les darreres eleccions catalanes els vots als partits clarament independentistes van sumar 1.781.460 vots, més 358.857 a ICV-EUiA. Per tant, l’objectiu d’aconseguir el 50% més un del cens sembla extraordinàriament difícil.
Però en aquelles eleccions va votar tan sols el 69,56% del cens, és a dir, 3.657.450. Partint d’aquesta xifra de votació, la meitat més un dels vots emesos serien 1.828.726. Això vol dir que tan sols mancarien 47.266 vots directes als partits independentistes per a aconseguir la majoria del 50% més un –sempre tenint en compte que no s’hi compten els vots d’ICV-EUiA, per bé que és lògic de pensar que una part important sí que votarien a favor de la independència.
Si mirem les xifres respecte de les eleccions europees, trobem una situació molt semblant a la de les catalanes. A les europees van votar només 2.532.629 electors, més d’un milió d’electors menys que a les catalanes. Els partits directament independentistes van obtenir 1.142.867 vots. La majoria més un eren 1.266.315 vots, és a dir, 123.448 vots menys dels que aconseguiren CiU i ERC. Però cal tenir en compte que no hi va participar la CUP i que ICV-EUiA va sumar 258.554 vots.
Tanmateix, no es pot oblidar que la lògica d’un referèndum és molt distinta de la lògica d’unes eleccions. Hom pot preveure que els votants d’una candidatura votaran sí o no segons la posició política d’aquesta candidatura, però això no és mai exacte. Ni per als votants del sí ni per als del no. Tanmateix, de les dades es desprèn que aconseguir el 50% dels vots més un sobre el total de votants és factible, però no és gens probable que s’aconseguesca aquest percentatge sobre el total del cens.
Per què el 55%? La lògica de la ‘supermajoria’
Des de CiU han insistit aquests darrers dies en la necessitat d’aconseguir el 55% dels vots a favor del doble sí. Però és lògic d’interpretar que parlen des d’una òptica política i no legal. El decret de convocatòria s’ha d’aprovar amb l’acord d’ERC, CUP i ICV-EUiA i no sembla que aquests partits vulguen acceptar que legalment el referèndum només siga vàlid si es guanya amb el 55% dels vots.
Cal entendre la proposta, doncs, en termes exclusivament polítics. Amb vista a la comunitat internacional, la imatge d’un 51 a 49 és la d’un país dividit. En canvi, la del 55 a 45 seria de victòria clara del sobiranisme.
El precedent de Montenegro
La xifra del 55% té el precedent del referèndum d’independència de Montenegro, l’any 2006.
Quan Montenegro va voler fer un referèndum sobre la independència, la Unió Europea va posar condicions per a acceptar el resultat i, per tant, reconèixer el nou estat. S’exigia que hi votàs, pel cap baix, el 50% dels electors i un mínim del 55% dels votants havien de decantar-se en favor de la independència. La proposta va ser molt criticada pels partidaris de la independència, però van acabar acceptant la ‘supermajoria’ com una condició per a ser reconeguts.
El referèndum es va fer el 21 de maig de 2006. El cens era de 484.718 ciutadans i va votar el 86,5%, o siga, 419.236 persones. Els vots favorables foren 230.711, és a dir, un 55,5% de les paperetes. En contra, n’hi hagué 184.954 i, a més, 3.571 vots nuls. A conseqüència d’això, la Unió Europea i la major part de països del món van reconèixer la legitimitat de la proclamació d’independència de Montenegro.
El cas de Montenegro és únic
Algunes veus afirmen que el referèndum de Montenegro marca un precedent per als següents, però cal tenir en compte que el referèndum per la independència de Sudan del Sud es va fer el 2011 sense aplicar la clàusula del 55%, que tampoc no s’aplicarà en el referèndum d’Escòcia.
Així doncs, el cas de Montenegro és únic i excepcional entre els referèndums de sobirania. Des de la primeria del segle XX, hi ha hagut al món 55 referèndums d’independència, i en 35 casos van portar a la independència, reconeguda o de fet. Ara n’hi ha quatre més d’anunciats o convocats: Escòcia, Catalunya, Nova Caledònia i l’illa de Bougainville.
Dels 55 referèndums fets, els que va tenir un resultat més ajustat va ser el de Malta, el 1964. Hi va votar el 79% dels ciutadans: un 54,5% a favor de la independència i un 45,5% en contra. Cap de tots aquests referèndums no ha tingut la clàusula del 55%, com el de Montenegro, i això no ha impedit que la majoria de països independitzats per via de referèndum fossen reconeguts internacionalment.
Quant als quatre referèndums prevists, el d’Escòcia –que es farà el 18 de setembre propvinent– es considerarà guanyat si el sí obté la meitat dels vots més un. El de Catalunya encara no té decret. El de Nova Caledònia, segons els acords de Nouméa, ha de ser fet abans del 2018 però encara no ha estat acordat. I el de Bougainville, segons els acords de pau, ha de ser fet entre 2015 i 2020.
Alguns referèndums han fixat un mínim de participació. És el cas del referèndum de Kossove, del 1991, on havia de votar un mínim del 66% del cens per a ser considerat vàlid. Però d’aquest 66%, només calia que votàs a favor el 50% més un.
El curiós referèndum de Terranova i Labrador
Els referèndums no són tan sols d’independència. També poden servir per a unir territoris. I aquest va ser el cas del referèndum del 1948, que va menar a la incorporació al Canadà de Terranova i Labrador. Les províncies atlàntiques van acceptar de ser part del Canadà amb un 52% a favor i un 48% en contra. En aquest cas el resultat va ser acceptat, i ha estat un precedent enorme per al Quebec. Cada vegada que el govern canadenc ha provat de fixar un sostre superior al 50% per al referèndum d’independència del Quebec, el govern quebequès ha saltat dient que fóra incongruent d’acceptar que es pot entrar al Canadà amb un 52% però reclamar un 55% per marxar-ne.
Tres interessants precedents espanyols
Pel que fa al tant per cent necessari per a aprovar un referèndum, hi ha també dos precedents interessants en el cas dels referèndums fets a l’estat espanyol.
El primer és el de l’OTAN, del 1986. En aquest referèndum, només hi va participar el 59% del cens: va votar sí un 52,5%, no un 39,8% i en blanc un 6,5%. El referèndum es va considerar vàlid legalment.
Els altres dos precedents vénen tots dos d’Andalusia. La reforma de l’estatut va ser aprovada en un referèndum amb la participació només del 36,2% de l’electorat, la xifra més baixa de tots els referèndums de l’estat espanyol.
El segon precedent és molt escandalós i té relació amb el referèndum d’aprovació de l’estatut, del 1980. Segons la normativa electoral era obligat que votàs, almenys, el 50% del cens en cada província. Però a Jaén i Almeria la xifra va ser inferior. Això havia d’haver invalidat la votació.
Tanmateix, es van prendre dues polèmiques determinacions per maquillar el resultat. A Jaén la junta electoral es va reunir de nou i va donar per vàlids tots els vots que havien estat anul·lats perquè els sobres incloïen més d’una papereta. I amb això es va superar el llistó.
A Almeria, amb una situació molt més difícil, la solució va ser encara més rocambolesca. A iniciativa dels partits, es va reformar la llei orgànica 2/1980 que regulava les modalitats de referèndum. Aquesta modificació va consistir a eliminar el requisit que fos aprovat a totes les províncies. Sorprenentment, a través de la reforma d’aquesta llei es va considerar que es deixava sense efecte allò que diu la constitució espanyola, que, evidentment, té un rang superior.
