Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  11.06.2014  17:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

L'infaust llegat polític de Pere Navarro

Repassem el seu pas per la primera secretaria del PSC des del desembre del 2011

Men?ame
 

D'ençà que Pere Navarro en va assumir la direcció, el desembre del 2011, el PSC ha anat perdent suport, centralitat política i pes electoral. El seu pas pel càrrec de primer secretari ha originat un degoteig de baixes i retirades de figures significatives del partit i de grups municipals sencers. Ara que ha dimitit, ha deixat el partit amb un suport electoral molt inferior del que tenia quan el va començar a pilotar, després d'haver-ne foragitat algunes de les primeres espases. Navarro ha menat el viratge del PSC des de la defensa del dret de decidir fins a les posicions més unionistes de la història, amb una fidelitat total als interessos del PSOE.

Un vaixell amb vies d'aigua

Navarro va agafar el timó del PSC en plena deriva electoral, quan feia set anys que governaven el país. I els pronòstics no eren pas optimistes: havia fracassat la reforma de l'estatut, el projecte estel·lar del govern. A més, la reforma del sistema de finançament no feia llevada, sinó que continuava dessagnant les finances públiques i l'economia productiva. En poc més de deu anys, el PSC va passar de 50 diputats, aconseguits el 1999 per la candidatura de Pasqual Maragall, als 42 del 2003, que van permetre la formació del tripartit per l'ascens d'ERC, als 37 del 2006 en el desplaçament de Maragall per Montilla, als 28 del 2010, amb Montilla i set anys de govern a l'esquena, i, finalment, als 20 de Pere Navarro el 2012.

En resum: de 50 diputats a 20 en tan sols deu anys. Ço és, la pèrdua del 60% dels escons que havia arribat a tenir. El cas és que, mig any després d'aquests resultats, que deixaven el partit en tercera posició per primera vegada des de la transició espanyola, els sondatges els pronostiquen un futur encara més negre. Segons les enquestes publicades aquests últims mesos el partit es podria quedar amb 15-17 diputats. En definitiva, el PSC haurà passat de tenir un 37,7% del vot a tenir-ne un 14,43%.

Però aquests són tan sols els resultats del partit al parlament. En l'àmbit municipal, la pèrdua de suport dels socialistes comandats per Navarro és també clamorosa. No s'han fet eleccions municipals d'ençà que Navarro es va fer càrrec del partit, però les enquestes i la projecció dels resultats de les altres convocatòries electorals --les europees, les més recents-- fan témer el pitjor desastre dins les files socialistes.

Per exemple, les eleccions europees del 25 de maig van deixar els socialistes amb la meitat del suport electoral (de 708.000 vots el 2009 a 358.000 vots enguany). Amb el resultat de les europees també es va poder visualitzar un avenç molt important del suport electoral a ERC en detriment del PSC a l'anomenat cinturó roig. Si en una primera fase els socialistes havien perdut terreny electoral a l'interior del país, ara en una segona fase --imputable directament al mandat de Navarro-- en perdien als feus tradicionals de l'àrea metropolitana.

Lideratge feble

La situació electoral descrita suara va acompanyada de la pèrdua de places importants en l'àmbit municipal. L'ajuntament de la capital del país, Barcelona, va passar a mans de CiU després d'haver estat en poder dels socialistes des de les primeres eleccions d'ençà de la mort de Franco, el 1979. Girona i Badalona també van canviar de color. I la tendència s'estén a molts dels municipis històrics del PSC. Tot plegat ha contribuït a malmetre la fortalesa del lideratge de Pere Navarro, que no ha obtingut cap avenç significatiu en tots aquests anys.

El partit va arribar al dotzè congrés, al Palau de Congressos de Barcelona, amb tres candidatures vives --Pere Navarro, Àngel Ros i Joan Ignasi Elena-- i la retirada pocs dies abans de la que encapçalava Miquel Iceta. Navarro, que tenia el suport de l'aparell en unes eleccions en què només podien votar els delegats del congrés i no pas tota la militància, va imposar-se còmodament, amb el 73% dels vots. Però aviat es va poder comprovar que les bases del partit i alguns corrents interns maldaven per canviar el sistema d'elecció de la direcció, car no reflectia la composició real de la militància.

A partir del congrés del desembre del 2011, el lideratge de Navarro, que va escombrar alguns dirigents històrics de les funcions principals del grup parlamentari, s'ha anat afeblint i no ha pogut imposar la disciplina interna dels temps de Montilla. La discrepància expressada públicament, les filtracions dels debats de les reunions directives, la publicació de manifests signats per dirigents i diputats, la creació de més grups de debat i d'alternativa interna i, fins i tot, el trencament de la disciplina de vot al parlament i al congrés espanyol, han estat expressions clares de la incapacitat de Navarro a l'hora d'encarrilar el partit.

Conflictes oberts

Aquest lideratge feble i sense capacitat d'integració de sensibilitats ha desfermat conflictes i moltes baixes significatives. Ernest Maragall va ser un dels primers històrics que van abandonar el vaixell en desacord amb la línia que prenia Pere Navarro, ja els primers mesos. Maragall va optar per crear la Nova Esquerra Catalana (NEC), però no l'hi van acompanyar gent com Montserrat Tura, Antoni Castells, Joaquim Nadal, Marina Geli, Àngel Ros i alguns altres històrics, també descontents amb Navarro. Aquests dirigents van optar per començar a organitzar l'oposició interna des de dins, conjuntament amb el sector obiolista de Joan Ignasi Elena i Núria Ventura, que van forjar el corrent Avancem.

Un dels moments que aquest conflicte intern es va mostrar amb més ferocitat va ser quan tres diputats del grup parlamentari van desobeir les instruccions de vot en la votació en què es va aprovar de demanar al congrés espanyol les competències per a fer el referèndum. Geli, Ventura i Elena van votar a favor d'aquesta petició del parlament i van ser castigats amb formes humiliants --com ara desplaçar-los a l'última fila de l'hemicicle apartats dels altres diputats. Els tres diputats encara resten pendents d'una resolució de la comissió de disciplina del partit.

Finalment, un dels darrers episodis que han castigat més el lideratge de Navarro ha estat el de la suposada agressió d'una dona a l'entrada d'una comunió a la catedral de Terrassa. Ell va utilitzar aquest cas per acusar el sobiranisme de crispar l'ambient i crear tensió social. La famosa fractura social que havia d'originar el procés d'independència ja tenia una prova concloent, segons Navarro, en la suposada plantofada d'aquella dona. Després de passar per televisions i ràdios catalanes i espanyoles explicant el cas de crispació, els mossos van identificar la presumpta agressora, que va explicar la seva versió de l'incident i que diluïa completament l'atribució al sobiranisme que n'havia fet Navarro. Aleshores va ser Navarro mateix el primer interessat a plànyer-se que s'hagués exagerat tant el cas.

Men?ame