Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  09.06.2014  11:16

Mario Bruno, nou síndic de l'Alguer

Popular, carismàtic, històric dirigent del PD, catalanoparlant, acusat per alguns d'haver fet caure l'anterior govern d'esquerres de Lubrano · Ha derrotat en la segona tanda la candidata del centredreta Maria Grazia Salaris

Men?ame
 

‘Ser el síndic de la meva ciutat és la cosa més bella’, exclamava ahir a la matinada el nou síndic de l'Alguer, Mario Bruno, pocs minuts després de confirmar-se la victòria electoral (vídeo). Poden semblar paraules tòpiques, però en el cas de Bruno prenen un significat especial: ex-vicepresident del parlament sard i dirigent històric del Partit Democràtic (PD), feia anys que, sense haver encapçalat mai cap candidatura municipal, maldava per ser-ho. No en va, per a molts fou un dels artífexs de la caiguda de l’anterior govern d’esquerres i de caràcter catalanista de Stefano Lubrano, del qual formava part, i en aquesta ocasió ha guanyat les eleccions amb una candidatura alternativa a la del PD justament perquè el partit no l’havia elegit (per segona vegada i per sorpresa) com a cap de llista, cosa que generà una profunda crisi a la formació.

Pesos pesats del govern de Renzi a l'Alguer

A més, per si no n’hi havia prou, al final de la campanya de la segona tanda de les eleccions, la crisi al si del PD s'ha accentuat encara més: la direcció italiana del partit envià de manera inesperada a l’Alguer ni més ni menys que el número dos del govern de Renzi, Luca Lotti, i el ministre d’Infrastructures, Maurizio Lupi, per donar suport a Bruno, demostrant el valor estratègic que té la ciutat (i també Sardenya sencera) per als socialdemòcrates italians (vídeo). D'aquesta manera, la direcció general desafiava la direcció algueresa del partit i aprofundia en la ferida i la divisió interna que el PD alguerès viu ara ja de manera gairebé permanent. ‘Quan he arribat a l’aeroport una dona m’ha preguntat si el PD no demanava el vot per cap candidat en aquesta segona tanda [en la qual el PD no participava per haver estat tercera força a la primera tanda]’, i jo li he dit que no, que el PD demanava decididament el vot per a Mario Bruno’, explicava Lotti als algueresos en l’acte de tancament de campanya de Bruno, divendres, en un moment en què la taxa de popularitat de Renzi continua escalant a tota Itàlia.

Dues campanyes diferents, dos mil vots de diferència

Els suports d’última hora d’aquests pesos pesats arribats des de Roma podrien explicar part de la victòria clara de Bruno. Però hi ha altres factors: Bruno és conegut pel seu caràcter fort i gaudeix de carisma a la ciutat. La seva rival en aquesta segona tanda, en canvi, Maria Grazia Salaris, de Força Itàlia, ha estat considerada una competidora fàcil. Salaris, que a diferència de Bruno no parla català (almenys públicament) i no gaudeix de la seva popularitat, ha basat la campanya en atacs directes a Bruno i als seus col·laboradors, arribant-los a acusar de corruptes, i defensant la necessitat d’ordre i de disciplina de la ciutat, tot remarcat que és casada amb un carrabiner i que, com diu ella mateixa, ‘ha posat la justícia a casa seva perquè no té por de la justícia’. Al final, Salaris ha obtingut dos mil vots menys que Bruno (7.531 i 9.893), una diferència alta, tenint en compte que només hi ha hagut setze mil vots (una participació baixa, del 45%, sobretot si es compara amb la de la primera volta: més del seixanta per cent).

Amb tot, Salaris no és pas cap desconeguda a la política municipal de l’Alguer. A les eleccions de fa dos anys, les que guanyà Stefano Lubrano, ella també s’hi presentà, però no dins de Força Itàlia ni coalicionada amb el centredreta, sinó amb una candidatura alternativa que no superà la primera tanda.

Bruno, per la seva banda, ha fet una campanya més imponent i menys agressiva. De fet, ha hagut de combatre, sobretot, contra un cert corrent d’opinió dins dels votants d’esquerres que el considerava escalador, i fins i tot traïdor, per haver promogut presumptament la revolta interna dins de l’anterior govern amb l’únic propòsit fer caure el síndic Lubrano (que en aquestes eleccions, en solitari, ha obtingut un resultat residual) i forçar unes eleccions avançades, com ha acabt passant. Bruno esperava, però, que el PD l’elegís candidat per a aquestes eleccions, i fins i tot es candidà a unes primàries internes que no es van arribar a fer mai, perquè la formació elegí Enrico Daga com a candidat a síndic. Va ser llavors quan Bruno va decidir desafiar clarament el seu partit i decidí presentar-se als comicis amb una candidatura alternativa i el suport de quatre llistes força heterogènies, inclosos ex-comunistes (Esquerra Cívica de l'Alguer), la Unió de Centre, que en les darreres eleccions va formar part de la coalició de centredreta, i la llista cívica de Bruno, formada per militants en actiu del Partit Democràtic que van decidir alinear-se amb Bruno. Ara queda per veure quines conseqüències pot tenir al si del PD alguerès el suport explícit del PD italià a Bruno. No es descarta que hi hagi dimissions o desercions.

La llengua i les banderes en la festa de celebració

La defensa i la promoció del català de l’Alguer, que d’ençà de les anteriors eleccions esdevingué una qüestió ineludible en tota campanya electoral, ha estat un dels punts forts de Bruno respecte Salaris. La candidata del centredreta, com ja va fer fa dos anys, al·legà problemes d’agenda per a no assistir al debat electoral en català organitzat per les entitats catalanistes de la ciutat (vegeu-lo íntegre). Bruno, en canvi, és catalanoparlant i no ha amagat mai la seva voluntat de promocionar la llengua, ans al contrari. Amb tot, el cert és que no ha fet propostes concretes en aquest àmbit i s’ha limitat a enviar missatges generalistes de suport a la llengua.

Queda per veure si Bruno serà un continuador (o fins i tot potenciador) de les mesures de promoció del català que impulsà el seu antecessor, l’ex-síndic Lubrano, amb el qual es començaren a emetre de manera regular algunes de les comunicacions de l’ajuntament en català, a més de fer-ho en italià. Un gest decisiu i definitori (i que les entitats catalanistes de la ciutat esperen amb expectació) és l’elecció de l’assessorat de la Cultura (regidor de Cultura), decisió que ha de prendre Bruno els pròxims dies, car la llengua és competència d’aquesta regidoria.

De moment Bruno n’ha donat poques pistes, però més d’un ja ha fet notar les diferències simbòliques entre les imatges de les celebracions de les respectives victòries electorals de Lubrano, fa dos anys, i de Bruno, aquest diumenge: l’una, amb Lubrano enarborant una senyera i cridant davant de l’ajuntament, en català i en italià ‘que ens donin les claus!’; i l’altra, amb Bruno envoltat de seguidors amb banderes de partits polítics sense cap referència a la catalanitat de la ciutat.

Cap partit sobiranista

En aquestes eleccions, que tenen un caràcter molt local i força diferenciat del panorama electoral sard per la mena de coalicions que s'han format, no s'hi presentava cap partit marcadament sobiranista: la coalició independentista de Michela Murgia, Sardegna Possibile, que va rebre un cop fort en les passades eleccions sardes, no hi presentà cap candidatura; i ni l'històric partit independentista Indipendenza Repùbrica de Sardigna (iRS), ni els sobiranistes Rossomori ni el nou Partit dels Sards, tampoc no s'hi han presentat. Sí que hi presentà una candidatura el Partit Sard d'Acció (PSd'AZ), que formava part de la coalició de centredreta, igual que en les darreres eleccions, i que en les eleccions sardes havia començat a abraçar tesis sobiranistes.

Men?ame