Fins ara, Obrint Pas

He necessitat dies per a recordar amb claredat el cúmul d'emocions de dijous passat. Ara ja no m'atrevisc a dir que vaig ser a 'l'últim concert d'Obrint Pas' perquè el meu concepte d'últim i el seu sembla que no coincideix, però puc assegurar que vaig assistir al concert més emocionant d'Obrint Pas, al més emotiu.

Aquests dies, el Teatre Principal de València ha tornat a ser del poble i per al poble. Allà hi vaig veure una València desperta i combativa. La mateixa que s'havia resignat a callar durant tants anys era allà, més latent que mai. Eixa València alternativa que ha crescut amb Obrint Pas, perquè tots dos hem crescut molt. Aquella nit de dijous vaig veure bategar la nostra llengua i la nostra cultura com no ho havia vist mai: els nostres poetes, les nostres cançons. Com n'estava de bonic el teatre, tenyit d'emocions i sentiments, que bonica estava València tenyida de lluita i cultura.

Jo a penes aplaudia, volia mirar-ho tot, escoltar-ho tot per a guardar aquell concert intacte en la meua memòria. La música d'Obrint Pas ha estat la banda sonora de la meua vida, i de la del nostre País Valencià durant vint anys, i és per això que em van venir a veure els records en companyia de les cançons. Entre les palmes i els cops de peu a ritme de tabals i dolçaines, immersa en el meu pensament, recordava i recordava. L'atmosfera era espessa, tota una barreja de sentiments -des de dalt i des de baix de l'escenari- de tristesa i alegria. Tristesa pel comiat i alegria pel camí recorregut. I és que Obrint Pas mai no serà un grup qualsevol, Obrint Pas ja seu a la cim del panorama cultural del nostre país, i ningú mai no podrà arrabassar el tron als qui han estat els nostres mestres, el nostre motiu de continuar fent país.

Han LLUITAT per la dignitat d'un poble, per mantenir viva una llengua que tot i l'afany no van aconseguir matar, per recuperar una història que referma el motiu de la nostra lluita. Han tornat la cultura popular als pobles valencians.

Han CREAT un nou jovent, una joventut conscienciada i activa. I han deixat en les nostres mans el futur del nostre país.

Han CONSTRUÏT una València nova, o més aviat, han fet renàixer la vella València combativa.

I poc més puc afegir. Nosaltres seguirem amb tot allò que ens han ensenyat fins que tornen, perquè tornaran, això ho sabem tots. Gràcies també per haver portat el nom del nostre país i la nostra cultura a cada racó del món. Reescric allò que ja vaig dir: una vegada més, entenem que la música és una arma ben potent, capaç de moure murs i muntanyes, capaç de traspassar tota mena de fronteres possibles. Hui puc dir que crec en una altra València, Obrint Pas m'ha fet creure que una altra societat és possible.

Gràcies i fins ara.