Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  25.05.2014  07:06

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

Mollerussa, la perla de l’Urgell

Vidal Vidal (1987)

Men?ame
 

La prosperitat de Mollerussa i la seva transformació, en poc temps, en una ciutat dinàmica i florent van lligades a una sèrie de dates clau en la història recent d’aquestes contrades. Abans que, en 1820, la creués la carretera Madrid-La Jonquera, no era més que un llogarret de pas enmig d’una plana desèrtica i polsosa. Els viatgers d’aquells anys, com Gaspar Barreiros o Norberto Caino, coincidien a destacar l’exigüitat de la població. I el cronista Lorenzo Magalotti, que acompanyava Cosme de Mèdici en els viatges arreu d’Europa que aquest príncep renaixentista emprenia contínuament, fugint de la seva esposa, Maria Lluïsa d’Orleans, amb qui s’havia casat per raons d’Estat, indicava, sense embuts, que «Mollerussa è un picol ridotto di poche case, disposte intorno a una piazza che ha più tosto aria di cortile», això és, un poblet de poques cases, disposades a l’entorn d’una plaça que més aviat té l’aspecte d’un corral. Era l’època que per les comarques limítrofes feien befa de la petitesa d’aquells vilatges del Pla d’Urgell:

Si voleu que us les diga

les quatre ciutats del món:

Mollerussa, Fondarella,

Miralcamp i Sidamon.

Amb l’arribada de la carretera i, el 1854, el ferrocarril, la cosa va prendre un altre tombant. L’estació anava destinada, en un principi, a Fondarella o Golmés, però aquests municipis la van rebutjar perquè els seus habitants estaven convençuts que per greixar les rodes de les locomotores es feia servir mantega extreta del greix dels infants. A Golmés, una colla de jovenalla, va arribar a posar un rodet travessat enmig de la via.

El cert és que, amb l’estació del tren, Mollerussa va convertir-se en focus d’atracció de les poblacions del voltant, fet que s’accentuaria quan, amb l’obertura del canal d’Urgell, el 1861, hi van fixar la seva residència les oficines de la Companyia i el Sindicat General de Regants. El 1902 s’inaugurava el ferrocarril de via estreta fins a Balaguer, el popular trenquet.

Afavorida per la vinguda de la llum, dos anys després, que va permetre la instal·lació de les primeres indústries —ja en la dècada anterior s’hi havia establert la Forestal d’Urgell, dedicada a la fabricació de cartró i paper—, l’empenta adquirida per la vila va possibilitar la convocatòria d’una fira anual, coincidint amb la diada de sant Josep, que als nostres dies gairebé pot passar la mà per la cara a la de Sant Miquel de la ciutat de Lleida.

La imparable expansió de la seva àrea d’influència li ha comportat, amb els anys, de polaritzar al seu entorn els municipis de l’Urgell regat. Ara, els mollerussencs i els altres habitants de la zona, reivindiquen, no sense raó, el reconeixement oficial de la comarca del Pla d’Urgell, la capitalitat de la qual correspondria, naturalment, a Mollerussa. Sembla que existeixen força entrebancs, però amb la bona estrella que en el decurs de la història ha demostrat de tenir la ciutat, podem estar convençuts que, al capdavall, se’n sortiran.

El progrés decidit, fulgurant, americà, sense parió a les nostres contrades, del que fins fa encara no 150 anys era un trist vilatge del tot insignificant, ha enlluernat més d’un comentarista —Tomàs Caballé l’anomena «perla d’Urgell»—, però, alhora, ha modificat d’una forma radical el seu aspecte urbà, no deixant, pràcticament, vestigis del seu passat (potser la capelleta de Sant Isidori, a la plaça, i pareu de comptar). L’església vella, situada on ara hi ha l’Ajuntament, va ser enderrocada i se’n va bastir, al davant, una de nova, basilical i d’obra vista. El creixement urbà s’ha produït al llarg de la carretera, la qual ha condicionat fortament l’entramat de places i carrers. La primavera de 1986 van ser demolides les cases que, a banda i banda de la Nacional, n’impedien l’eixamplament, al seu pas pel centre de la ciutat. En una d’elles van descobrir-s’hi unes galeries subterrànies que ocultaven uns grans tonells de vi. Segons els veïns, tota la part vella de Molerussa està minada d’aquestes galeries, que provindrien dels àrabs i que van ser utilitzades com a refugi en l’última guerra.

Josep Vallverdú ressalta el fet sorprenent que «l’únic edifici que evoca història, a Mollerussa, és un edifici pertanyent a temps moderns: la casa-canal, o sigui les oficines centrals del canal d’Urgell». Altres construccions de la mateixa època —finals del segle passat, principis d’aquest— es poden veure als carrers que donen a la via del tren. Algunes ja han desaparegut, fruit de la negligència o l’especulació; altres resten abandonades i mudes, com vaixells ancorats en el passat; alguna d’elles, per sort, ha estat recuperada i reconvertit el seu ús. És el cas del xalet modernista de l’hosteria Duch, on, a propòsit, s’hi pot provar una cuina de categoria, lleugerament afrancesada, en el marc de l’establiment més cosmopolita i elegant de la ciutat.

Un altre edifici ressenyable és el de l’Amistat. Aquesta societat recreativa ha estat l’orgull dels mollerussencs de bé i a les seves sales s’han celebrat festivals i actes de tota índole, des de campionats mundials de billar fins als reputats concursos de vestits de paper, passant per representacions de sarsuela. Algú encara recorda, amb emoció, les actuacions antològiques de Marcos Redondo, interpretant Luisa Fernanda o La del manojo de rosas, que li van valer, al cantant, el ser nomenat president honorari de l’entitat. [...]

Podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que Mollerussa —la ciutat amb un aire més americà de tot Catalunya— ha estat instituïda capital sentimental de Ponent. Les joves generacions de les comarques que la circumden estan, en termes generals, definides en el seu aspecte afectiu pels lligams amorosos contrets en els seus centres d’esbarjo, i els seus components marcats psicològicament d’una manera irreparable per les inacabables estones d’ansietat que hi han passat fins que no han assolit d’establir-los. [...]

Atesa la limitada extensió del terme de Mollerussa, alguns dels més importants d’aquests locals encauats s’han hagut d’establir en municipis adjacents. Tal és el cas del Big-Ben, complex lúdic de primera magnitud que s’ha endut la palma a l’hora d’explotar econòmicament el desassossec inherent al celibat forçós i la set extraordinària que sembla consubstancial a aquest estat civil, i que s’aixeca, rutilant i omnipotent, en terrenys que pertanyen a Golmés.

Vidal Vidal, Les rutes de Ponent. I. L’oració dels perduts, Lleida, Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, 1987, p. 60-65 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.